SANTA MARIA I SANT JAUME DE BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Bellver de Cerdanya és una vila (1341 h. 2001) i municipi ( 2231 h. 2009) de la comarca de la Baixa Cerdanya. El municipi és un conglomerat de diferents pobles, masies aïllades i llogarrets diversos que conformen un dels més grans municipis de la comarca. Bellver és el principal nucli de la sub-comarca de la Batllia, situada al sud-oest de la Cerdanya, i que també inclou els municipis de Prullans i Riu de Cerdanya. Aquesta porció sud de la comarca també l'anomenen els de Bellver la "Petita Cerdanya".

 

Administrativament pertany a la província de Lleida, encara que els lligams històrics i geogràfics la vinculen estretament a Puigcerdà, capital de la comarca, a La Seu d'Urgell i a Ripoll i Vic. Bellver es troba a mig camí de Puigcerdà i la Seu d'Urgell.

 

La vila de Bellver de Cerdanya (1.061 m d’altitud) és situada al cim d’un turó calcari espadat en bona part, a l’esquerra del Segre, dominant el camí natural.

 

Al segle X aquest territori constituïa el pagus de Talló, que juntament amb la vall de la Llosa formà a la baixa edat mitjana la sotsvegueria de Baridà. Amb la fundació de Bellver de Cerdanya aquesta població esdevingué el centre del territori.

Bellver havia estat fundada per Nuno Sanç, senyor de Rosselló i Cerdanya, el 1225. El comte, amb la fundació de Bellver, devia pretendre també l’establiment d’una administració particular per al país del Baridà, que seria l’origen de la sotsvegueria de Baridà. Aquests privilegis, que s’inspiraven en la carta de Puigcerdà del 1182, foren confirmats per Jaume I, que ordenà també que el camí de la Seu d’Urgell a Puigcerdà passés per Bellver. El mateix monarca, dos anys més tard, concedia a la vila de Bellver l’exempció de la quèstia reial en canvi de la construcció d’una muralla amb les seves torres i fossats. Els sobirans posteriors confirmaren i fins i tot ampliaren aquests privilegis. Així, Jaume II de Mallorca, el 1277, va confirmar els drets que havia atorgat el seu pare. La seva ubicació era estratègica, a la frontera entre el comtat de Cerdanya i el comtat d'Urgell, al costat del camí Ral (avui Camí de Sant Jaume) que unia la Seu i Puigcerdà, i més enllà el Pla de Lleida amb el Rosselló i el Comtat de Foix. 

 

La consulta etimològica al DCVB ens fa aquesta definició: del llatí bĕllu vidēre, ‘bell veure’.

Dominant la visió de la vila s’aixeca el campanar de l’església de Sant Jaume, al costat de la plaça Major porticada i l’Ajuntament. Al punt més alt del turó, s’hi dreçava l’antic castell de Bellver, del qual només resta la cisterna. Prop seu hi ha l’església parroquial de Santa Maria i Sant Jaume, que segueix la tradició del gòtic català.

 
L’església de la vila de Bellver és esmentada per primera vegada l’any 1271, en què Galceran IV de Pinós vengué durant dos anys, a P. Riba de Puigcerdà tots el rèdits, les justícies i altres drets que rebia en els termes dels castells de Bellver i Prats, i en la batllia de Bolvir, excepte els redelmes del temple i de la batllia de Bellver.  

L’església de Bellver depengué en un primer moment de la gaire llunyana de Santa Maria de Talló, esdevinguda canònica, que gaudia d’una posició administrativa preponderant a la zona, tal com recull en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu. A partir del segle XVI la parròquia de Bellver aconseguí la preeminència sobre la de Talló fins el punt que els canonges de Talló es traslladaren a l’església de Bellver. 

 

L’església actual, d’estil gòtic, potser és la mateixa esmentada el 1271. Conservava la coberta de fusta original, sobre arcs de diafragmes abans d’un incendi que afectà l’església el 1897. Fa pocs anys, aquesta coberta li fou restituïda. Aquesta coberta fou restituïda, ja que després de l’incendi del 1897 havia estat substituïda per voltes de maó.   

Es tracta d'una construcció de pedra i maçoneria amb una coberta a dues aigües amb embigat de fusta. Presenta una sola nau amb sengles capelles a manera de transsepte, amb arcs formers que conformen capelles a cada costat. Quatre de les capelles laterals tenen volta de canó i dues volta d'aresta. A la façana hi ha un òcul i una obertura al costat de l'Evangeli. La portada és d'arc apuntat amb dovelles de pedra, de construcció recent.  

Als peus es troba la torre campanar, al costat de l'Epístola, de dos cossos, realitzada en pedra i maçoneria i amb rellotge incorporat. Al llarg del temps ha estat sotmesa a ampliacions i transformacions.  

L’església conserva encara la imatge de la Mare de Déu del Roser, del segle XVIII, que fou salvada el 1936. 

Al seu costat, formant part de l’edifici, l’antic convent de les monges es va reformar i s’hi ha instal·lat una sala d’exposicions sobre el Parc Natural de Cadí-Moixeró i, al pati, l’apartat de vegetació del Museu del Bosc, que té diverses seccions, com la ja instal·lada a l’antiga fàbrica del Sequer de les Pinyes. 

L'església de Santa Maria i Sant Jaume està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Gustavo Adolfo Bécquer va passar uns mesos de l’estiu del 1860 a Bellver de Cerdanya, i visqué  L’antiga fonda de cal Patanó. Durant la seva estància va aprofitar l'estada per escriure una de les seves llegendes: "La creu del diable". Un dels punts que van inspirar la seva imaginació va ser Sant Martí dels Castells. Se'n pot veure la placa commemorativa a la façana de la que va viure. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE PUIGCERDÀ. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem la vila de Puigcerdà (6762 h. 2011), capital del municipi de la Baixa Cerdanya (8810 h. 2016). La ciutat és situada damunt un puig, (1202 m. alt.) a la vorera del Segre i a molt poca distància de la frontera francesa.

La consulta etimològica al DCVB ens fa aquesta definició.: del llatí vg. Pŏdĭu Ceretānu, ‘muntanya dels Ceretans’. 

La vila de Puigcerdà va ser fundada pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó a primers del 1178, quan hi traslladà la població d’Ix, lloc que juntament amb Llívia havia estat fins aleshores seu dels comtes. Llívia havia estat capital del comtat. Alfons cercà per a nova capital de la Cerdanya un lloc estratègicament més apropiat, condicions que coincidien al lloc de Montcerdà, com s’anomenà a la primeria, per la seva situació elevada, que domina la plana de Cerdanya. El Mons Cerdanum era un turonet elevat entre les valls del Reür i del Segre i del riu de Querol. Sembla que l’indret, quan Alfons I féu la fundació de la nova vila, no era despoblat del tot, i fins i tot és possible que hi hagués alguna torre de fortificació.  

El lloc de Montcerdà era molt a prop de l’alou de Rigolisa, propietat del monestir de Cuixà, que hi tenia una església dedicada a sant Jaume, per la qual cosa el sobirà hagué d’adquirir del dit cenobi el territori on volia emplaçar la nova població.  

Pel març del 1178 sembla que ja hi havia una població resident al nou indret, car aleshores el rei va assignar al bisbe d’Urgell uns terrenys a Montcerdà perquè aquest hi edifiqués l’església parroquial. Consta documentalment que al llarg d’aquest any 1178 i del següent s’havien construït ja, a més de l’església, la casa del rei, l’episcopal i, a més, hi havia un recinte assenyalat on se celebrava mercat.  

El seu veïnat va rebre del mateix sobirà fundador, el 31 d’octubre de 1181, un estatut jurídic o carta de privilegis i franqueses. Es declarava els habitants lliures de tot servei i prestació, en canvi de completar la urbanització de la vila i d’aixecar-hi una muralla a l’entorn. 

El procés d’organització jurídica de la població es completà amb el privilegi de Jaume I del 1243, que és en el fons una confirmació de les anteriors franqueses, a més d’alguns additaments de caire jurídic. Posteriorment, diferents sobirans de la corona catalanoaragonesa i del Regne de Mallorca anaren atorgant nous privilegis a Puigcerdà. Va ser gràcies a aquests privilegis reials que la vila es va poder refer fàcilment de dos importants incendis que sofrí els anys 1281 i 1308.

 

Al segle XIV la vila, entrà en una fase decisiva del seu progrés en estructurar el propi règim municipal, amb cònsols i prohoms. De les regles pertinents o ordinacions se'n té notícia ja el 1342 i es conserven escrites en el llibre del 1485 i llibres subsegüents d’ordinacions que tractaven del règim de la vila. L’any 1754 foren abolides per la Nova Planta.  

L'església de Santa Maria de Puigcerdà era l'antiga parròquia de la vila de la qual les úniques restes conservades són el campanar, ascendible des de finals del s. XX, i una portalada, traslladada a l'església de Sant Domènec.

 

Actualment, al seu espai hi ha la plaça de Santa Maria. Sembla que l'inici de la construcció del temple és el març de 1178, i l'11 d'octubre del mateix any el papa Alexandre III va concedir la possessió al bisbe Arnau de Preixens. 

Al segle XIV, entre els anys 1312 i 1214, l’ecclesia Sancte Marie de Podio Ciritani, consta en la relació de parròquies visitades pel delegats de l’arquebisbe de Tarragona.   

Va començar sent un edifici romànic ampliat i reformat a finals del XIII en estil gòtic. L'any 1936 durant la guerra civil va ser enderrocat.

 

Era formada per tres naus i un atri campanar als peus. L'edifici va ser ampliat i remodelat des de l'inici, en un procés que esdevé força complex. Les naus laterals, fetes amb volta de creueria, tenien diverses capelles entre els contraforts, catorze a finals del segle XIX.  

Probablement, les reformes més important s'hi feren durant els segles XIV i XVIII, en l'últim cas a causa d'un incendi documentat l'1 de juny de 1785, que afectà l'altar major, el presbiteri, les sagristies, l'arxiu i l'orgue; és a dir, la totalitat de l'església. A finals del XIX l'església ja no tenia absis. 

 

 

Del conjunt era destacable la portalada d'entrada de ponent, del segle XIV, que actuava com a atri, feta amb marbre vermell d'Isòvol i en què hi havia diverses làpides a terra. L'entrada comunicava amb el cor i la nau central. S'hi observen arquivoltes ogivals, amb motllures pentagonals i rodones, que se sostenen sobre deu columnes rodones culminades amb capitells, decorats amb motius vegetals, com dues pinyes. A la dreta encara és visible el baix relleu d'un traginer. 

La porta de migdia, feta amb el mateix tipus de pedra que l'anterior, tenia uns esglaons que baixaven a l'alçada de l'actual campanar, ja que la plaça actual es construí sobrepujada amb les runes de l'església. Constava de cinc arquivoltes ogivals de motllura rodona amb cinc columnes, del mateix estil, i els capitells estaven decorats amb caps de gatons. Una de les arquivoltes es restaurà i es va reinstal·lar a l'església de Sant Domènec de Puigcerdà, al costat de la porta principal, que dóna pas al baptisteri.

 

El campanar era quadrat i ample, amb un acabament de plom l'arranjament del qual va causar un incendi el 6 de juliol de 1650, amb què es van fondre campanes i rellotge. La coberta era coronada amb un motiu daurat. L'accés era una escala de cargol de granit i s'hi conserven les obertures originals i ogivals a banda i banda. A les altres dues bandes i hi ha dues rosasses de granit. Al tram superior, que és més llarg i fou construït durant les reformes del XVIII, el campanar passa a ser octogonal i només apareixen carreus als angles del polígon. El coronament és del XIX. 

En aquest moment l'interès de l'interior romania en làpides sepulcrals, com la de Margarida Cadell, morta el 1308, que actualment es pot visitar al MNAC.  

Sincerament nosaltres perdrien el nord visitant aquesta ciutat que entre els seus carrers conté tanta història. Una visita a l’estany i deambular pels seus carrers omplen de goig el cor. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JAUME DE RIGOLISA. PUIGCERDÀ. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Una vegada més en camí i aquesta ocasió el motiu era conèixer una part del Camí de Sant Jaume a Cerdanya. Visitàvem com a punt final de la sortida el lloc de Sant Jaume de Rigolisa.

Ens mostrava el camí la Núria Boltà i Vilaró. Notable guia en aquesta ocasió i escriptora del tema del Camí de Sant Jaume i els diferents itineraris per terres catalanes a la tomba de l’Apòstol a Galicia.  

Rigolisa és un llogaret (31 h. 2009) del municipi de Puigcerdà. La seva població és formada per alguns ravals (el més important dels quals és el que hi ha a l’altra banda del pont de Sant Martí, al camí de la Solana) i per cases disperses. 

En la recerca de dades habitual trobo en Catalunya Romànica una ressenya força interessant que reprodueixo en part:

 

La menció més antiga d’aquest indret data de l’any 958, quan l’alou Heiragolisa fou confirmat com a propietat del cenobi de Cuixà en un precepte del rei Lotari. Es suposa que l’església de Sant Jaume degué ser construïda després del 958, ja que l’any 968 en la butlla de confirmació de béns que el papa Joan XIII atorgà al monestir de Cuixà ho confirmà. Posteriorment tornà a ser ratificada la possessió en la butlla del papa Sergi IV de l’any 1011.

L’any 1030 es feu la publicació sacramental, jurada sobre l’altar, del testament de l’arxilevita Ponç, per manament d’Oliba, levita, i del jutge Sendered en presència del vescomte Sunifred i altres nobles de la contrada. Segons sembla el bisbe Oliba de Vic havia sostret injustament l’església de Rigolisa de la jurisdicció del monestir de Cuixà. Fou retornada l’any 1100 després de la celebració d’un judici presidit pel comte de Cerdanya, Guillem Jordà. 

A l’inici del segle XIV, entre el 1312 i el 1314, l’església d’Aragolisa fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona tal com es després d ela llista de parròquies visitades. A la darreria d’aquest segle, l’any 1391, la parròquia contribuí a sufragar la dècima recaptada aquell any a la diòcesi d’Urgell. 

Aquesta antiga capella, de probable origen romànic, fou destruïda pels francesos el 1793. Poc després fou reconstruïda per la família Guasch, però l’any 1885 tornava a estar gairebé en ruïnes.

 Amb l’adquisició de la finca per part de Fèlix Macià Gelbert, des d’un primer moment tingué la intenció de portar a terme la seva reconstrucció, que finalment farien els seus fills Fèlix i Mercè Macià Bonaplata. L’actual temple, lleugerament desplaçat de l’anterior, fou beneït el 25 de juliol (dia de Sant Jaume) de 1887.  

La capella, d’un estil neogòtic, consta de tres parts: una cripta sota el presbiteri, la capella pròpiament dita i el campanar quadrat de 17 m d’alçada. L’arquitecte fou el barceloní Salvador Viñals.

El retaule i altres pintures eren obra de Pere Borrell del Caso, les quals es perderen amb el saqueig que va patir durant la Guerra Civil.  

Als voltants de Rigolisa, per Sant Jaume, es celebrava un important aplec, que al llarg de les darreres dècades s’ha anat perdent fins arribar a ser testimonial. La font, la taula i els bancs, avui desapareguts, reunien molts habitants de  Puigcerdà  i els seus voltants. 

Núria Boltà i Vilaró en el seu llibre “El camí de Sant Jaume a Cerdanya” publica els Goigs de Sant Jaume de Rigolisa.  També fa esment el la seva publicació que no gaire lluny, en un lloc conegut com les Ansaneres, a tocar el riu Reür, existia un hospital de pelegrins, ara completament desaparegut.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT LLORENÇ DE DAS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

En aquesta ocasió visitàvem el poble de Das i la seva església situada en el centre de la part antiga del poble.

 

El poble de Das, (86 h. 2001/1219 m d’alt) és situat al faldar de la muntanya i de cara a l’extensa plana conreada. El campanar de la casa del comú i el de l’església parroquial donen una fesomia particular al poble, fàcilment recognoscible des de lluny. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll en dóna aquesta definició.:  desconeguda. Cal deixar anar la proposada per Montoliu Noms fluv. 18, del llatí de aquis, que topa amb serioses dificultats fonètiques i sintàctiques. Das té tot l'aspecte d'esser d'origen pre-romà. 

El lloc de Das és documentat per primera vegada. amb la forma Adaz, en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya, de l’any 965, com a afrontació territorial de l’alou que donà al monestir de Sant Miquel de Cuixà. Es sap també per aquest document que aquest comte  posseïa per compra un alou a Das que fou llegat al monestir de Sant Sebastià del Sull, al Berguedà.

 

L’església parroquial . almenys des de l’any 1011, era sota l’advocació de Sant Llorenç segons consta en la butlla del papa Sergi IV que confirmava les possessions  de Sant Miquel de Cuixà, entre altres béns, li ratifica l’alou situat a la vil·la de Das. Així mateix li ratifica una part de l’església de Sant Llorenç (de Das) que li havia donat Guisad i el seu nebot Guillem.  

Posteriorment. en la butlla de confirmació de béns  que el papa Alexandre III atorgà al cenobi de Sant Martí del Canigó l’any 1163, consta que el monestir hi tenia diversos alous. 

La parròquia de Das contribuí els anys 1279 i 1280 a sufragar la dècima recaptada a la diòcesi d’Urgell. Poc després antre els anys 1312 i 1314, consta fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, segons figura en la llista de parròquies visitades.  

A la darreria d’aquesta centúria, l’església de Das s’esmenta entre les parròquies que contribuïren en la dècima de l’any 1391 a la diòcesi d’Urgell. 

El nucli vell de la població, més la zona de xalets i apartaments, constitueixen un centre d’estiueig, tradició iniciada a la darreria del segle XIX pel filantrop Rossend Arús i Arderiu (1847-1891), periodista i dramaturg, que en morir deixà diversos llegats, com la Biblioteca Arús a Barcelona i, a Das, l’edifici centenari de la casa del comú, utilitzat abans com a escola. Restaurat el 1989, a més de l’ajuntament acull la Col·lecció Museu de Das, on destaquen les col·leccions d’eines antigues.  

L'actual església parroquial també sota l’advocació de sant Llorenç fou reedificada a finals de segle XIX en el bon moment cultural de la vil·la.

 

L’església parroquial de Sant Llorenç és obra d’un modern neogòtic, amb transsepte i campanar de torre sobre la porta a ponent.  

L’edifici és una construcció amb planta de creu i capelles laterals amb murs de pedra i coberta de llosa a dues aigües. 

La portada presenta línies goticistes així com les obertures. A les obertures es poden veure motllures formant guardapols. 

La torre campanar està situada a l'eix de la façana principal orientada a ponent, de planta quadrangular, consta de tres cossos i està coronada per una coberta piramidal amb elements ornamentals al ràfec.  

Sant Llorenç de Das és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CERETÀNIA. EL CASTELLOT. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

En acabar la nostra visita a Sant Climent de Talltorta, l’Helena, la nostra guia, va convidar-nos a visitar l’Espai Ceretània. Aquest Espai és l’entrada al jaciment El Castellot. 
 

Ceretània és un edifici amb diferents sales d’exposició. En una d’elles vam veure un instructiu vídeo sobre el desenvolupament de la vida en El Castellot durant el transcurs dels segles. Exposades en diferents vitrines vam admirar una exposició de material recollit en les diferents bases de recuperació arqueològica- En una sala adjacent havia esposada una galeria de quadres.

 

Com la direcció pel recull d’informació que va facilitar-nos l’Helena, Viquipèdia, es força fiable i bona, passem ha transcriure-la.   

Orígens del Jaciment. 

L’estudiós francès Claude Saurel planteja per primera vegada l’existència d’un jaciment arqueològic al Castellot de Bolvir el 1990 a partir de la recollida de materials d’època antiga en la superfície. El 1991 l’historiador Oriol Olesti i l’arqueòleg Oriol Mercadal duen a terme quatre sondeigs arqueològics a El Castellot. Es localitzen alguns murs, s’excava parcialment una sitja, i es documentaren traces inequívoques de l’existència d’un poblat d’època Iberoromana al tossal de La Corona. 

Però no va ser fins al 2006 quan s’inicien les intervencions arqueològiques de recerca al Castellot de Bolvir. Un equip de recerca format per membres del departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona, del Museu Cerdà i per arqueòlegs professionals, inicien les intervencions arqueològiques al jaciment del Castellot emparats per un projecte d’investigació dirigit pel Dr. Oriol Olesti, els quals hi treballaran ininterrompudament al jaciment en els anys següents. 

L’any 2015 el Castellot de Bolvir esdevé Campus Arqueològic de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’alcalde de Bolvir, senyor Bartomeu Baqué i el rector de la UAB, Ferran Sancho, signen un  conveni per tal que el jaciment iberoromà esdevingui espai de formació per a futurs arqueòlegs.  

La creació d’aquest campus és fruit des vuit anys de col·laboracions entre l’Ajuntament i la Universitat. 

No obstant, el gener del 2015 es va inaugurar el centre de difusió Espai Ceretània on s’ofereixen les eines necessàries per la completa compressió del Jaciment Arqueològic del Castellot. Mitjançant suports audiovisuals, tecnològics i interactius es desenvolupa la informació necessària per la correcta comprensió del jaciment. 
 

Orígens del centre d’interpretació Espai Ceretània 

L’any 2007 es planteja per primera vegada la necessitat de construir un centre d’interpretació al Castellot de Bolvir. El nou equip de govern format a partir de les eleccions municipals d’aquell mateix any, encapçalat per l’alcalde, senyor Bartomeu Baqué i Muntané, anuncia que en un màxim de dues legislatures que Bolvir disposarà d’un centre d’interpretació del jaciment arqueològic del Castellot. 

Finalment el 2015 s’inaugura el Centre d’Interpretació Espai Ceretània del Castellot de Bolvir. La construcció i l’execució de l’edifici s’havia iniciat la tardor del 2012, mentre que les tasques de museïtzació de l’espai finalitzaren al 2015. El centre ha comptat amb una subvenció, una part dels quals provenen de fons FEDER i de la Generalitat, mentre que la resta els ha aportat el propi Ajuntament. 

Va estar un matí educatiu i molt interessant que recomanem. La Cultura, amb majúscula forma part de la vida i també és part de la nostra intel·ligència. Mai ens hem de negar a conèixer els orígens del nostre país i la nostra gent. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografies: Arxius internet.

JACIMENT ARQUEOLÒGIC EL CASTELLOT. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

La nostra visita al terme municipal de Bolvir va ser molt instructiva. Però ens quedava per donar raó d’una de les joies més preuades del territori. Vam visitar també el jaciment arqueològic El Castellot. Malgrat s’aparti un xic de les nostres habituals cròniques vam creure que era necessari explicar-ho. Així, dins de la modèstia de la nostra pàgina, hem cregut estar obligats donar a conèixer l’indret.

 

Aprofitant-nos de l’amabilitat de l’Helena, nostra servicial guia, van sol·licitar-li informació i va recomanar-nos l’entrada a Viquipèdia. Segons va dir-nos aquesta ressenya és publicada per membres de la mateixa organització i, per tant força, creïble. També el dia (boirós) de la nostra visita impedia fer bones fotografies a la M. Rosa, aleshores aprofitem la de diversos arxius. 

El Jaciment Arqueològic del Castellot és un dels pocs poblats ibèrics localitzat al Pirineu i el més important dels ceretans trobat a dia d'avui. Es troba a l’extrem i la zona més elevada de La Corona, ubicada al municipi de Bolvir (Cerdanya). És una terrassa natural avançada de la plana cerdana, amb una bona panoràmica del terç ponent de la comarca. És un indret estratègicament situat que va facilitar el control del territori en moments claus de la història. 

 

Fins a dia d’avui s’ha excavat tan sols entre un 20% i un 30% de la superfície total del jaciment, que continua essent objecte d’estudi i d’interpretació a partir d’una continuada recerca científica.

Context geogràfic i topogràfic de la ubicació del Castellot.

 

És un jaciment arqueològic situat a l’extrem i al punt més elevat de La Corona de Bolvir,  l’indret és un tossal amb fortes pendents que deixa  només un punt d’entrada, la visera meridional. El poblat gaudeix d'un ampli domini visual sobre el terç ponent de la comarca de Cerdanya, en concret de l’Estret d’Isòvol, pas natural d’entrada i sortida a la vall. De manera que aquesta antiga fortificació tindria un domini clar del que eren les antigues vies de comunicació, ja que pel voltant d'aquesta hi hauria diferents vies: per una banda, trobem la possible via romana que probablement comunicava Llívia (Iulia Lybica) amb les terres de l'Alt Urgell. I d'altra banda, trobem a uns metres del jaciment el curs del riu Segre, articulador del territori. 

Context Històric i Cronològic. 

Al Castellot trobem tres grans modificacions de tres etapes diferents: Una primera fase ibèrica ceretana; seguida d’ una segona fase romana; i després d’un període d’abandonament, a partir del segle X dC (en plena època medieval) va ser repoblat reaprofitant els vestigis de etapes anteriors. Però a partir dels segles XI i XII dC va ser abandonat definitivament. Per tant, el Castellot està format per una superposició de fases que han estat interpretades gràcies als estudis arqueològics dels últims anys. 

Fase Ceretana.

 

La primera fase arqueològica s'ha datat d'època ibèrica, els estudis han determinat que aquesta conté: una muralla irregular que s’adapta al terreny, un fossat, murs d’escarpa domèstics i una sèrie d' elements típics dels oppida ibèrics, que a part de delimitar el territori i d’articular el sistema defensiu, també estan carregats d’un simbolisme que dota de prestigi el poblat per sobre d’altres més humils. 

El sistema constructiu de murs ibèrics està format per grans còdols entrelligats amb fang, que en èpoques posteriors faran de base dels murs romans. 

Les cases ceretanes serien d’uns 4 a 5 m. d’alçada amb un segon pis de fusta, s'alçaven sobre una planta generalment quadrada i probablement posseïen unes teulades fortament inclinades per evitar la acumulació de neu. A cada casa hi podien viure 5 o 6 persones i solien tenir uns patis individuals o espais comunitaris, generalment descoberts. Així doncs, les cases estaven ben equipades per resistir el dur hivern de la Cerdanya. Els habitacles romans son pràcticament idèntics als ceretans. 

Fase Romana.

Desprès d’aquest període ibèric que es configura entre els segles IV i III aC, trobaríem una segona fase romana republicana que comença al segle II aC. El poblat es reformat defensivament, l’entrada ja no està al sector llevant sinó al sector meridional, aquesta nova entrada a poblat esta flanquejada per dues grans torres quadrades i un bastió defensiu. El sistema constructiu de la muralla és més complex, es comencen a utilitzar pissarres per edificar murs i les entrades de les cases posseeixen un preciós enllosat. La joia d’època romana va ser el taller metal·lúrgic, amb tres forges, que segons els estudis realitzats i les restes trobades produïa elements de vidre, objectes de ferro, coure, estany, plom, entre altres materials. El poblat acabarà essent abandonat pels romans, a causa dels conflictes soci-polítics, com les dues guerres civils que va patir Roma i una revolta que es va produir al poblat. 

Fase Medieval. 

Després de nou segles El Castellot tornarà a repoblar-se amb l’arribada dels Gots. Aquests es trobaran un poblat abandonat i en runes, de manera que reconstruiran cases, una nova muralla i una nova entrada al poblat a l'oest del jaciment, amb el mateix sistema constructiu però amb uns murs en opus spicatum.  

Pel que fa el sistema defensiu, trobem la construcció d'una nova entrada al sector ponent i al costat d'aquesta hi havia edificada una torre de guaita, la més gran del jaciment i la que millor complia la seva funció de vigilància. 

Bé aquesta és l’explicació del jaciment El Castellot i la seva història. Com és bastant extensa deixo les dades de l’inici de l’activitat arqueologia i de l’Espai Ceretània per la propera crònica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografies arxius internet.

SANTUARI DEL REMEI. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Un dels molts indrets que vam visitar a Bolvir, grata visita, va ser el santuari del Remei.

 

A llevant del poble, dalt d’un serrat planer i vora la carretera de Puigcerdà, hi ha el santuari de la Mare de Déu del Remei,  que centra la caseria del Remei, que tenia 15 h. el 2001.

En aquest lloc de gran bellesa i amb una bona panoràmica de la plana cerdana havia antigament una capella on s’ha aturaven els pelegrins del camí de Sant Jaume, per terres catalanes. 

El Remei és una construcció d'estil neomedieval. Al final del segle XIX va ser santuari marià.

 

Fou restaurat fa pocs anys. 

L’església és d’estil historicista en el seu vessant d’influència florentina. Hi destaca el gran cimbori poligonal coronat per una estilitzada coberta piramidal revestida de llicorella.  

El temple és una construcció de pedra, arrebossada amb bells esgrafiats i amb la coberta de llicorella.

 

S’hi venera una imatge policromada de la Verge del Remei.

 

 

Per acabar d' il·lustrar aquesta crònica copio una fotografia de Patrimoni GEN.CAT de la esplèndida zona de l’altar. Malgrat tot sembla ser que l'autor sigui Jordi Contijoch Boada.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE L’ESPERANÇA. BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Va ser un matí aprofitat el de la nostra visita a Bolvir. Vam veure Sant Climent de Talltorta, Ceretània, Santa Cecília de Bolvir, i la de la present crònica. També van revisar unes fotos que teníem anteriors. 

 

Mare de Déu de l’Esperança és una petita capella situada al costat de l'església de Santa Cecília. És del segle XIV però reformada en època moderna. Pertany a l’estil gòtic.

 

Segons una inscripció sepulcral s’ha atribueix la seva construcció a Guillem Pere, prevere de Meranges. La làpida de marbre era per a la tomba de Guillem Pere, presbiter de Meranges, que feu edificar la capella l'any 1347. No se sap si el van arribar a enterrar aquí, ja que l'any de la seva mort va quedar sense omplir. El text està escrit en llatí en caràcters gòtics; hi ha dos escuts ogivals representant una mà i les inicials G.P. El text, traduït, diu així: "Aquesta és la tomba de Guillem Pere, presbiter de Meranges, que féu edificar aquesta capella l'any del Senyor 1347, durant el temps Pasqual, ell emigrà d'aquest segle l'any del Senyor 13.. Que la seva ànima reposi en pau!"

La nau de forma rectangular està capçada per un absis semicircular. La façana presenta un eix de simetria central, coronat per un gran campanar d'espadanya d'una sola obertura.  

El cor està als peus de la capella, on s'hi puja per una escala de fusta. La coberta és un embigat, a dues vessants, cobert de llicorella.

 

La façana es va renovar cap als anys 30 del segle XX. Les obertures de les finestres ja existents, es van transformar. La porta era adovellada de mig punt i les finestres eren rectangulars. Les finestres són de mig punt com la porta i presenten carreus ben treballats i arcs ben dovellats. 

A l'interior, darrera l'altar, és on hi havia el retaule gòtic del segle XV de la Mare de Déu de l'Esperança fins a la Guerra Civil, a partir de la qual es va portar a l'Església Parroquial de Santa Cecília de Bolvir, on avui dia es pot contemplar.  

Al mig d'aquest retaule hi ha un nínxol on hi ha una reproducció de la desapareguda imatge de la Verge de Bolvir, romànica, del segle XIII i que era una talla de 50 cm policromada. La una mare de Déu era asseguda en un tron i guarnida amb vel, túnica i mantell, el Nen restava assegut sobre la mà i el genoll esquerre de la Mare. Va ser cremada com tantes altres l'any 1936.

 

No puc deixar d’escriure una nota abreviada, extreta del quadre informatiu que hi ha al costat de la formosa obra, que ens narra les vicissituds d’aquest retaule fins a la seva total recuperació.

El retaule està estructural en cinc quadres (Presentació, Nadal, Epifania, Pentecosta i Coronació) repartits al voltant de la capelleta on s’havia col·locat la Mare de Déu romànica. Aquest retaule tornà a Bolvir desprès de la Guerra Civil, gràcies a les gestions constants i laborioses del seu rector mossèn Ramon Soldevila i Mir, i s’instal·la a l’església parroquial.

N’havia desaparegut la predel·la composta per cinc quadres (Sant Antoni Abat, Resurrecció, Ecce Homo, Ascensió i Sant Rafel). Van transcórrer seixanta dos anys per què sota el més estricte secret d’anonimat (sub sigillo sacramentali) la predel·la fos tornada a la diòcesi. Una vegada tractada i restaurada convenientment, després d’haver pres la mesures de seguretat amb que calia protegir-la, va tornar a la parròquia.

Aquest retaule gòtic està qualificat com un dels més preuats en son estil de la Cerdanya i considerat com una de les més belles obres dels pintors de l’edat mitjana conservades a les esglésies de Cerdanya. 

Chandler Rathfon Post, de la Universitat d’Harvard en el seu llibre “Historia de la Pintura Española” (any 1938) insinua que el retaule de Bolvir fos obrat per Rafael Vergós. 

La capella ha estat habilitada com a sala d’exposicions i s’hi exposen un rellotge antic del segle XVI i eines del camp. 

La capella de la Mare de Déu de l'Esperança està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA CECÍLIA DE BOLVIR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

El poble de Bolvir (1.145 m alt./191 h. 2001), s’esglaona al lleu vessant a banda i banda del torrent d’Agustins, just abans que aquest conflueixi amb el barranc dels Estanys, d’aquí que hom anomeni el curs subsegüent Torrent Forcat.

 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover- Moll en dóna aquesta definició.: desconeguda. Les formes més antigues del nom són Buluer (a. 925), Vulverri (a. 937), Boluir (a. 953), segons Guiter Phon. Top. 12. 

La parròquia de Bolvir fou una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà. L’església de Santa Cecília  de Bolvir surt per primera vegada esmentada en el precepte del rei Notari de l’any 958, en que es confirmen les possessions del monestir de Cuixà. L’alou de Bolvir havia estat donat al monestir, l’any 953 pel comte Sunifred II de Cerdanya. La butlla del Papa Sergi IV del 1011 confirmen al monestir de Cuixà la vil·la de Bolvir amb l’església de Santa Cecília i tots els seus drets i les seves pertinences.

 

L’església de Bolvir degué sofrir els atacats dels càtars que assolaren la Cerdanya al final del segle XII. Consta que Arnau de Castellbò captura i ferí al capellà de Bolvir.  

L’any 1268 per intervenció de Ramon de Penyafort va haver una concòrdia entre el bisbe d’Urgell i l’Abat de Cuixà per tornar a confirmar la possessió del monestir de Cuixà.  

La parròquia de Bolvir fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona entre els anys 1312 i 1314.

 

Església romànica d'una sola nau, llarga, de gairebé 20 m. i capçada per un absis semicircular acabat amb un fris sobre mènsules que representen caps humans. 

Presenta una portalada amb arquivoltes, semblant a la de Guils, que s’obre al mur sud. En conjunts es tracta d’un edifici bastit al tombant del segle XII al XIII. Les capelles laterals que formen un creuer amb la nau,  i l’alta torre campanar adossada a la part centre esquerra del frontispici es construïren segles després.

 

L’aparell està format per carreus de granit de dimensions mitjanes, de formes allargades i dimensions mitjanes, de formes allargades a l’absis i més quadrades a la nau. Hi ha una filada d’opus spicatum i un altre semblant en el mur nord.  

Les voltes que cobreixen la nau i l’absis són de perfil apuntat, tenen l’arrancada a la mateixa alçada i carreguen sobre una cornisa d’imposta que les envolta.

 

L’absis té dues finestres, de doble esqueixada i amb l’arc semicircular compost de quatre dovelles allargades i estretes. Una finestra mira al sud-est i l’altra s’obre al centre, amb les figures de tres boles esculpides  a l’ampit. La façana és llisa i coronada a la part alta amb un fris de dents d’engranatge sostingut per una vintena de mènsules esculpides.

La portalada, avui al seu lloc primitiu, a la façana sud, gràcies a una restauració de 1928, Havia estat traslladada l'any 1886 al peu del campanar, és molt semblant a la de l'església de Sant Esteve de Guils. 

La porta és composta de tres arcades en gradació de secció rectangular i dues més intercalades amb arc toroïdal sobre columnes. Les columnes són d’una sola peça i amb basaments llisos. Els capitells tenen esculpides unes figures que representen caps humans, lleons i dos ocells. El portal està desproveït de timpà i llinda, i sobresurt damunt de tres esglaons. 

Els ferros de la porta semblen de diferents èpoques reunits en una porta reconstruïda.  

La torre campanar, bastant alta, es troba al peus de l'església, construïda amb pedra de tres trams, formant tres pisos, i té l'amplada de tot l'edifici. Presenta obertures d'arc apuntat en els dos primers cossos, de reduïdes dimensions i de mig punt en el superior. La seva coberta és piramidal.

Una pedra cantonera reutilitzada a una capella té la representació de una figureta nua vista d'esquena amb les cames arronsades i la cara mirant l'espectador, relacionada amb altres del mateix estil de l'absis de Sant Esteve de Guils.  

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya, es conserva un frontal d'altar del segle XIII, amb escenes pintades de la vida dels Sants màrtirs Cecília i el seu espòs Valerià.  

També són d’aquesta església un parell de peces d’orfebreria conservades al Museu Diocesà d’Urgell: una portabugia de metall daurat del segle XVII i la creu processional d’argent del segle XVI, gòtica, ornamentada amb figures, nínxols i pinacles, que fou malmesa el 1936 i després restaurada. 

Seguin les indicacions de l’alcalde Sr. Bartomeu Baqué, persona amable i de tracte planer van veure a l'interior del temple el retaule gòtic del segle XV procedent de la Capella de la Mare de Déu de l'Esperança. 

Santa Cecília de Bolvir és una església  protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

 

Bolvir és un bonic i cuidat poble de la Baixa Cerdanya amb cases de segona residència i regit per un equip de persones que tenen interès a fer-lo agradable pel visitant. Nosaltres l’hem visitat en diverses ocasions: caminades, fira de antiguitats, etc... Un detall a observar, no hi ha fils de telèfon ni d’electricitat visibles, han estat soterrats i el poble està totalment enquitranat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia M. Rosa Planell Grau.