SANTA MARIA D’ESCALÓ. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Aquesta fotografia porta feta molt de temps i mai l’havia publicada. Aquest cop, en aquests dies de mal temps, he decidit publicar-la. L'acompanya fotografia d'una de les portes d'entrada a la vila closa d'Escaló

No ens han pervingut notícies concretes de l’església de Santa Helena, d’època alt-medieval. Tanmateix, cal considerar la vinculació que, des d’un principi, havia de tenir aquesta parròquia amb el proper monestir de Sant Pere del Burgal, del qual possiblement n’exercí les funcions parroquials en els temps en què existia la comunitat monàstica al Burgal. 

Amb la decadència del monestir, a partir del segle XVI, les funcions parroquials és realitzaren a l’església de Sant Pere del Burgal, i així l’església de Santa Helena d’Escaló va restar com a sufragània. 

En una relació d’esglésies i beneficis de l’oficialat de Cardós, datat pels volts del 1526, hi figura Joan Camp com a beneficiari del benefici de Santa Maria de l’església de la Santa Creu d’Escaló. L’any 1787, en la resposta del corregiment de Talarn al qüestionari de Francisco de Zamora, és fa constar que tot i ésser la sufragània, l’església d’Escaló assumeix les funcions parroquials, traslladades de l’església de Sant Pere del Burgal. 

Cal assenyalar que, dins l’estructura urbanística de vila closa que té la vila d’Escaló, l’església parroquial és situada extramurs. No se sap si l’antiga església parroquial ocupava el lloc de l’actual església, que l’any 1787 constava com a acabada de construir. Si així fos, seria molt interessant la seva posició fora del clos urbà, com si hagués estat construïda en un moment en què l’estructura urbana d’Escaló fos ja plenament consolidada. 

L’any 1904 l’església parroquial d’Escaló apareix amb la nova advocació de Santa Maria, que en data anterior havia substituït la primitiva de la Santa Creu i Santa Helena, i que tenia com a annexa l’església de Sant Pere del Burgal. 

L’església de Santa Maria d’Escaló consta d'una nau coberta amb una volta sobre cinc arcs torals de mig punt. Una meitat, propera a la capçalera, més estreta i més baixa, està coberta amb una volta d'aresta o falsa creueria; la segona, propera a l'entrada, té volta de llunetes. El cor amb barana de balustres de fusta descansa en un embigat. 

El frontis té un portal d'arc rebaixat, un òcul a mitja alçada, i una finestreta rectangular sota de la cornisa angular. Els seus murs són de paredat de lloses.

Guarda dues piques, una de baptismal semiesfèrica decorada per una franja amb dos bordons i un motiu central de corda en relleu. L'altra és de marbre, moderna, decorada amb gallons (ornaments semicirculars, semblants a bossells); es troba sobre un peu cilíndric antic.

El campanar és una construcció d’estil barroc rústic i auster. Té un primer cos de planta rectangular; el segon és vuitavat irregular i està coronat per una cornisa i una agulla piramidal octagonal irregular amb inflexió a la base. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc rebaixat, una a cada cara; hi pengen tres campanes. Els seus murs són de paredat de lloses; els del cos octagonal estan arrebossats i pintats de color blanc; tots mostren una gran nuesa. Per l'interior hi puja una escala metàl·lica fent ziga-zaga; es troba en molt bon estat i molt segura, segurament és de força recent instal·lació. 

L’església de Santa Maria d’Escaló és catalogada com a Bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons documental: Catalunya Romànica i Campaners

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JOAN DEL GALÍ. VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sentfores, però dintre el terme parroquial de Santa Eulàlia de Riuprimer. Fou sempre una sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia. 

L’església apareix documentada l’any 1003 i, el 1161 consta com a parròquia, mes era únicament sufragània, ja que, com a parròquia, no figura en cap llista ni tan sols en una d’una vintena d’anys anterior. 

En les visites pastorals que l’any 1687 féu el bisbe Pasqual, consta que Sant Joan de Riuprimer o del Galí era sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer segons ja manifestava una notícia del 1357. La vinculació d’aquesta església a Santa Eulàlia ja es troba l’any 1036, quan es fa esment d’una peça de terra que estava situada a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, prop de la de Sant Joan. 

Fou l'església parroquial de la quadra de Sant Joan de Galí, políticament autònoma fins que al 1840 s'uní amb Sentfores. La quadra civil tenia des del segle XV els masos de Montalegre o Bosc, Miquel, Sauleda, Franc, Ermengol i Galí. Aquest darrer donà el nom modern a l’església. La quadra de Sant Joan formà part de les Quadres Unides (amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta) fins el 1770, que s’uní al municipi de Sentfores, i el 1931 passà, amb Sentfores, a Vic. 

Actualment els habitants de les rodalies de Sant Joan pertanyen a la parròquia de Sant Domènech de Vic. Aquí només s'hi celebra culte per Sant Joan. 

<L’edifici antic sofrí moltes refeccions durant el segle XVII, les quals han fet desaparèixer la primitiva estructura romànica, de la qual només guarda la disposició i l’orientació. 

Sant Joan del Galí és una capella de nau única amb la capçalera sense absis. 

Al mur nord de la nau hi ha una capella lateral adossada amb un campanar de torre que li fa d'espona, de planta quadrada, cobert a dues vessants i amb una finestra d'arc de mig punt a cada costat. 

El portal d'entrada és orientat a migdia. Als peus del temple s'hi obren finestres.

 

L'interior és cobert amb volta quatripartita decorada amb blanc i gris. També hi ha una imatge de Sant Joan i alguna pintura al fresc en molt mal estat. 

Al davant del portal d'entrada hi ha un antic sarcòfag esculpit (segle XIV) amb baix relleus amb elements florals i unes construccions de tipus defensiu que recorden mas Galí. Construïda amb pedra vista. L'estat de conservació és bo. 

Sant Joan del Galí és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons Catalunya Romànica. Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE LA GUIXA (SENTFORES) VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església venia a substituir l'antiga església de Sant Martí, que quedava molt lluny de la nova població de la Guixa, formada a partir del segle XVIII, a ran del camí ral que anava a Vic. S’hi conserva la mateixa advocació.

L'edifici fou erigit amb la col·laboració de tot el poble que va anar a la recerca de còdols i va treballar en l'edificació. 

El 25 de març de 1865 es col·locà la primera pedra a l'església i el dia 3 de desembre de 1878 el bisbe de Vic, Dr. Pere Colomer i Mestres, la beneí. Un cop inaugurada la nova església s'hi traslladaren tots els elements de l'antiga, la de Sant Martí, però desgraciadament es varen perdre durant la darrera guerra civil. 

L’església de Sant Martí de la Guixà és un edifici de tres naus, la central més alta que les laterals, recolzades sobre grossos contraforts. L'interior és il·luminat mitjançant un òcul amb vitralls situat als peus de l'església i uns finestrals que s'obren a la nau central. La construcció és de pedra sense polir als murs i picada als angles. 

Cal remarcar que la part central de la façana, que segueix una forma arrodonida, és de maó. A la part superior hi ha una fornícula amb una imatge, en part mutilada. Sobre el carener hi ha una decoració formant una creu grega emmarcada dins un cercle. 

El campanar, situat a l’ala esquerra del temple, té un primer cos de planta quadrada capçat per una motllura que dóna pas a una estructura tronco-piramidal la qual s'aixeca un cos vuitavat on s'hi ubica la cel·la oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; a les altres cares s'hi troben també finestres petites i allargassades, algunes obertes i altres cegues; està coronat per una cornisa motllurada i una agulla piramidal vuitavada amb coberta d'aram i amb una bola al cim; un terrat circumdat per una senzilla barana metàl·lica es troba als peus de l'agulla. Interiorment està dotat d'una escala metàl·lica en ziga-zaga. També té instal·lades quatre grans campanes, foses a França, que sonen admirablement i branden amb alegria. Els seus murs són de paredat amb carreus a les cantoneres i també als marcs de les finestres. 

L'estat de conservació és bo per bé que dóna la impressió de restar inacabada donades les característiques de la façana.

 

Guarda, presidint l'altar major, una petita escultura de Sant Martí revestit de bisbe, segurament barroca, que sembla procedir d'algun retaule ja que per la part posterior no està acabada. L'església conserva un retaule de l'arquitecte Josep Maria Bassols que fou construït l'any 1953. A l'absis també hi ha pintures de Joan Vila Moncau.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia i Campaners

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE SENTFORES. VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es troba al vessant de tramuntana de Costes Males, sobre un turó elevat mirant vers el nord de la Plana de Vic i la vall de Santa Eulàlia de Riuprimer.

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Sentfores. El terme del castell de Sentfores es documenta a partir del 911, quan Melanci i la seva muller Maçanna vengueren a Florenci i a la seva muller Riqueleva una peça de terra, situada al comtat d’Osona, al terme del castell de Sentfores. 

L’església de Sant Martí amb les funcions parroquials es troba ja el 930, quan Feliu i la seva muller Iquila, junt amb Todesera, vengueren a Branduí una peça de terra, situada a la parroquia de Sant Martí, prop del vilar d’Andevert. Durant aquest mateix any Branduí féu diverses compres de terres al mateix lloc, una de les quals afrontava amb el riu Mèder, que passa pel terme de Sant Martí de Sentfores. 

Aquest temple o un altre va ser substituït el 1151 per un de nou, ja que el bisbe de Vic, Pere de Redorta, acudí a consagrar l’església de Sant Martí, bisbe i confessor. Com a dotació li donà tot el que li cedissin els homes o ella adquirís, li cedí els cementiris i sagrers i li subjectà les esglésies de Sant Pere del Castell, i Santa Cecília del Pla de la Carrera, tal com tenia de temps antic. Després de descriure minuciosament el terme, li concedí els delmes i primícies i les oblacions dels fidels. 

El 1258 a més de l’altar de sant Martí es veneraren a l’església els de sant Nicolau i santa Maria, i el 1597 el de la Mare de Déu del Roser amb la confraria corresponent. Abans del 1670 s’hi erigí un nou altar en honor a sant Isidre. 

El temple del segle XII sofrí importants modificacions. El 1594 se li féu un portal nou i es reféu la volta. Vers el 1690 l’església fou totalment arrebossada i pintada. 

L’augment de població del barri de la Guixa féu que aquests pobladors volguessin una església nova en el barri en comptes d’haver-se de desplaçar lluny. El 1855 s’iniciaren els tràmits, però no s’acabà de construir la part essencial de l’església i la rectoria fins el 1878, any en el qual encara faltava acabar la façana i el campanar; fou beneïda aquest any pel bisbe de Vic, Pere Colomer. Arran del canvi de temple es traslladaren tots els objectes de culte de l’església vella, que quedà sense culte. Avui dia es troba totalment abandonada amb la volta esfondrada i sense gaires esperances de salvació. 

El conjunt de les runes de Sant Martí de Sentfores és impressionant. Les eures cobreixen el vessant nord-est i el campanar. Exteriorment i des de baix de la carretera sembla un conjunt sencer, però interiorment és un caos. La volta de la nau està totalment aterrada, hi ha forats per tot arreu, amb les parets esqueixades i desgruixades.

 Inicialment era una església d’una sola nau, capçada amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó. Avui, després d’unes reformes, presenta l’aspecte d’una església d’una sola nau, amb dues capelles laterals de diferent època i absis rectangular. La nau primitiva es va esfondrar, es varen regruixar les parets i es va construir una nova volta de pedra de punt d’ametlla. L’absis fou retallat per donar-li forma carrada i es varen afegir les dues capelles. Es va fer un cor amb fusta i dos altars laterals refosos a les parets. La porta, al mur de migjorn, és barroca tardana, però sembla que té la mateixa posició que la porta primitiva. 

A mà dreta de l’absis hi ha una sagristia afegida que en tapa un terç i forma un cos unitari amb la capella lateral dreta. La sagristia era coberta amb volta de quatre punts i teulada de fusta. 

Hi ha restes d’una pica de pedra molt noble. La capella del costat era coberta amb volta de canó i enguixada amb cornises i dibuixos del tipus gòtic molt tardà. L’altra capella és coberta amb volta de punt d’ametlla. En aquesta capella hi ha un armari de pedra amb la data de 1598. Sobre aquesta capella hi ha el campanar d’un sol pis amb dues finestres a cada cara, cobert amb volta d’aresta i teulada de lloses. 

El campanar té aparença romànica a la base, però és posterior a l’absis, ja que el tapa; els carreus amb què ha estat construït són molt diferenciats. Dintre la paret de tramuntana del campanar hi ha una escala de cargol, aterrada, per a pujar-hi. 

L’absis és sobrealçat i queden restes de les primitives arcuacions llombardes. Al seu centre hi ha una finestra tapada.

Al Museu Episcopal de Vic es conserva una creu processional d’aram procedent de l’església de Sant Martí de Sentfores.

 Sant Martí de Sentfores, ( pràcticament unes runes) és una església amb elements romànics i barrocs protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JUST I SANT PASTOR DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ. INTERIOR

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Aquesta estada a les terres del Pallars Sobirà ens ha permet conèixer entre altres l’església de Sant Just i Sant Pastor de Son en el seu interior. Si  la part externa de l’edifici sempre ens ha meravellat, no podem amagar el goig de conèixer les obres que amaga dins la seva nau. 

En l’església es conserven tres piques de pedra, una baptismal i dues d’oli.

 La primera es troba en una cambra que hi ha al costat nord de la nau, al nivell del cor, i conserva una decoració esculpida força interessant. La seva secció és lleugerament el·líptica. La decoració, que ocupa gairebé la totalitat de la cara externa del vas, se centra en un fris força pla, limitat a dalt i a baix per sengles motllures. És decorat amb motius variats, a partir d’un treball en baix relleu. Hi figuren, en un tram, tiges entrellaçades formant un arabesc, i la figura molt esquemàtica d’un animal. Segueixen, a continuació, altres motius vegetals, com tiges decorades amb espirals, fulles lanceolades, flors de lis, palmetes amb una forma simplificada o botons amb un encordat. La motllura superior i la inferior es creuen en un punt determinat, tot formant un “8”, i més enllà s’enllacen formant una “X”. El vas recolza sobre tres peus o columnetes decorades amb motius cordats i helicoides. Hem de datar aquesta pica cap al segle XII i la podem relacionar amb altres piques semiesfèriques que hi ha en aquestes contrades. 

Als peus de l’església, en una cambra situada al nord-oest, es troben les altres dues piques. Una d’elles, feta segurament per a guardar els olis sagrats, resta adossada al mur. D’estructura gairebé prismàtica, amb una secció lleugerament trapezoïdal. Algunes de les seves cares exteriors són decorades amb un treball de baix relleu i incisions. 

En una de les cares estretes es concentra la decoració més important d’aquesta pica, que consisteix bàsicament en tres personatges flanquejats, per una mena de flor radial i un motiu circular. El personatge de la dreta és el que té una mida més gran. Tots tres sobresurten del fons i resten emmarcats. És distribueixen també en diferents alçades i segueixen un ritme com si fos una mena de processó. La figura de més a l’esquerra, força malmesa, porta una creu a la mà (la qual cosa ens fa pensar en la idea de processó). Els trets del seu rostre, figurat a partir de línies simples i poc acurades, són força esquemàtics, fet que li dóna un to arcaic. L’orientació dels peus cap a l’esquerra reforça la idea de processó i indica el moviment de les figures, malgrat que els cossos presentin una frontalitat. Cal indicar també la manca de proporcions a l’hora de representar els cossos, entre les mides del cap, del cos, de les mans o de les cames i els peus. 

Ja hem indicat la importància de la figura de la dreta: té unes dimensions més grans, és un personatge potser assegut, emmarcat i envoltat de motius ornamentals. Aquests motius són el resultat de la simplificació d’elements vegetals. 

Al costat llarg, just a l’extrem més proper de la cara que acabem de descriure, veiem representat un animal que podem identificar clarament amb un cavall en moviment cap a l’esquerra. Creiem, però, que la seva factura és posterior al període que ens ocupa. 

L’altra pica d’oli situada als peus de l’església és d’estructura prismàtica i recolza sobre una llosa de pedra, de manera que queda adossada per una de les cares laterals o estretes al mur. Conserva una tapa i té, a la part superior, una petita obertura tapada. 

En les tres cares visibles hi ha relleus esculpits. A la cara lateral hi ha representat un animal similar a un felí: són perfectament definits el cap, disposat frontalment i a la dreta, les potes —amb urpes— del davant i del darrere i una cua que cau sobre l’esquena. Probablement és un lleó amb rostre humà força simplificat.

En un dels frontals, hi figura un altre lleó, en aquest cas amb el cap de perfil i amb actitud de saltar: mostra les potes anteriors estirades endavant i les posteriors, una endarrere i l’altra endavant. El cap, amb una gran cabellera, es gira cap endarrere. S’hi representa també la cua, llarga i cargolada per tal d’omplir l’extrem de la superfície, i, fins i tot, sembla que hi ha esculpit el sexe de l’animal. 

A l’altre frontal hi ha representada una au que agafa, segurament, la seva presa —potser un conill— amb les urpes. És una escena que aconsegueix una certa sensació de moviment. Més cap a la dreta hi ha representada una gran palmeta que omple tot l’espai restant. 

Els relleus corresponents a les tres cares semblen fets per una mateixa mà. D’altra banda, gairebé totes les representacions que hi veiem les podem trobar, amb poques variacions, en altres piques de la zona. 

Malgrat que el relleu de Són presenta un realisme superior, cal posar-lo en relació amb alguns lleons de l’escola rossellonesa-besaluenca, com ara els de Sant Pere de Besalú, Queralbs o Serrabona. El lleó deu ésser representat per les qualitats que hom creia que tenia.

L’altra escena força realista és la de l’ocell, segurament una àguila o un esparver. La representació d’ocells de presa en el romànic és molt usual, encara que aquí segurament té un sentit negatiu. 

Hem de datar aquesta pica de són entre el segle XII i el XIII i cal relacionar-la amb moltes altres piques d’aquestes contrades.

El retaule de Son aquesta obra es troba integrada per diferents compartiments que representen els Goigs de Maria, juntament amb altres dedicades als sants Just i Pastor, els patrons de la parròquia. La part superior del retaule i les portes són obra de Pere Espallargues, però la predel·la, dedicada a la Passió de Crist i avui disgregada, la va executar un altre pintor, el denominat Mestre de Son. Espallargues era un col·laborador del prestigiós artista Pere Garcia de Benavarri.

 

El retaule va aconseguir lliurar-se de la guerra del 1936, però el conflicte va obligar a que fos trasllat a Lleida. Malauradament, en el marc d’aquest trasllat va desaparèixer la predel·la, que avui es conserva dispersa entre diferents museus i col·leccions particulars. El 1940 el retaule regressava al poble d’on no tornaria a sortir fins el 1989, quan va ser traslladat a Barcelona per ser definitivament restaurat. El 25 d’octubre de 1991 va ser restituït al lloc actual, on avui llueix com una de les principals joies del gòtic a les terres de Lleida. 

El rellotge de Son: un tresor del segle XVII: Aquest rellotge és una màquina constituïda per una seria d’engranatges reductors que transformen la força d’uns pesos sostinguts per cordes, en moviments de les broques i els martells que tocaven les campanes. Normalment aquets rellotges els fabricaven els mestres forjadors assessorats per mestres francesos. 

Si en alguna ocasió visiteu el Pallars Sobirà no és perdeu aquesta visita, es enriquidora. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica (piques)i publicació Museu de Lleida (retaule Gòtic)

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TORRE DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

El que avui és conegut com a Torre de les Hores o com a comunidor, es va construir sobre l'antiga torre de defensa de Son, d'època romànica. 

La torre o comunidor de Son flanqueja el portal d’entrada al clos de l’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor. El conjunt del recinte es troba a l’entrada del poble, aixecat en un planell a 1393 m d’altitud, al vessant esquerre de la vall de són i dominant la vall de la Noguera damunt d’Esterri. Una part de la construcció que uneix la torre a l’edifici eclesial va servir també, segons vam sentir, de presó i rectoria. 

La vila de Son fou commutada pel comte Ramon V de Pallars Jussà als comtes Artau I (1064) i Artau II (1094) de Pallars Sobirà. A conseqüència de la revolta contra Pere el Gran, l’any 1281 el comte de Pallars hagué de cedir el domini directe de Son a l’infant Alfons. Amb la resta de dominis comtals de la vall d’Àneu i del Pallars, són caigué en poder dels ducs de Cardona l’any 1491. 

Aquesta construcció, considerada el comunidor, sembla que a la base es fonamenta en una torre d’època romànica. Els dos primers metres de l’edifici corresponen segurament a una torre de planta circular, amb un diàmetre intern de 3,8 m i amb un gruix del mur d’1,3 m; són fets amb pedres de mida mitjana, lleugerament allargades i ben arrenglerades. La resta de la construcció és de planta bàsicament rectangular, bé que amb tot el costat meridional arrodonit (precisament a causa d’adaptar-se a la construcció anterior), és dels darrers segles medievals o d’època moderna.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons:  Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

L’antiga església de Sant Pere de són és situada a poca distància de l’església parroquial del Sant Just i Sant Pastor, dins el nucli urbà de Son. 

No s’han trobat referències documentals concretes d’aquesta església, que devia estar supeditada a la propera parroquial de Sant Just i Sant Pastor. 

L’església de Sant Pere de Son fou desafectada en una data incerta i convertida en escola, allotjament dels mestres, ajuntament i rectoria, (d'on el nom d'Abadia que a vegades també s’hi coneix). Des de el darrer terç del segle XX és una casa particular, de manera que les seves característiques interiors han estat totalment alterades per l’adaptació al nou ús. 

Per tant, podem dir que de l’edifici alt-medieval conservem fonamentalment el perímetre exterior, que correspon a un edifici d’una sola nau, coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un tram presbiteral que s’acusa a l’exterior mitjançant un cos interposat entre la nau i l’absis. Sembla probable que la nau fos coberta amb estructura d’embigat, i que l’absis i el tram presbiteral ho estiguessin per una volta. 

La porta s’obre en la façana sud, on totes les obertures existents corresponen als processos de reforma i transformació, i s’observen les traces de tres finestres paredades de doble esqueixada, una a l’absis, al costat sud, i dues a la nau; d’aquestes, la situada més a ponent presenta l’arc doblat per un segon arc, solució constructiva que també es troba en la porta original, de la qual només és conserva la meitat de l’arc i se n’han perdut totalment els brancals. 

Les façanes són totalment òrfenes d’ornamentació, i no hi ha traces d’haver-n’hi hagut. 

L’aparell és molt alterat per les successives reformes que han sofert els paraments, però les parts originals presenten un carreu petit sense polir, ben disposat en filades uniformes, amb els arcs formats per dovelles ben tallades que semblen indicar les formes constructives del segle XII, però fortament ancorades en la tradició constructiva d’època anterior. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons majoritàriament: Catalunya Romànica.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau