SANT MARTÍ DE MAÇANET DE CABRENYS. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

L’església de Sant Martí és el temple parroquial del municipi de Maçanet de Cabrenys, situat a 370 m d’altitud, a la confluència de dues valls afluents al riu d’Arnera, que baixen del puig de les Salines i del roc de Frausa, les valls de les rieres d’Ardenya i de Frausa. La vila era fortificada, i a la part més alta del nucli antic, a la rodalia de l’església, hi ha restes de la muralla medieval dels segles XIV i XV. 

L’any 954 el comte Guifré de Besalú donà al monestir de Sant Pere de Camprodon un alou situat dins el terme de Maçanet.  Una altra notícia sobre el lloc de Maçanet i la seva església apareix l’any 1017 en la donació del comte Bernat Tallaferro a la seu de Besalú. L’any 1117 s’escriu Sancti Martini de Mazaneto. L’església apareix esmentada en les relacions diocesanes dels segles XIII i XIV i en altres llistes d’èpoques posteriors. 

Sant Martí de Maçanet de Cabrenys és un edifici d’una sola nau rectangular, amb absis semicircular més estret que la nau, d’època romànica tardana. La nau és coberta amb una alta volta apuntada i seguida; l’absis té volta ametllada i s’obre vers la nau per mitjà d’un doble plec apuntat en gradació. Aquesta volta arrenca d’una cornisa de bocell, la qual crea també un guardapols a l’extradós de la finestra del fons. Ambdues voltes són fetes amb petits carreus de granit ben escairats que s’arrengleren en filades semicirculars a l’absis i longitudinals a la nau.

 

El temple té dues portades. La que s’obre al frontis té una estructura una mica inusual, sobretot per la gran alçada; és de dos arcs en gradació i conté una llinda i un gran espai de timpà omplert amb carreuada, en el qual hi ha una obertura a manera de sagetera; pot haver estat modificada. 

La porta situada al mur de migdia és de la tipologia pròpia del romànic avançat d’aquestes comarques, de quatre arcs en gradació, llinda i timpà, la qual presenta uns relleus ornamentals, molt simples, en una arquivolta i al guardapols. 

Els murs de la nau són completament llisos, coronats per una cornisa de cavet; a les quatre cantonades tenen uns ressalts verticals i una socolada seguida. 

El parament exterior de l’absis, en canvi, presenta a l’extrem superior un fris ornamental d’arcuacions llombardes seguides, sense lesenes, entre els dos ressalts dels extrems. Els arquets descansen en unes petites mènsules, algunes de les quals són llises i d’altres tenen motius en relleu, geomètrics, més simples i esquemàtics encara que els de la porta meridional. Sobre les arcuacions, hi corre una franja de dents de serra i al damunt hi ha la cornisa incurvada o de cavet.

L’església ha conservat dues finestres de doble esqueixada al mur de migdia, una de vessants molt oberts, i l’altra al centre de l’absis. Aquesta té a l’exterior un prominent relleu de doble bocell, a mena d’ampit. 

A la capçalera de la nau hi ha un parell d’ulls de bou. La finestra del frontis correspon a una reforma renaixentista.L’edifici fou construït amb un aparell molt acurat de carreus allisats i ben tallats en granit, de mida força grossa, que donen lloc a unes filades regulars. 

Per les característiques descrites, l’església pot ésser considerada bastida a la segona meitat del segle XII o al segle XIII. 

Els serveis de la diputació de Girona efectuaren obres a l’església els anys setanta, que consistiren, entre d’altres intervencions, en eliminar construccions afegides al costat de migdia i sobre l’absis. L’edifici té encara alguns afegitons tardans, com una capella i una sagristia, al costat de tramuntana, el campanar a l’extrem de ponent i una torreta comunidor a l’extrem de llevant de la nau; també hi ha un terrabastall sobre la coberta de la nau esmentada. 

Hom pot observar que un llarg tram de la nau central és refet amb pedres de calcària porosa, de travertí, poc treballades, a diferència de la resta, de carreuada. Sembla una mostra clara d’una refecció que potser fou necessària després d’alguna ensulsiada parcial d’aquesta coberta. És probable que en fossin la causa els forts terratrèmols del segle XV que tan afectaren la Garrotxa i que probablement també es feren sentir als sectors empordanesos propers. 

Al gruix del mur de migjorn de l’església hi ha oberta una porta d’entrada, que consta bàsicament de dues parts ben diferenciades, separades per una petita cornisa, la qual discorre horitzontalment i en marca la separació. A la part inferior hi ha un sòcol i sobre seu els murs formen els plecs amb els quals es fa la gradació. Són uns plecs llisos i sense cap ornamentació, els carreus dels quals segueixen les mateixes filades de l’aparell del mur. Al plec més interior hi ha l’obertura, que ha estat coberta amb una llinda monolítica i sense esculpir.

Una petita cornisa de secció quadrada ressegueix horitzontalment tot el perfil superficial del portal i marca el punt d’arrencada dels quatre arcs de què consta la porta. Són uns arcs de mig punt, en gradació, que corresponen als plecs de la zona inferior. L’arc més petit, d’aresta viva, emmarca un timpà semicircular llis. El segon té l’aresta aixamfranada. Al tercer l’aresta ha estat resseguida per un nervi llis, delimitat per un solc, que sembla adossat. L’ornamentació, molt senzilla, és a la quarta arcada, que té l’aresta excurvada. Els diversos motius amb què s’ornamenta són a la concavitat d’aquesta aresta: boles, fruites, elements vegetals, etc. (també hi ha una figura humana), els quals han estat esculpits de manera força elemental i esquemàtica, i talment com si haguessin estat afegits a l’arcada. 

El conjunt d’arcades resta emmarcat per una arquivolta, també decorada, la qual, a manera de guardapols, ressegueix l’arcada més exterior, que emmarca. Aquesta arquivolta ha estat decorada amb un motiu escacat, el qual es distribueix uniformement tot al llarg de la seva cara. 

Pel que fa a l’estructura, cal adscriure aquesta porta dins el conjunt de portals que, amb algunes poques variants, anaren adoptant moltes esglésies de l’Empordà i de les comarques veïnes: Garrotxa, Rosselló, etc. És una porta simple, d’estructura ben resolta i que tipològicament es troba en el terme mitjà entre les portes elementals, obertes simplement al gruix del mur, i els portals esculpits, que incorporaren columnes i capitells, dels quals aquest model és estructuralment un precedent ben pròxim. 

L’escultura és molt popular i apareix en indrets sobretot rurals. Pel que fa a la seva datació, tot i que estilísticament es tracta d’un model que persistí força temps, cal relacionar el portal amb l’època de construcció de l’església, amb la qual encaixa perfectament. Per això cal datar-lo al límit entre els segles XII i XIII. Als dos batents de fusta de l’esmentada porta de migdia s’ha conservat un conjunt de ferramenta romànica. Les peces són clavades amb claus de cabota esfèrica, distribuïts ordenadament. 

Aquest conjunt de forja és força comú a les portes del romànic tardà. Són mostres del treball d’artífex autòctons, obres simples i de repertori limitat, però amb resultats suggerents i atractius. 

Procedeix de l’església de Sant Martí de Maçanet de Cabrenys una píxide de coure esmaltat, que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona. Tot i que no sembla pas que en consti una vinculació documental, tipològicament aquesta peça té unes característiques que no són pas alienes a les de l’escola llemosina. 

Lipsanoteca de vidre procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu d’Art de Girona, bé que no és exposada ni inventariada. Es una peça molt fràgil i amb el vidre d’una qualitat baixa. Cal datar-la de mitjan segle X. 

Sant Martí de Maçanet de Cabrenys és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica

SANTA MARIA DE COSTOJA. VALLESPIR

PETJADES PEL VALLESPIR 

El poble de Costoja – en francès  Coustouges -  està situat a l'extrem nord de la meitat oriental del terme comunal, al lloc on neix la Ribera de Costoja, afluent del Tec. Molt a prop del poble, al sud i al sud-oest, es troba la carena principal dels Pirineus, de tal manera que més cap a migdia el terme de Costoja conforma tot el vessant nord de la vall de la Muga, i, per tant, forma part de l'Alta Garrotxa. 

El monestir de Santa Maria de Costoja pertanyia a l'orde benedictí, i era annex a l'església del mateix nom. Està situada a l'extrem nord del que fou la Cellera de Costoja, el recinte tancat medieval a l'entorn de l'església parroquial i del seu cementiri.

El lloc de Costoja és esmentat per primera vegada en un document del 936, en el qual Rotruda ven a Ava, comtessa de Cerdanya, vídua de Miró II, i al seu fill Oliba un alou de Costogia. En l'acta testamentària d'un altre Miró II, comte de Besalú i bisbe de Girona, s'esmenta ja l'església de Santa Maria, els delmes de la qual foren donats a l'abadia de Santa Maria d'Arles. 

Poc després, era propietat de la comtessa Ermengarda quan el 988 aquesta en feu donació al seu espòs, el comte de Cerdanya i Besalú Oliba Cabreta, que tot seguit la transferí totalment a Santa Maria d'Arles, que hi constituí un priorat. 

L'edifici actual, obra de l'abat Ramon I d'Arles, fou consagrat el 1142 pel bisbe d'Elna Udalgar de Castellnou, substituint-ne un de més antic. En aquesta consagració es dotà el poble de l'espai per a obrir-hi cementiri. El conjunt d'església i cementiri fou envoltat per les cases del poble, formant una cellera. El 1168 es formà un capbreu, en un acord entre l'abat d'Arles, Ramon, i Bertran de Boada, que percebia drets a Costoja. En aquest capbreu s'esmenta in nostro cellario de Custodia. 

El 1267 es torna a esmentar la cellera, en aquest cas en el testament de Guillem Hug de Serrallonga, senyor de Serrallonga, Cabrenys i la Clusa. Després de fer un llegat a l'església de Costoja, ordena destruir el costell i l'argolla (instruments per a l'execució de condemnats) que havia fet construir a la cellera de Costoja, tot i reconeixent que no posseïa cap dret sobre les jurisdiccions penal i criminal del lloc, les quals corresponien a l'abat d'Arles.

Santa Maria de Costoja és una església força espectacular, malgrat la seva aparent senzillesa exterior. D'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, amb la nau dividida en tres curts trams, amb arcs torals separant-los. Als peus de l'església hi ha un atri, també romànic, cobert amb volta de canó, com si fos un tram més de la nau, però constructivament separat. 

A la capçalera de la nau, l'absis semicircular està precedit per un tram de la mateixa alçada de l'absis, disposat com si fos un transsepte, amb capelles a banda i banda. Les solucions constructives d'aquesta zona del presbiteri són força complexes. 

La portalada, una de les més belles del romànic de la Catalunya del Nord i del romànic català en general, és al frontis, a la façana de ponent, dins de l'atri; no comunica amb el carrer, sinó que forma el pas de l'atri a l'església. És una porta senzilla, sense decoració escultòrica, però formada per cinc arquivoltes en degradació, timpà, una llinda llisa i dues columnes. Una altra porta s'obre en el mateix atri, cap a migdia, que és l'accés al temple des del carrer. També sense decoració, està format per tres arcs en degradació, amb llinda i timpà.

Les tècniques constructives i la pedra utilitzada, amb una barreja de granit i pedra sorrenca vermellosa, tot amb carreus ben tallats, i amb l'ús de pedra tosca o travertí en els elements decoratius i obertures, remeten a una construcció del segle XII, que correspon plenament a la consagració del 1142. 

És notable a Santa Maria de Costoja la presència de ferro forjat a dos llocs de l'església: la porta d'entrada des del carrer a l'atri, plena de volutes, bandes de ferro i forrellat amb petits caps d'animal en els extrems. L'altre element, molt destacable perquè en queden molt pocs, d'aquests elements, és la reixa que tanca l'accés al presbiteri des de la nau. Molt possiblement es tracta d'una obra del segle XIII o fins i tot XIV.

Santa Maria de Costoja va ser declarada monument històric de França el 1840. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Roa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

MONESTIR DE SANT ANDREU DE SUREDA. ROSSELLÓ

 PETJADES PEL ROSSELLÓ 

Sureda, (oficialment en francès, Sorède), és un poble que s'estén sobre la serra de l'Albera. El poble vell de Sureda es formà a partir d'una cruïlla de camins, per la qual cosa té una forma allargassada, resseguint els camins que es troben en el nucli vell. 

El poble apareix esmentat en la documentació l'any 898 en un acte jurídic on és anomenat locum Sunvereta. El 981 el precepte del rei Lotari a favor de Sant Genís de Fontanes confirmava a aquesta abadia un alou in villa Suvereda. Una acta de 1451 parla de Sancti Ciscli de Sureta. Tingueren possessions a Sureda tant el monestir de Sant Genís de Fontanes com el de Sant Andreu de Sureda, a més de les esglésies de Sant Salvador i de Santa Maria de Besalú.

L'església de Sant Andreu, que fou seu d'un monestir benedictí està situada al centre de la població, però al costat nord-oest de l'antic recinte de la cellera del poble: el monestir quedava fora, al marge de la població. Dins del nucli de població hi havia una altra església, la de Santa Maria, que feia les funcions d'església parroquial, atès que la del monestir quedava reservada a l'ús monacal.

 

Fundat per l'abat Miró vers el 800, el monestir primerament era emplaçat a la Vall de Sant Martí, i més tard es traslladà al costat del riu de Tatzó, on és actualment. Miró fundà també les cel·les de Sant Martí de Montforcat, Sant Hilari i Sant Martí de Fenollar.

El monestir va conèixer la prosperitat molt aviat i el 823 ja posseïa les viles de Sant Martí de la Vall i de Tatzó d'Amunt, a més del nucli de Garrigues i les terres adjacents. L'any 1109 la comtessa Ava, regent del Rosselló, l'uní a Santa Maria de la Grassa, encara que mantingué la protecció dels comtes de Rosselló

 L'església fou consagrada el 1121 per Pere, bisbe d'Elna, que també va confirmar la possessió de l'església de Santa Maria, contigua al monestir i parroquial del nucli, a més d'altres de la comarca. 

La importància de l'abadia va anar creixent al llarg del segle XII, però a partir del segle XIII començà a declinar. Malgrat tot, el 1225 Nunó Sanç, senyor del Rosselló, el va restaurar i assegurar la protecció. El 1592 el rei Felip II va obtenir del papa Climent VIII la unió de Sant Andreu de Sureda a l'abadia d'Arles, lligam que va subsistir fins a la Revolució Francesa. Des d'aleshores, els abats d'Arles s'anomenaren també abats de Sant Andreu de Sureda. La sèrie d'abats, alguns simples administradors nomenats pel rei, fou continuada fins al 1801.

L'església romànica sota l’advocació de Sant Andreu és l'únic edifici que resta de l'antic monestir, ja que tant el claustre com els edificis monacals estan perduts. Conserva elements de tres etapes constructives que s'aprecien clarament en el parament dels murs. La planta correspon sens dubte a l'etapa més primitiva, la preromànica. És de creu llatina, amb una nau, transsepte i capçalera triabsidal, amb l'absis central força profund. 

A banda i banda de la nau hi ha uns estrets passadissos que no arriben a ser naus col·laterals; no tenen comunicació amb la capçalera i estan separats de la nau per pilars de basament forca alt i semicolumnes adossades de capitell simple que sostenen els arcs torals.

Tots els espais del temple són coberts amb voltes de canó, menys l'absis i les absidioles, que són de quart d'esfera. L'arc triomfal, adovellat i amb la clau sortint a l'estil clàssic, és sostingut per dues columnes prismàtiques -que han estat restaurades-, amb capitell esculpit. 

A la façana oest hi ha la portada, coronada amb un arc de mig punt que queda definit per un arc guardapols, un timpà decorat per una creu grega esculpida i un crismó inscrit dins un cercle, decorat amb motius florals i geomètrics, així com una llinda esculpida de gran qualitat, semblant a la de Sant Genís de Fontanes. Els relleus mostren Crist en majestat al centre, envoltat d'una aurèola sostinguda per dos àngels i flanquejat per dos serafins i dues parelles d'apòstols, tots ells emmarcats per un arc i envoltats per una ampla sanefa d'ornaments vegetals. 

Al damunt del portal hi ha altres elements decorats: al tram del segon tipus d'aparell (petit i sense escairar), hi ha dos carreus amb figures esculpides en alt relleu que representen dos animals lleonins devorant una serp (a l'esquerra) i un altre animal quadrúpede (a la dreta). 

Corona la portada una finestra composta per tres muntants de marbre blanc amb relleus esculpits del segle XI, que originàriament formaven part d'un altre conjunt. Els muntants laterals presenten una decoració a base de sanefes vegetals i acaben en un medalló amb el símbol dels evangelistes Mateu (l'ànqel) i Joan (l'àguila). El muntant inferior presenta quatre cercles amb les figures dels evangelistes Marc (el lleó) i Lluc (el bou), als extrems, i àngels amb trompetes al centre, separats per serafins.

A l'interior, a la mesa de l'altar major, del mateix mestre que el timpà, hi ha una pica d'aigua beneita i un apòstol encastat als murs, que en fan un dels primers testimoniatges de l'escultura romànica catalana. Tres làpides cippi romanes indiquen que al lloc existí una vella edificació romana. Sobre un pilar de l'església i en un dels murs de l'antic i destruït claustre es troben també restes d'antiga pintura romànica.

 Malgrat que actualment el claustre no existeix com a tal, se'n saben algunes coses i se'n conserven algunes restes. Sembla que podria haver estat destruït el maig del 1285 per les tropes de Felip III, l'Ardit, durant la guerra d'aquest rei amb Pere II el Gran. 

Els capitells que s'atribueixen a aquest claustre el situarien en la segona meitat del segle XII, cosa que fa pensar que es tracta d'una construcció subsegüent a la unió al monestir de la Grassa. El claustre, pels vestigis trobats, era a l'angle format per la façana nord del temple i el braç nord del transsepte. Hi ha restes de la cobertura, així com d'una porteta que el devia comunicar amb l'església. 

Diversos són els capitells trobats en diferents llocs i procedents de Sant Andreu de Sureda. Tots ells molt propers als de Sant Miquel de Cuixà. Es tracta d'obres de qualitat, tallades en marbre blanc de Ceret, i de mides molt semblants. Un d'ells estava integrat en el cor de la mateixa església del monestir; un segon, sostenint la pica beneitera de la mateixa església. 

Sant Andreu de Sureda està catalogat com a monument romànic històric. Molt a prop un petit museu ens mostra peces recuperades del monestir.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documenta: Viquipèdia

SANT JULIÀ I SANTA BASILISSA DE VINÇÀ. CONFLENT

 PETJADES PEL CONFLENT 

La vila de Vinçà apareix documentada com a vila fortificada des del 939, i conserva l'estructura de la vila lleugerament aturonada, a la dreta de la Tet, organitzada a l'entorn de la cellera originària i l'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa, esmentada des del segle XI.

L'església està documentada des del segle XI, dins del període romànic, però el 1376 consta la construcció d'una església nova per tal de substituir la vella església parroquial. El 1403 i 1405 diversos documentats parlen encara de les obres que s'hi feien. El 1630 hom va decidir construir-ne el campanar, com és també documentat; el 1648 se'n posava la primera pedra.

A començaments del segle XVIII la parròquia va rebre una deixa testamentària del fill de la vila, Carles Perpinyà i Folcrà, amb la qual s'emprengué la reconstrucció total de l'església, que es dugué a termes des del 1730 al 1769, en diverses etapes. Aquesta reconstrucció conservà una part de l'obra gòtica, i fou empresa per l'arquitecte Francesc Morató. La construcció fou dirigida per Pierre Figeac, mestre d'obres de Narbona. 

Sant Julià i Santa Basilissa de Vinçà és una església bàsicament gòtica, amb ampliacions i modificacions posteriors, però que segueix quasi del tot l'espai de l'església romànica prèvia, de la qual resten alguns fragments en els murs del temple actual. És de nau única amb cinc trams, amb capelles a banda i banda, les dues primeres de les quals són més fondes i amples i fan de transsepte, i posseeix una capçalera de cinc. 

El conjunt és cobert amb voltes sobre creuers d'ogives. Als peus de la nau hi ha la capella del Roser, construïda a finals del segle XVII; és quadrada, coberta amb una cúpula amb llanterna i absis semicircular. Està adossada al campanar quadrat, la base del qual allotja la capella del Crist. 

El campanar té tres nivells, marcats per bandes; a cada pis hi ha una finestra geminada, que, en el pis superior, té un oculus al damunt (el meridional conté el rellotge). El coronen quatre torrelles d'angle cilíndriques, unides per una línia de merlets decoratius. 

La portalada, de marbre, és de finals del segle xviii. Dues columnes rematades per un capitell pla enquadren l'obertura de la porta, de punt rodó. Suporten una estructura amb un doble nínxol on es troben els dos sants titulars de la parròquia. Els ventalls de la porta de fusta estan ornamentats amb la ferramenta, romànica, de l'església primitiva, descrita a continuació. 

S'hi conserva, tanmateix, la ferramenta romànica de la porta principal, tot i que muntada en una porta del XVII. 

D'altres obres rellevants són a l'interior del temple, repartides entre l'altar major i les capelles laterals. Per exemple, l'antic retaule gòtic procedent de l'altar major de l'església antiga, obra Lluís Generes, datat el 1662, actualment en una capella lateral, o el retaule de la Transfiguració, del 1697, obra de Jaume Meler, actualment a la capella del Santíssim. D'altres obres són la Mare de Déu dels Rèptils, del segle xiv, un quadre de sant Sebastià, atribuït a Gerard van Honthorst, del segle XVII. 

L'església Sant Julià i Santa Basilissa de Vinçà  fou objecte de classificació com a monument històric el 27 de gener del 1987. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

NOSTRA SRA. DEL ROSER DE PALÀ VELL. NAVÀS. BAGES

 TERRES DEL BAGES 

El Palà de Torroella, o Palà Vell és situat al marge esquerre del riu Cardener, a partir de les aigües del qual s'hi alçà la fàbrica i la colònia Palà de Torroella que foren l'origen del poble. 

En terres del mas Palà, el seu propietari, Joan Palà i Valls, hi instal·là l'any 1877 una fàbrica de filats i de teixits. Construí els pisos de la colònia al costat de la fàbrica i al barri de la Rata. Disposà aviat de tota mena de serveis. Els anys vint i trenta foren un dels moments àlgids de Palà. La fàbrica tancà les portes el 1971.

 

Des de molt antic el mas Palà ja tenia un oratori o capelleta interior. L’església exterior fou fundada l’any 1601 per l’hereu, Joan Palà, i tenia un emplaçament proper a l’actual. Estava dedicada a la Mare de Déu i a Sant Joan Baptista. Per això molts dels hereus del mas tenien el nom de Joan. Era una capella privada i sempre fou sufragània de la parròquia de Torroella, coneguda popularment com a Sant Joan del Camp. Va ser objecte de nombroses reformes, com la que s’hi va fer el 1869, força important. El 1879 va ser beneïda com a capella pública, i això va suposar probablement noves reformes. Sembla que a partir de 1890 la capella ja estaria al servei del culte i formació religiosa de la colònia, atès que ja disposava de capellà propi. 

En aquesta primera església, s’hi va col·locar un antic retaule de l’oratori particular del mas. La porta del temple s’orientava a llevant, lleugerament desviada de l’orientació que té actualment. Era un edifici de construcció senzilla, d’una sola nau amb una petita espadanya. L’entrada era per un costat, de cara a l’altar.

La primitiva església del mas tenia la rectoria annexada pel costat sud. L’església va ser destruïda durant la Guerra Civil, junt amb els sants, que van cremar a la plaça de davant del temple. També es va destruir el retaule major, col·locat en substitució de l’antic, obsequi de Joan de Palà a la seva esposa Patrocini Bertran. Feia pocs anys que presidia l’església i els altars laterals hi feien conjunt. 

L’altar antic (del segle XVII) s’havia col·locat en una de les capelles laterals. Aquest antic retaule era presidit per una imatge de la Mare de Déu del Roser molt venerada a l’època. 

Després de la guerra la capella va ser substituïda per una església de nova planta d’estil neogòtic i va adquirir també l’advocació de sant Llorenç de Brindisi, patró del mas i de la colònia. La relació amb aquest sant ve de lluny, arran d’un episodi miraculós que sant Llorenç va obrar en aquesta mateixa església l’any 1603, quan s’hostatjà a l’hostal del mas Palà durant un viatge que feia per Catalunya.

La reforma integral de l’església fou l’obra més rellevant a la colònia a la dècada de 1940. La va dur a terme el constructor cardoní Casimir Sala. Va ser inaugurada pel bisbe Comellas el 24 de juny de 1942. En l’obra hi van col·laborar altres artistes, alguns vinguts de Barcelona. Els retaules van ser construïts per l’escultor Josep Planas. La imatgeria va ser fabricada als tallers d’escultura religiosa del carrer de Sant Sever de Barcelona. Els vitralls van ser confeccionats per Granell i Companyia. Els treballs en pedra els va executar el marbrista manresà Josep Andreu Borges. La Forja va ser obra de J. Fló, i tota la fusta havia estat treballada pel mestre Santamaria de Cardona. 

El nou campanar era l’element més espectacular. S’hi van col·locar campanes noves en substitució de l’antiga, destruïda durant la guerra. Van ser foses a Olo, l’any 1944, a la foneria de la casa Barberí. Van ser anomenades Joana, la grossa, Francisca la segona i Teresa la petita, que recuperava el nom de l’antiga. 

Després d’aquesta primera reconstrucció dels anys immediats de postguerra l’església va ser objecte encara d’una segona reforma entorn de la dècada de 1950. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Mapes Patrimoni Cult. Diputació Barcelona

MONESTIR DE SANTA MARIA DE L’ESTANY. MOIANÈS

 TERRES DEL MOIANÈS 

El poble de l'Estany i el Raval del Prat són les dues úniques entitats de població agrupada del terme municipal. Són molt a prop, el poble al nord i el Raval del Prat al peu de l'antic camí de Moià. El raval és, de fet, una agrupació de masies arrenglerades al llarg de l'antic camí. 

L'Estany aprofita el marge oest del pla de l'estany. Al lloc més baix hi ha el monestir de Santa Maria de l'Estany, amb la Plaça del Monestir al davant de la porta d'accés al conjunt monumental, on hi ha l'església, el claustre, el museu i l'arxiu. També hi ha, en antigues dependències del monestir, la Casa de la Vila de l'Estany. L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany. 

El monestir de Santa Maria de l'Estany Tot i que des de principis del segle XIX és l'església parroquial del poble, originàriament no ho era, sinó que era un monestir de canonges augustinians. El seu claustre és una de les joies del romànic català. 

Fundat el 1080, l'església actual va ser consagrada el 1131, moment en què van ser fetes al monestir nombroses donacions, entre les quals destaca l'església de Santa Maria de Moià, amb tots els seus béns, drets i privilegis. Posteriorment, encara continuà rebent donacions que enriquiren el patrimoni i augmentaren el poder del monestir. La vídua d’Ot de Moncada, Sibil·la, l’any 1369, va vendre el seu castell a Santa Maria de l'Estany a causa de deutes derivats del seu dot. Els dos castells i el terme estaven empenyorats, en aquell moment. Així, el castell d'Oló va passar a dependre del monestir de l'Estany el 1369., tot i que els homes d’Oló en un primer moment van veure de bons ulls el traspàs de propietat, ja que d'aquella manera es desfeien del domini dels Oló, desprès se’n penedien. 

La confrontació amb el monestir de l'Estany fou dura i cruenta: els homes d'Oló assaltaren i incendiaren el monestir el 15 d'agost del 1395; hi hagué càstigs i represàlies, així com una lluita constant, tot i que vers 1420 els olonencs coadjuvaren en la restauració directa del monestir. Abans d'acabar l'edat mitjana, el 1487 hi hagué nous intents de redempció, que continuarien els segles següents, fins al 1606. 

El patrimoni anà augmentant, i al segle XV el monestir de l'Estany tenia sota el seu domini gran quantitat d’esglésies parroquials  Per una butlla del papa Climent VIII, el 1592 el monestir de canonges regulars de Sant Agustí va quedar secularitzat, convertit en col·legiata, i, finalment el 1775 el bisbe Bartolomé Sarmentero, de Vic, la va convertir en una simple parròquia que, a més, era considerada d'entrada, és a dir, de la categoria més baixa, on anaven destinats els capellans acabats d'ordenar. 

L'església de Santa Maria de l'Estany, amb el seu claustre, constitueix un important monument romànic, flanquejat per les antigues dependències de la comunitat de canonges, que actualment centren la població.

L'església actual correspon bàsicament a la consagrada el 1133. És d'una gran sobrietat, d'una nau amb transsepte capçat per tres absis rodons. Al creuer s'aixeca un cimbori, sobre el qual reposa el campanar, refet el 1648 després que el terratrèmol de 1448 el fes caure sobre la volta, tot provocant-ne l'esfondrament. 

L'església fou coberta aleshores amb un sostre embigat sobre arcs diafragma gòtics, que el 1670 foren camuflats per una volta de creueria feta amb rajol, substituït novament per una volta de canó arran de la restauració dels anys 1966-1970. En la mateixa restauració es van refer les dues absidioles, mutilades el segle XVIII per fer-hi una capella i la sagristia. L'escultura dels seus elements ornamentals és per tant totalment moderna, tot i que imita les de l'absis major. Adossada al costat S del creuer hi ha l'antiga sala capitular, o capella de Sant Nicolau, ara capella del Santíssim.

El claustre, comunicat amb l'església per un portal gòtic del segle XVI, constitueix l'element més interessant del conjunt. Situat a migdia de l'església, és de planta quadrada, força regular, amb quatre galeries de deu arcs que reposen sobre nou parells de columnes, excepte als angles, on hi ha un grup de cinc columnes (que havien estat massissades i foren refetes en la restauració dels anys 50). Té un total de 72 capitells, molt ben conservats, només amb algunes mutilacions intencionades. El sostre és embigat, tot i que abans sembla que era amb volta. La seva construcció s'allargà a mitja segle XII fins a finals del XIII o principis del XIV, amb la intervenció de diversos tallers d'escultura, tal com reflecteix la diversitat temàtica dels seus capitells. L'ala més primitiva és la de tramuntana (la més propera a l'església). En els seus capitells s'escenifica la vida de Jesús, entre dos capitells (situats als extrems) que al·ludeixen a la redempció: el pecat original, d'un costat, i el passament d'una ànima, de l'altre. A l'ala de llevant destaquen els temes profans (una noia pentinant-se, les esposalles d'una parella), així com diversos motius vegetals. A les altres dues ales predominen els motius florals, de bestiari, geomètrics o heràldics. Així, trobem una sèrie de capitells en els quals destaca la seva talla volumètrica i les diferents temàtiques pròpies del romànic. 

Originàriament, el claustre tenia dos pisos. El superior, amb una façana totalment llisa interrompuda només per dos finestrals per banda, fou suprimit en la restauració duta a terme els anys 1948-58, i novament refet, en un llenguatge arquitectònic totalment diferent, els anys 1981-83. Aquesta última intervenció comportà la construcció d'un polèmic voladís de grans dimensions, de formigó armat, bastit per protegir els capitells de les inclemències del temps.

Envolten el claustre les antigues dependències monàstiques, bastides entre els segles XIV i XVII, ara destinades a rectoria, biblioteca pública i museu. A l'altar principal de l'església hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llet, gòtica, realitzada en alabastre policromat. 

Adossats als murs del monestir hi ha els Sarcòfags de l'abat Jaume de Rocafort o de Rocabertí. Dels Senyors de Peguera. El Sarcòfag de l'abat Berenguer de Vall. També el de Berenguer de Riudeperes. 

El conjunt fou restaurat en 1948-58 pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Jeroni Martorell, i en una nova campanya en els anys 1967-1970 pel mateix Servei, ara sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs. L'última intervenció ha anat a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (1981-1983). 

El Monestir de Santa Maria de l’Estany està declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia