PETJADES PEL
ROSSELLÓ
Sureda, (oficialment
en francès, Sorède), és un poble que s'estén sobre
la serra de l'Albera. El poble vell de Sureda es formà a partir d'una
cruïlla de camins, per la qual cosa té una forma allargassada, resseguint
els camins que es troben en el nucli vell.
El poble apareix esmentat en la
documentació l'any 898 en un acte jurídic on és anomenat locum
Sunvereta. El 981 el precepte del rei Lotari a favor de Sant Genís de
Fontanes confirmava a aquesta abadia un alou in villa Suvereda. Una
acta de 1451 parla de Sancti Ciscli de Sureta. Tingueren
possessions a Sureda tant el monestir de Sant Genís de
Fontanes com el de Sant Andreu de Sureda, a més de les esglésies
de Sant Salvador i de Santa Maria de Besalú.
L'església de Sant Andreu, que fou seu d'un monestir benedictí està situada al centre de la població, però al costat nord-oest de l'antic recinte de la cellera del poble: el monestir quedava fora, al marge de la població. Dins del nucli de població hi havia una altra església, la de Santa Maria, que feia les funcions d'església parroquial, atès que la del monestir quedava reservada a l'ús monacal.
Fundat per l'abat Miró vers el 800, el monestir primerament era emplaçat a la Vall de Sant Martí, i més tard es traslladà al costat del riu de Tatzó, on és actualment. Miró fundà també les cel·les de Sant Martí de Montforcat, Sant Hilari i Sant Martí de Fenollar.
El monestir va conèixer la prosperitat molt aviat i el 823 ja posseïa les viles de Sant Martí de la Vall i de Tatzó d'Amunt, a més del nucli de Garrigues i les terres adjacents. L'any 1109 la comtessa Ava, regent del Rosselló, l'uní a Santa Maria de la Grassa, encara que mantingué la protecció dels comtes de Rosselló
L'església fou consagrada el 1121 per Pere, bisbe d'Elna, que també va confirmar la possessió de l'església de Santa Maria, contigua al monestir i parroquial del nucli, a més d'altres de la comarca.
La importància de l'abadia va anar
creixent al llarg del segle XII, però a partir del segle XIII començà
a declinar. Malgrat tot, el 1225 Nunó Sanç, senyor del Rosselló, el
va restaurar i assegurar la protecció. El 1592 el rei Felip II va
obtenir del papa Climent VIII la unió de Sant Andreu de Sureda a l'abadia
d'Arles, lligam que va subsistir fins a la Revolució Francesa. Des
d'aleshores, els abats d'Arles s'anomenaren també abats de Sant Andreu de
Sureda. La sèrie d'abats, alguns simples administradors nomenats pel rei, fou
continuada fins al 1801.
L'església romànica sota l’advocació de Sant Andreu és l'únic edifici que resta de l'antic monestir, ja que tant el claustre com els edificis monacals estan perduts. Conserva elements de tres etapes constructives que s'aprecien clarament en el parament dels murs. La planta correspon sens dubte a l'etapa més primitiva, la preromànica. És de creu llatina, amb una nau, transsepte i capçalera triabsidal, amb l'absis central força profund.
A banda i banda de la nau hi ha uns estrets passadissos que no arriben a ser naus col·laterals; no tenen comunicació amb la capçalera i estan separats de la nau per pilars de basament forca alt i semicolumnes adossades de capitell simple que sostenen els arcs torals.
Tots els espais del temple són coberts amb voltes de canó, menys l'absis i les absidioles, que són de quart d'esfera. L'arc triomfal, adovellat i amb la clau sortint a l'estil clàssic, és sostingut per dues columnes prismàtiques -que han estat restaurades-, amb capitell esculpit.
A la façana oest hi ha la portada, coronada amb un arc de mig punt que queda definit per un arc guardapols, un timpà decorat per una creu grega esculpida i un crismó inscrit dins un cercle, decorat amb motius florals i geomètrics, així com una llinda esculpida de gran qualitat, semblant a la de Sant Genís de Fontanes. Els relleus mostren Crist en majestat al centre, envoltat d'una aurèola sostinguda per dos àngels i flanquejat per dos serafins i dues parelles d'apòstols, tots ells emmarcats per un arc i envoltats per una ampla sanefa d'ornaments vegetals.
Al damunt del portal hi ha altres elements decorats: al tram del segon tipus d'aparell (petit i sense escairar), hi ha dos carreus amb figures esculpides en alt relleu que representen dos animals lleonins devorant una serp (a l'esquerra) i un altre animal quadrúpede (a la dreta).
Corona la portada una finestra
composta per tres muntants de marbre blanc amb relleus esculpits del
segle XI, que originàriament formaven part d'un altre conjunt. Els
muntants laterals presenten una decoració a base de sanefes vegetals i acaben
en un medalló amb el símbol dels evangelistes Mateu (l'ànqel) i Joan
(l'àguila). El muntant inferior presenta quatre cercles amb les figures dels
evangelistes Marc (el lleó) i Lluc (el bou), als extrems, i àngels amb
trompetes al centre, separats per serafins.
A l'interior, a la mesa de l'altar major, del mateix mestre que el timpà, hi ha una pica d'aigua beneita i un apòstol encastat als murs, que en fan un dels primers testimoniatges de l'escultura romànica catalana. Tres làpides cippi romanes indiquen que al lloc existí una vella edificació romana. Sobre un pilar de l'església i en un dels murs de l'antic i destruït claustre es troben també restes d'antiga pintura romànica.
Els capitells que s'atribueixen a aquest claustre el situarien en la segona meitat del segle XII, cosa que fa pensar que es tracta d'una construcció subsegüent a la unió al monestir de la Grassa. El claustre, pels vestigis trobats, era a l'angle format per la façana nord del temple i el braç nord del transsepte. Hi ha restes de la cobertura, així com d'una porteta que el devia comunicar amb l'església.
Diversos són els capitells trobats en diferents llocs i procedents de Sant Andreu de Sureda. Tots ells molt propers als de Sant Miquel de Cuixà. Es tracta d'obres de qualitat, tallades en marbre blanc de Ceret, i de mides molt semblants. Un d'ells estava integrat en el cor de la mateixa església del monestir; un segon, sostenint la pica beneitera de la mateixa església.
Sant Andreu de Sureda està catalogat
com a monument romànic històric. Molt a prop un petit museu ens mostra peces
recuperades del monestir.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons documenta: Viquipèdia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada