Voltant per les nostres terres berguedanes visitàvem
el lloc de Sant Julià de Fréixens, presidit per una bonica església, molt
visible des de la carretera que ens
condueix des del collet d’Eina fins a Saldes.
Sant Julià de Fréixens és una caseria (14 h. 2009) del
municipi de Vallcebre (Berguedà), situada en un serrat (945 m), sobre una
petita vall on hi ha les cases que formaven el seu veïnat.
L'església de Sant Julià de Fréixens era coneguda
també amb el nom de "Sant Julià de Vallcebre", i l’any 1311 amb el de
"Vallcebre sobirà".
L’existència d’aquesta església queda constatada en la
cessió feta l’any 1019 pels comtes
d’Urgell al monestir de Sant Llorenç de Morunys i que quedaren incloses dins la
senyoria de Sant Sadurní de Tavèrnoles, de qui posteriorment depenia. En l’acta
de consagració de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, datada
el 17 de gener de 1040, es torna a fer palès el domini d’aquest monestir sobre
la parròquia de Sant Julià de Vallcebre, “cum ipso alodio de sancto Iuliano
et ipsum clos de Vallcebre “
L'església es esmentada en el testament de l'any 1197,
quan Estefania Isarna deixà dos argenços a Sant Julià, car un dels seus fills,
Ramon, era clergue de Sant Julià.
L'any 1312 apareix com a parròquia però al segle XV ja
es sufragània de Santa Maria de Vallcebre, i, al segle XVIII, totes dues són
sufragànies de Santa Maria de Falgars. Els capellans o rectors de Sant Julià
coneguts són: Miquel -1279-, R. Olzina -1340-, Bernat Corderols -1384- i Bernat
Bonet -1440- (ja unida a Santa Maria de Vallcebre).
En la consulta etimològica al diccionari Alcover Moll
no ens dóna cap definició. Una exposada possibilitat podria donar com
explicació l’existència de freixes en aquest lloc.
Petita església romànica que ha estat molt
transformada al llarg dels anys. El cos de la nau està cobert amb una volta de
canó, i el seu absis, orientat a llevant, està cobert amb un quart d'esfera; la
seva amplada correspon gairebé amb la de la nau i el seu aparell de blocs de
pedra quadrades i ben col·locades, a soga i través, sembla ser del segle XI.
Al bell mig de l'absis hi ha una petita finestra d'arc
de mig punt adovellada i esqueixada, actualment tapiada. La part superior del
mur exterior de l'absis presenta una motllura amb unes petites mènsules
quadrades, únicament amb funció ornamental.
Al segle XVIII es va construir una nova volta de canó i es van fer uns contraforts de reforç al mur de migdia. El campanar i els afegits a la part de ponent, són posteriors a l'obra romànica. La porta original, és totalment perduda i s’accedeix per una nova porta moderna.
Hi ha una casa adossada, la rectoria, amb planta baixa
i pis. Tot està cobert amb una teulada a dues vessants de teula aràbiga.
Al seu entorn trobem el fossar.
Una bonica església que domina gran part del seu
territori. Llàstima que a causa de la vegetació tinguéssim dificultats per
fotografiar l’absis, una de les joies més preuades dins l’art romànic.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada