Encuriosits per
el nom del poble i de l’església, que tant té a veure en la nostra Berga, vam
decidir viatjar a les terres d’Osona per conèixer l’indret.
Ben bé, enmig
d’un net i polit poble està l’església de Santa Eugènia. En la plaça, el gran
edifici eclesial sembla el protector de tots els mals que poguessin envair el
poble. Llàstima que el matí emboirat no permetés treure a les fotografies una
millor claredat.
En la recerca de
dades aquestes les he trobat en Enciclopèdia Catalana i considero que són força
pertinents.
Santa Eugènia de
Berga és un municipi (2231 h. 2009) és un dels més reduïts en extensió de la
Plana de Vic. El poble de Santa Eugènia (1596 h. 2005) és situat en un petit
pujol a 538 m. alt.
El nom d’aquest
municipi, que sorprèn molta gent perquè la segona part del topònim, Berga,
es pronuncia a la comarca amb e oberta ( Bèrga ) en contraposició a la
capital del Berguedà, que es pronuncia amb e tancada ( Bérga ), deriva
d’una antiga vila rural anomenada Berga, documentada des del 910 i que és
recordada encara per la partida de terra anomenada els Plans d’en Berga, entre
Penedes i Sala-d’heures. Durant el període 1937-39 Santa Eugènia de Berga canvià
el seu nom pel de Berga del Castell.
En l’aspecte
monumental, l’església parroquial de Santa Eugènia de Berga, que és un dels
millors exemplars romànics i més ben restaurats de la Plana de Vic. L’església
es documenta a partir de l’any 917, quan era dins del terme del castell de
Taradell. Pocs anys més tard, el 976 s’esmenten les seves funcions parroquials.
D’altra banda, l’església també tenia l’advocació de santa Cecília des de l’any
974.
L’edifici va ser
renovat l’any 1050 i consagrat segurament per l’abat Oliba. L’any 1058 prengué el nom actual. Aquesta nova
església tenia una nau amb transsepte i tres absis que eren dedicats a santa
Eugènia, santa Cecília, i Santa Maria i sant Jaume en un mateix altar. L’any
1144 va ser cedida a la canònica de Vic, la qual cosa va suposar que es fessin
importants reformes, com la construcció d’un cimbori coronat per un campanar i
un bonic portal esculpit. Van ser obres tan importants que l’església va ser
novament consagrada l’any 1173 per Pere Redorta, bisbe de Vic, i Ponç, bisbe de
Tortosa.
Durant els
segles XVI i XVII s’hi van afegir capelles laterals i es va suprimir un absis
per fer-hi una sagristia. L’any 1859 li fou adossada una capella del Santíssim,
sense que cap modificació en variés substancialment l’estructura inicial.
L’església és un
edifici amb planta de creu llatina. Consta d’una nau única, coberta amb volta
de canó, amb un transsepte on s’obren els tres absis semicirculars amb cúpula, situats
tots a l’est. A l’exterior la cúpula forma un cimbori de planta octogonal de
finestres cegues sobre el qual s’aixeca un imponent campanar de torre de tres
nivells, els dos darrers amb arcuacions al capdamunt. Les seves finestres són
geminades al segon pis i triforades al tercer.
L’absis i les
absidioles no tenen decoració i mostren, ben centrada, una finestra de doble
esqueixada. El cimbori, de planta octogonal, és ornamentat per un fris de dents
de serra coronant un registre de finestres cegues que tenen els arcs i la
cornisa de pedra rogenca. En una de les absidioles, la més meridional, es van
trobar durant les obres de restauració restes de pintura mural tardo romànica.
El monumental
campanar de torre té tres pisos. Al primer hi ha parelles de finestres de mig
punt, mentre que als dos últims nivells hi ha sèries d’arcuacions cegues, fetes
també de pedra rogenca, que emmarquen les finestres, biforades al segon pis i
triforades al tercer. Les arcuacions i les finestres cegues de les façanes
laterals van ser fetes quasi totes durant la restauració.
L’entrada al
temple és situada a la façana de l’oest on es conserva la magnífica portalada
esculpida del segle XII que revela la influència del taller de Ripoll. És
coronada per un òcul amb una rosassa i té dues columnes a banda i banda i cinc
arquivoltes decorades amb motius vegetals entrellaçats.
Al Museu
Episcopal de Vic se’n conserven dues lipsanoteques, una de fusta i una
d’argila. La d’argila està tapada amb un segell de cera amb l’anell que
correspon a Bernat I de Tallaferro (994-1020), comte de Besalú, i que va ser
utilitzat posteriorment pel seu germà, el bisbe Oliba (971-1046). Aquesta
lipsanoteca és molt important ja que té representat el primer segell d’un comte
català que es conserva.
Va ser
restaurada per la Diputació de Barcelona, entre els anys 1955 i 1975, i la
Generalitat de Catalunya, l’any 1987, va restaurar el campanar. És monument
nacional historicoartístic des del 1931.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada