dimecres, 11 de gener de 2017

SANTA EUGÈNIA DE BERGA. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Encuriosits per el nom del poble i de l’església, que tant té a veure en la nostra Berga, vam decidir viatjar a les terres d’Osona per conèixer l’indret.
 

Ben bé, enmig d’un net i polit poble està l’església de Santa Eugènia. En la plaça, el gran edifici eclesial sembla el protector de tots els mals que poguessin envair el poble. Llàstima que el matí emboirat no permetés treure a les fotografies una millor claredat.

 
En la recerca de dades aquestes les he trobat en Enciclopèdia Catalana i considero que són força pertinents. 

Santa Eugènia de Berga és un municipi (2231 h. 2009) és un dels més reduïts en extensió de la Plana de Vic. El poble de Santa Eugènia (1596 h. 2005) és situat en un petit pujol a 538 m. alt.

 
El nom d’aquest municipi, que sorprèn molta gent perquè la segona part del topònim, Berga, es pronuncia a la comarca amb e oberta ( Bèrga ) en contraposició a la capital del Berguedà, que es pronuncia amb e tancada ( Bérga ), deriva d’una antiga vila rural anomenada Berga, documentada des del 910 i que és recordada encara per la partida de terra anomenada els Plans d’en Berga, entre Penedes i Sala-d’heures. Durant el període 1937-39 Santa Eugènia de Berga canvià el seu nom pel de Berga del Castell.

En l’aspecte monumental, l’església parroquial de Santa Eugènia de Berga, que és un dels millors exemplars romànics i més ben restaurats de la Plana de Vic. L’església es documenta a partir de l’any 917, quan era dins del terme del castell de Taradell. Pocs anys més tard, el 976 s’esmenten les seves funcions parroquials. D’altra banda, l’església també tenia l’advocació de santa Cecília des de l’any 974. 

L’edifici va ser renovat l’any 1050 i consagrat segurament per l’abat Oliba.  L’any 1058 prengué el nom actual. Aquesta nova església tenia una nau amb transsepte i tres absis que eren dedicats a santa Eugènia, santa Cecília, i Santa Maria i sant Jaume en un mateix altar. L’any 1144 va ser cedida a la canònica de Vic, la qual cosa va suposar que es fessin importants reformes, com la construcció d’un cimbori coronat per un campanar i un bonic portal esculpit. Van ser obres tan importants que l’església va ser novament consagrada l’any 1173 per Pere Redorta, bisbe de Vic, i Ponç, bisbe de Tortosa.

Durant els segles XVI i XVII s’hi van afegir capelles laterals i es va suprimir un absis per fer-hi una sagristia. L’any 1859 li fou adossada una capella del Santíssim, sense que cap modificació en variés substancialment l’estructura inicial.  

L’església és un edifici amb planta de creu llatina. Consta d’una nau única, coberta amb volta de canó, amb un transsepte on s’obren els tres absis semicirculars amb cúpula, situats tots a l’est. A l’exterior la cúpula forma un cimbori de planta octogonal de finestres cegues sobre el qual s’aixeca un imponent campanar de torre de tres nivells, els dos darrers amb arcuacions al capdamunt. Les seves finestres són geminades al segon pis i triforades al tercer.

L’absis i les absidioles no tenen decoració i mostren, ben centrada, una finestra de doble esqueixada. El cimbori, de planta octogonal, és ornamentat per un fris de dents de serra coronant un registre de finestres cegues que tenen els arcs i la cornisa de pedra rogenca. En una de les absidioles, la més meridional, es van trobar durant les obres de restauració restes de pintura mural tardo romànica.
 
El monumental campanar de torre té tres pisos. Al primer hi ha parelles de finestres de mig punt, mentre que als dos últims nivells hi ha sèries d’arcuacions cegues, fetes també de pedra rogenca, que emmarquen les finestres, biforades al segon pis i triforades al tercer. Les arcuacions i les finestres cegues de les façanes laterals van ser fetes quasi totes durant la restauració. 

L’entrada al temple és situada a la façana de l’oest on es conserva la magnífica portalada esculpida del segle XII que revela la influència del taller de Ripoll. És coronada per un òcul amb una rosassa i té dues columnes a banda i banda i cinc arquivoltes decorades amb motius vegetals entrellaçats.

 
Els capitells de la portada representen temes vegetals i animals. El primer capitell del costat esquerre, mirant la porta des de l’exterior, mostra dos pisos de fulles amb un cap que sobresurt; del segon destaquen, a més dels elements vegetals, uns personatges asseguts que tenen cara de simi. El capitell interior del costat dret té dos nivells de fulles, l’inferior formant palmetes amb un cap enmig de l’àbac; l’exterior té al nivell superior de fulles dos ocells afrontats.


Al Museu Episcopal de Vic se’n conserven dues lipsanoteques, una de fusta i una d’argila. La d’argila està tapada amb un segell de cera amb l’anell que correspon a Bernat I de Tallaferro (994-1020), comte de Besalú, i que va ser utilitzat posteriorment pel seu germà, el bisbe Oliba (971-1046). Aquesta lipsanoteca és molt important ja que té representat el primer segell d’un comte català que es conserva. 

Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona, entre els anys 1955 i 1975, i la Generalitat de Catalunya, l’any 1987, va restaurar el campanar. És monument nacional historicoartístic des del 1931. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada