SANT MARTÍ DE MURA. BAGES

TERRES DEL BAGES

Assabentats de la sortida de “Catalonia Sacra” a visitar la església de Sant Martí, a Mura, vam demanar per ser uns dels assistents. Veure esglésies és força interessant, però conèixer el seu interior i, a més gaudir de les explicacions de persones enteses, que han estudiat en profunditat les seves particularitats, és una millor forma d’aprendre i estimar-les. En aquesta ocasió teníem com a guia l’Anna Orriols, professora d’Art Medieval de l’UAB, que ens va mostrar fins el més mínim detall de la construcció eclesial.

Mura és un poble, (454 msnm.) cap del municipi del mateix nom, situat al sud-est de la comarca del Bages, ja en contacte amb el Moianès i el Vallès Occidental. El 2005 al municipi hi havia empadronats  uns 220 h. Mura és una de les principals portes d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Nèspola primer i Mura després. L’església parroquial s’anomenarà indistintament al segle X i al principi del següent Sant Martí de Néspola o de Mura. Depengué dels senyors del castell de Mura, que la compraren als comtes de Barcelona.

Molt aviat degué assumir la funció parroquial que conserva avui dia. El terme de Nèspola apareix documentat el 926. El terme de Mura es troba documentat a partir del 949. L’església apareix citada el 955, 973, 978 i el 993 quan aquest any el comte Ramon Borrell vengué a Riculf l’església de Sant Martí de Mura, la de Sant Abundi i la de Santa Maria de Rocafort.

La funció parroquial l’adquirí abans del 1066, quan ja apareix amb aquesta categoria, que no ha deixat mai. Com molts edificis romànics, no es pogué escapar de tot un seguit de reformes que l’han modificada, si bé diverses campanyes de restauració han fet llegible una bona part de l’aspecte original.

Sant Martí de Mura és una construcció romànica, d’estructura complexa, on es constaten un seguit d’etapes constructives pertanyents a èpoques diferents i corresponents a successives ampliacions i remodelacions de l’edifici, que, a partir d’una esglesiola d’una sola nau, es transformà en un temple de tres naus paral·leles, de les quals la més antiga és la col·lateral esquerra, edificada, en part, al principi de l’onzena centúria. Arrambada a aquesta n’hi ha una altra de proporcions més grans, datada aproximadament del segle XII que, atesa la seva situació, es converteix en la nau principal del temple. La tercera, adossada a la banda de migjorn, ja correspon a una ampliació moderna, en la qual hom volgué unificar i travar tot l’edifici.

Atès el que hem dit, aquesta església s’originà a partir d’un petit temple, bastit probablement al començament del segle XI i del qual encara es conserven alguns elements difícils de classificar, englobats dins les altres construccions, també romàniques, que formen la nau lateral nord. La capçalera, dirigida a llevant i perfectament visible des de fora estant, és formada per un cos d’edifici rectangular que acaba en un frontis triangular que acollia una teulada de doble vessant. Possiblement obra de la remodelació del temple. El mur de tramuntana d’aquesta construcció primitiva és ornamentat exteriorment amb tres sèries de dobles arcuacions cegues delimitades per bandes llombardes.

Aquest edifici, tanmateix, molt aviat resultà insuficient per a donar cabuda a la feligresia, puix que, novament el segle XII, el temple fou engrandit amb una altra nau de més grans proporcions, que eixamplà la construcció a la banda de migjorn. Inicialment la unió entre les dues naus devia fer-se per mitjà d’arcs formers, bé que en la remodelació gòtica quedaren reduïts a una sola arcada, feta amb blocs de pedra polida, solució que motivà l’escapçament de la pilastra dreta de l’arc toral que divideix la nau col·lateral en dos trams.

Aquesta nau és ampliada, vers llevant, per un absis semicircular ornat de manera força sumptuosa. A l’exterior és decorat amb una cornisa, sota la qual giravoltaven sis arcades sobreposades i amb un ressalt que recolzen sobre capitells cisellats amb fulles d’acant estilitzades i rematats amb àbacs esculpits amb motius geomètrics. Per al suport dels capitells, alternen columnes de mitja canya amb mènsules, bo i dividint l’hemicicle en tres compartiments, al centre de cadascun dels quals hi ha una finestra rematada amb un arc de mig punt doble i oberta amb encaixos asimètrics.

Els murs de l’absis, a l’interior, han estat rebaixats per tres fornícules perforades pels finestrals. L’arc triomfal, que delimita l’absis, reposa sobre dos capitells, semblants als exteriors, sostinguts per mitges columnes, i és precedit per un altre arc que troba sosteniment en el mateix gruix del mur absidal.

La tercera nau, obrada a migjorn, s’integra a l’edifici mitjançant una arcada similar a la gòtica, però de construcció més basta.

Les edificacions romàniques, conjuntament amb la tercera nau, foren unificades exteriorment amb un arrebossat que imita l’aparell d’un mur i ensems travades per un campanar de torre erigit sobre la nau central. A més a més, alguns afegitons efectuats a la nau lateral nord, hom aixecà sobre l’absis un comunidor edificat, com el campanar, el segle XVII.

L’altar principal conté una ara que, després d’haver estat abandonada prop de la riera i més tard reaprofitada per a la capella de Sant Antoni, retornà, fa pocs anys, al seu lloc d’origen, quan hom transformà l’altar major de la parròquia.En un dels laterals hina unes inscripcions força interessants.

Un dels elements més interessants del temple el constitueix la portalada, obrada al final del segle XII, o potser al principi del XIII. Fins fa poc (abans de l’any 1915), es trobava amagada per un porxo situat a l’exterior, la qual cosa potser ha col·laborat que arribés fins avui la seva magnífica ornamentació.

Aquest portal, que és ben ornamentat, és rematat per una ampla arcada adovellada, protegida per una arquivolta que, en pla horitzontal, retorna en imposta bo i fent d’àbac dels capitells allotjats a les raconades. Sobre els capitells, sostinguts per columnes, gravita encara una gruixuda arquivolta llisa, a manera d’anell toral, que gira a l’intradós de l’arc per sobre de la motllura que emmarca el timpà per la part superior.

Als costats d’aquestes fortificacions, es desenrotllen dues escenes referents a la vida del sant titular del temple.

El timpà és presidit per la Mare de Déu, la qual, asseguda en un ample escambell, acull sobre la falda el diví Infant, que manté la mà dreta alçada en actitud de beneir. Dos àngels, situats un a cada banda i brandant encensers, honoren i reten culte a la Mare i al Fill. A mà esquerra i prop de la testa de la Mare de Déu hi ha un estel que guia els tres mags, situats a la part inferior, els quals, amb els respectius dons a les mans, s’atansen vers la figura central. A l’altre costat i sota l’àngel turiferari, apareix sant Josep abrigallat amb una capa i amb un bastó a la mà, acompanyat per la llevadora, que completa els personatges que intervenen en l’escena de la Nativitat. Aquestes figures han estat esculpides rústicament i són desproveïdes de les més elementals proporcions, bé que, en aquest cas, les diferents mides que presenten s’adiuen perfectament amb la jerarquia de cada personatge.

Els darrers elements esculpits que hi ha en aquest portal són dos lleons adossats a les mènsules que sostenen la llinda, situades a cada costat de la porta.

Aquest portal, com el de Santpedor, havia estat totalment policromat, cosa que es fa palesa en les restes de pintura que hi ha encara encastades en diferents indrets.

El portal de l’església ha seduït sovint tant els historiadors de l’art com els visitants per la seva factura rústica. Darrere aquesta factura, però, s’amaga un programa iconogràfic ric i ple de sentit.

Sant Martí de Mura és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Sincerament m’he vist obligat a retallar molta de l’extensa informació facilitada  per Catalunya Romànica.  Tant la crònica, com el mestratge de l’Anna Orriols, han estat conseqüents i ens han fet gaudir de la visita. Ens agradaria encoratjar-vos a realitzar-la personalment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau