SANT ESTEVE D’OLIUS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Olius és un poble (115 h.2005/565 msnm.) de masos disseminats situat al nord del municipi del mateix nom. El lloc és centrat per l'església de Sant Esteve d’Olius, un del monuments cabdals de l’arquitectura llombarda.

L'església dedicada a Sant Esteve existia ja al segle X, al castell on el comte d'Urgell tenia un dels seus palaus. Documents de l’època, ens parlen d’un domum de Sant Esteve, que fa suposar l’existència d’un monestir o, si més no, d’una comunitat de clergues en aquell indret.

Al final del segle X, el 7 de les calendes de març de l’any 985, el prevere Duran donà unes terres i vinyes. Serra i Vilaró assenyala que la donació fou feta a la casa de clergues que hi havia en aquell lloc, al servei de l’església de Sant Esteve.

A la primera dècada del segle XI, Galind i la seva muller permutaren una vinya amb la casa de Sant Esteve. L’any 1010, aquest matrimoni canvià un altra vinya amb el mateix domum.

El 1041 la comtessa Constança, vídua d'Ermengol II d'Urgell, donà a l’església de Sant Esteve un alou que li era propi. En una còpia del segle XII d’un pergamí datat l’any 1065 de l’Arxiu Episcopal de Solsona, consta que Mir “Guilani” i la seva muller donaren a Sant Esteve d’Olius el seu mas, cases, horts… que posseïen al terme del castell d’Olius, al lloc esmentat “Laborned.

En els anys successius, i fins al 1079, en què fou consagrada la nova església, foren fetes una sèrie de donacions, tant a la casa com a l’església d’Olius, de les quals queda constància en alguns documents de la zona.

El 21 de desembre de 1079, a instàncies del comte Ermengol d’Urgell i dels habitants d’Olius, que l’havien edificat des dels fonaments, el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem consagrà la nova església d’Olius.

L’acta de consagració de l’església de Sant Esteve d’Olius, explica molt detalladament la cerimònia, així com la consagració dels dos altars, el de Sant Esteve, a l’església de dalt, i el del sepulcre de Crist i Santa Maria, a l’església de la cripta. Li sotmet set esglésies del seu rodal.

La consagració del temple constituí un esdeveniment social important. S’organitzà una gran festa popular, a la qual prengueren part els habitants del lloc, nobles, clergues i laics d’altres contrades.

L’any 1092 Ramon “Sendredi” que probablement  surt esmentat en l’acta de consagració de Sant Esteve—, davant els seus marmessors Gilabert “Esclua”, Guillem “Erz” i Bernat Mir, féu el seu testament. Entre altres béns, deixà a l’església de Sant Esteve la meitat dels alous de Sussiats. A Rodlan li donà el mas Estaras, amb la condició que quan ell morís, el mas fos donat a l’esmentada església.

El 1102, el comte Ermengol V d'Urgell llegà a l'església de Santa Maria de Solsona el castell d'Olius, amb l'església de Sant Esteve i les sufragànies.

Uns anys més tard, el 1128, el comte Ermengol VI, confirmà a Santa Maria de Solsona les donacions que havien atorgat el seu avi i els seus pares respectivament i aprovà la donació del castell amb les seves esglésies, els seus delmes i altres drets.

El 1143, el comte Armengol d'Urgell en reiterà la dominació. El 1150, el papa Eugeni III confirmà al prepòsit de Solsona la senyoria de l'església d'Olius. El 1182 el comte d'Urgell, Armengol de València, feu solemne lliurament a la predita canònica del castell i església d'Olius. Malgrat les disposicions testamentàries del comte a favor de l’església de Solsona, el seu hereu, Ermengol VII, retingué aquest castell fins a l’any 1183.

En temps posteriors el darrer marquès d'Olius feu donació del seu títol a la verge del Claustre i en representació de la mitra de Solsona: amb aquest motiu els bisbes havien obtingut el títol de marquesos.

Sant Esteve fou testimoni directe de la conflictiva elecció de Bernat de Riard com a prepòsit de Santa Maria de Solsona, l’any 1318. S’hi congregaren els canonges que no estaven d’acord amb els nobles Guillem i Ramon de Cardona, els quals impulsaven la candidatura de Berenguer de Cardona. Arran dels forts enfrontaments sorgits entre ambdues parts, l’afer passà a mans de la cort pontifícia d’Avinyó que, després d’uns anys, sentencià a favor dels canonges reunits a Olius.

Hi ha una extensa documentació sobre donacions, testaments, deixes i possessions eclesiàstiques a favor de Santa Maria de Solsona. 

L’edifici actual de Sant Esteve d’Olius és de nau única coberta amb una volta de canó sobre quatre arcs torals, un d'ells és el presbiteral que, de fet, no és diferent dels altres ja que el presbiteri és tan ample com la nau; descansen en sengles pilastres amb capitells decorats senzillament. Els murs per l'interior presenten una lleugera inclinació cap enfora i són reforçats a l’exterior per contraforts adossats

L'absis semicircular està decorat externament amb arcuacions cegues i lesenes, i amb una creu de pedra al cim del mur angular on està acoblada la volta de la nau. Sota de l'absis hi ha una cripta preromànica amb sis columnes (de fet són desiguals i dues són pilars ja que presenten forma poligonal) que separen tres naus amb primitives voltes d'aresta d'estructura de fulls de llibre; està sota mateix del presbiteri de la nau de l'església i oberta a l'exterior per petites finestres visibles externament a la base de l'absis en el nivell del sòcol. Unes altes pilastres a manera de contraforts reforcen els murs laterals de l’absis per l'exterior.  L'accés actual a la cripta, mitjançant un arc rebaixat i una escalinata amb barana de ferro forjat, respon a una modificació posterior, probablement del segle XVI.

L'actual portal d'accés és al mur de migdia , és d’arc de mig punt amb grans dovelles treballades i amb un ràfec al damunt. En el frontis de ponent hi ha un portal, el principal, però avui en desús i amb una porta vidriada i una altra amb reixa de ferro; queda a mitja alçada i no és practicable; presenta un arc de mig punt que engloba un timpà; una finestra en arc de punt rodó es troba a mitja alçada i per coronament hi figura una minsa cornisa angular amb una creu de pedra al cim.

El campanar de planta rectangular va ser alçat en el segle XVI. Està situat a l’angle nord-est de l’edifici, adossat al mur i a tocar de l’absis. Està bastit amb murs de carreus mitjans i queda coronat per una cornisa de teules sobreposades i una teulada baixa de quatre vessants. La cel·la té finestres d'arc de mig punt amb l'ampit que sobresurt, una a cada cara; hi penja una campana; té una senzilla motllura a la seva base; unes espitlleres es troben obertes una sota finestres i l'altra prop de la base. Pel seu interior pujava una escala que en el primer tram era de pedra, un segon el tenia de fusta i el del final de ferro; l’any 2009 va canviar-se  per una de metàl·lica, arrapada als murs. La cel·la queda coberta per una volta de canó.

Si comparem les mides exteriors amb les mesures de l'interior ens mostren un gruix considerable dels murs, gruix que, en alguns punts, arriba als dos metres i fins els supera.

Modernament l'interior de l'església ha estat despullat de l'ornamentació de tipus classicitzant, afegida probablement a la segona meitat del segle XVII.

Entre l'absis i el portal hi ha una masia adossada, del segle XVII, que correspon a la rectoria. Del primitiu castell d'Olius resta una masia a cent passos de l'església, i en la qual encara es pot veure part d'una torre.

Una excavació arqueològica mostra una gran quantitat de sitges enterrades, moltes d'elles encara amb la coberta o tapa original; sembla que són d'una època força endarrerida de la cultura ibèrica, de fa uns 2500 anys, i que estaven destinades a contenir el gra aconseguit per les comunitats situades als turons de l'entorn com es pot veure per les restes dels poblats avui posats al descobert; aquest gra segurament era venut a les planes properes al mar i transportades, possiblement, per mitjà del riu Cardener que passa a poca distància.

Sant Esteve d'Olius és una església romànica del segle XI declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau