El
poble de Taurinyà es troba en una petita elevació a
l'esquerra de la Lliterà, molt a prop de l'extrem nord del seu terme
comunal, que s'allargassà muntanya amunt pel Massís del Canigó cap al
sud-est. El nucli antic era una petita agrupació de cases que tenia l'església
parroquial de Sant Fruitós de Taurinyà i el seu cementiri en el seu
extrem sud-est i les cases repartides al llarg del camí que resseguia la carena
que separa la Lliterà (a llevant) del Còrrec de Vall Panera (a ponent). Era,
per tant, un poble allargassat, que no formava, com és el cas d'altres pobles
dels entorns, un nucli tancat o una cellera.
Més
endavant es va formar un altre petit nucli més al nord-oest, al voltant del
Carrer Nou. Més modernament, des del darrer terç del segle XX, Taurinyà s'ha
estès] al llarg de tot el costat oest
del poble vell, en forma de cases unifamiliars envoltades de jardins i horts,
en la zona més planera d'un terme comunal de per si orogràficament molt
accidentat.
Taurinyà
i la seva parròquia de Sant Fruitós tenen uha història estretament relacionada
amb el proper monestir de Sant miquel de
Cuixà. La primera menció coneguda del lloc de Taurinyà és de l’any 846 , en que
Protasi, futur primer abat de de Sant Miquel de Cuixà, va comprar una propietat
al terme. En l’acta d’adhesió de la comunitat de Cuixà al monestir de Sant
Andreu d’Eixalada, del 864 o 865, Protasi cedí a aquest cenobi el seu alou de
Taurinyà entre altres béns. En el precepte del rei Carles el Calb de l’any 871
a favor d’Eixalada són confirmades les seves possessions situades a Taurinyà.
Al
segle X es comprova que Sant Miquel de Cuixà, successor de Sant Andreu d’Eixalada,
tenia el ple domini sobre el poble de Taurinyà. Així consta per primera vegada
en la butlla del papa Agapit II de l’any 950. Posteriorment en el precepte de
Lluís d’Ultramar del 952, en el rei Lotari del 958 , en la butlla del papa Joan
XIII del 968, en la de Sergi IV de 1011 i la d’Inocenci II del 1130. La
subjecció de Taurinyà a Cuixà es va prolongar fins a la revolució Francesa.
Sant
Fruitós de Taurinyà és una església que ha experimentat nombroses
transformacions en el transcurs dels segles. Es conserven alguns vestigis
romànics i preromànics al costat nord de l'església. Es tracta d’un edifici de
tres naus. La nau principal és de volta apuntada, amb un arc toral del mateix
perfil. La seva capçalera és carrada, com les altres naus. La porta d’entrada a
la façana de ponent , és d’un sol arc apuntat, fet de pedra calcària
La
nau de tramuntana , que es capçada amb un absis rectangular, mostra les
estructures més arcaiques de l’edifici essent bàsicament a la primitiva
església pre-romànica. Podria estar del segle X avançat o com a molt del
principi del segle XI.
El
campanar romànic s’alça damunt de l’extrem oriental d’aquesta primitiva nau, El
seu basament és el possible transsepte elevat de tipologia pre-romànica, el
qual determina precisament l’estructura del campanar, una torre
considerablement estreta. Damunt d’aquest sòcol d’aparell arcaic destaca el cos
de la torre, construït amb carreus ben tallats i polits de pedra sorrenca i
fileres arrenglerades.
El
campanar del segle XII té al pis inferior, a la finestra nord, una grossa
motllura soguejada resseguint el caire del vessant intern. El pis mitjà
presenta als finestrals geminats uns capitells amb una gran peça mensuliforme i
a sota, un capitell petit cònic , decorats a base de fulles angulars, al costat
nord, o bé amb palmetes i un cap de brau a la façana oest. Al pis superior, als
finestrals geminats hi ha uns capitells decorats a base de fulles amb boles
penjant a l’extrem superior i de fulles combinades amb relleus geomètrics.
Sant Fruitós de Taurinyà és una església d’origen, preromànica i romànica,
catalogada com a Monument Històric.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada