La
vila de Breda està situada a la riba esquerra de la riera del seu nom, centrada
per la magnífica església de l’antic monestir benedictí de Sant Salvador de
Breda.
L’any
878 el rei carolingi Lluís el Tartamut donà la vila de Breda a la seu de
Barcelona. En aquest document no s’esmenta cap església; per tant, podem
suposar que no existia cap parròquia a Breda. Pel mateix motiu es pot deduir
que la construcció i consagració de la parròquia de Santa Maria de Breda tingué
lloc a la darreria del segle IX o durant el X, ja que l’any 1038, data de la
fundació del monestir de Sant Salvador, es parla de l’església parroquial de
Santa Maria, que passa a ser propietat del monestir, amb els delmes, primícies
i oblacions dels fidels.
No
tenim, en conseqüència, cap notícia històrica de la parròquia abans de la
fundació monacal. Després de la donació de la parròquia pels vescomtes de
Cabrera al nou monestir benedictí, s’originà un règim jurídic molt peculiar,
atesa la proximitat dels dos temples, que havien de compartir les funcions
pròpies d’una parròquia, en una població petita.
El
rector de Santa Maria quedà com a beneficiari del monestir i per aquest
concepte cobrava el terçó de les rendes de la parròquia, és a dir, de cada tres
parts, una del delme; la resta era propietat del monestir.
La
missa matinal es deia a la parròquia i la major, a la monacal. El crisma, els
sants olis i les fonts baptismals eren al monestir, segons un document del segle
XV. Per contra, el rector rebia del cenobi el vestuari i bona part dels
queviures per a la seva subsistència. En un document del final del segle XVIII
s’especifica en trenta-un punts totes les prerrogatives del monestir sobre la
parròquia.
La
part més antiga de l’església actual és l’absis, edificat probablement al segle
XII, que conté unes pintures romàniques, descobertes recentment, que estaven
tapades per capes de guix.
En
la visita pastoral del 9 de novembre de 1340, el bisbe de Girona Arnau de Mont-rodon
diu al rector Bernat de Joanic que els altars no estan ornats de robes, que li
falta un saltiri i que convé adobar el sostre, ja que degota quan plou.
El
1402, el rector Vicenç Balç diu, en una altra visita pastoral, que el valor de
la rectoria és de divuit lliures aproximadament i que és de col·lació de l’abat
de Sant Salvador de Breda. Aprofita per remarcar que la teulada i la campana
necessiten reparació.
Per
l’esmentada visita del 1402 sabem que hi havia tres altars: el major, dedicat a
Santa Maria, el de Sant Jaume i el de Sant Nicolau. Posteriorment l’altar de
Sant Jaume fou substituït pel de Santa Caterina (1595). El 1789 consta l’altar
i la capella de la Puríssima Concepció, dita també Mare de Déu de les Dones, on
es venerava també sant Nicolau; aquest mateix any s’afegí la capella del Sant
Crist. L’any 1792 es construïren dues noves capelles, la de Sant Nicolau i la
de Santa Caterina, que acolliren el culte que es donava a les anteriors.
Un
document de l’any 1595 diu que el rector de l’església parroquial s’acostumà a
habitar una casa vulgarment dita “La Rectoria”, i que hi havia un pergamí dels
últims anys del segle XIII i començament del XIV en què Pere Cascavell
(1246-1317) la donava a la capellania beneficiària instituïda per un cert Torrelles,
prior i sagristà (segle XIII). La capellania fou donada a Pere Cascavell i
acceptada per l’abat i el convent de Sant Salvador, per una suma que donà el
sagristà Torrelles a l’abat per a comprar una propietat que devia correspondre
a les terres de l’hort de l’Abadia, les de les cases del Prat i les del carrer
de Santa Anna. També donà al convent una altra quantitat per a esmerçar en
aniversaris.
L’any
1790 el rector de Santa Maria començà l’edificació de l’actual campanar, ja que
el vell era en estat ruïnós. Actualment la construcció sosté dues campanes la
grossa de 1631 i la petita de 1771.
Els
rectors continuaren subsistint com a beneficiaris del monestir fins a la llei
desamortitzadora del 1835. Després de la desaparició de la vida comunitària al
monestir, l’església gòtica passà a fer les funcions de parròquia, amb la qual
cosa Santa Maria de Breda deixà de tenir culte.
Les
propietats de la rectoria foren venudes a particulars. L’edifici fou enderrocat
l’any 1967 i se’n construí un de nou el 1968.
L’absis
del segle XII fou restaurat per la Diputació de Girona l’any 1961; anteriorment
servia de porta al jutjat i a un magatzem. Es va enderrocar també una paret que
separava l’absis del cos central de l’església, que havia estat ocupat per una
escola de nens. La resta de l’església allotja un establiment bancari i
l’ajuntament de la vila.
Aquest
edifici ha sofert moltes modificacions i afegits al llarg dels anys. Els seus
usos també han estat variats. De l’edifici romànic actualment es conserva una
part de la nau i un absis semicircular, que s’obre a aquella mitjançant un simple
plec. L’absis és orientat vers el nord-est i exteriorment és decorat amb quinze
arcuacions llombardes, sense lesenes, amb una finestra de doble esqueixada
central, reconstruïda durant les obres de restauració de l’any 1961. És cobert
per una volta de quart d’esfera i decorat interiorment per pintures murals. La
volta de la nau és una mica apuntada. Tant l’absis com la nau són coronats per
una senzilla cornisa sense cap tipus de decoració. És fàcil endevinar que la
planta original devia ésser la nau actual més allargada, capçada com ho és ara.
El que ja és més aventurat és determinar on devia ésser la porta d’entrada.
Actualment
a l’un costat i a l’altre de la nau, a prop de l’absis hi ha dues capelles
posteriors a l’edificació romànica a manera de creuer, la nord-oest amb la
porta d’entrada i la sud-est amb un gran finestral.
Tant
a l’exterior com a l’interior, tret de la zona de pintures de l’absis, hom ha
deixat la pedra vista, amb un aparell format per carreus petits desbastats,
col·locats a trencajunts en filades horitzontals bastant uniformes; a l’absis
l’aparell és més acurat. En definitiva, és un edifici que s’adscriu clarament
dintre les formes de l’arquitectura llombarda.
L’edifici de l’antiga església de Santa Maria de
Breda, actualment Ajuntament de la localitat i que també acull el Museu Josep
Aragay està catalogat com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de
Catalunya
Text
i recull de dades: Miquel Pujol Mur
Fons:
Catalunya Romànica
Fotografia.
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada