Sant
Salvador de Breda és situat al nucli urbà, entre la plaça de l'Ajuntament i el
carrer dels capellans. De l'antic cenobi resten diversos vestigis dels
quals destaquen tres elements: l'església, el campanar i el claustre.
La
vall de Breda, realçada pel castell de Montsoriu, estigué lligada des de
l’inici de la nostra història al llinatge dels vescomtes de Cabrera, originaris
del castell de Cabrera, a Osona, que esdevingueren vescomtes de Girona i Àger,
comtes d’Osona i comtes-sobirans d’Urgell. Els Cabrera foren els senyors del
castell de Montsoriu i entre llurs nombroses possessions hi havia la vila de Breda.
Seguint
el corrent de l’alta noblesa de l’època, enfortida amb la progressiva
implantació del feudalisme, el vescomte Guerau i la seva muller Ermessenda
fundaren a la vila de Breda un monestir benedictí per a remei de llurs ànimes i
la salut de llur fill Ponç, i també perquè Déu omnipotent el deslliurés de tota
tribulació i alhora dels seus enemics. L’escriptura de fundació es datada el 4
de juny del 1038.
El
primer abat del nou monestir fou Sunyer, que immediatament inicià les obres de
construcció del temple. Morí 1’l de gener del 1067, sense haver vist la solemne
consagració del temple monacal, que s’esdevingué dos anys després, essent abat
el seu successor Amat.
El 4 d’octubre del 1068 oficiaren la consagració del temple els bisbes Berenguer Guifred de Girona i Berenguer de Barcelona, amb l’assentiment i l’assistència de Ponç de Cabrera, fill dels fundadors, ja morts, i la seva muller Sibil·la, amb un seguici de personalitats laiques i religioses.
Els
fundadors dotaren esplèndidament el nou monestir, i li donaren la vila de
Breda, inclosa l’església parroquial de Santa Maria, amb els seus delmes,
primícies i oblacions dels fidels, i també la vila de Gaserans amb els seus
veïnats, cases, casals, horts, vinyes, terres de conreu i ermes, prats, pastures,
boscos, molins i aigües.
Els
devots acudien de forma massiva, sobretot per a venerar les relíquies dels
sants Iscle i Victòria, donades en 1263 pel vescomte Guerau
IV de Cabrera. Les relíquies es conservaven en una arqueta que va desaparèixer
entre 1820 i 1823. Una part era en dos reliquiaris en forma de bust, que es
conserven.
Miquel
Samsó (president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1470 i
1473), va ser abat entre 1470-1507, i va fer construir la casa abacial gòtica i
la façana de l'església.
La
santa seu expedí a favor del monestir de Breda dues importants butlles. La
primera, atorgada el 10 de maig de 1185 pel papa Luci III, confirmava al
monestir l’església de Santa Maria de Breda, amb els delmes, les primícies,
drets d’enterrament, oblacions i tots els altres béns que pertanyien a la
parròquia i les parròquies limítrofes.
La segona butlla, expedida el 3 d’octubre del 1246 pel papa Inocenci IV, emparava el monestir sota la protecció de la santa seu, i manava que s’hi observés la regla de Sant Benet. A continuació li confirmava totes les propietats ratificades amb anterioritat per la butlla de Luci III, a les quals s’afegien altres possessions.
L’abat
Gispert de Jàfer (1296-1337) protagonitzà un capítol important de la història del
monestir, ja que a ell es deu la construcció de la major part de l’església
gòtica monacal, actual parròquia de Breda, i que per les proporcions i bellesa
que ostenta, és coneguda per “la catedral de la Selva”.
A
principis del segle xix, la vida al cenobi seguia sent activa. Durant la
invasió napoleònica, les tropes franceses es van dur de Sant Salvador un
total de 17 campanes. El 1821, un decret va ordenar que els monjos
abandonessin el monestir durant un període de tres anys, el que va propiciar
una primera espoliació de les seves pertinences. Finalment, el 1835, els
vuit monjos que encara quedaven juntament amb l'abat Isidre Santacreu, van
abandonar de manera definitiva el recinte.
No
se’n conserva actualment cap vestigi (llevat del campanar) de l’església
consagrada el 1068, però per la situació relativa del campanar i l’ala
conservada del claustre sembla que es devia tractar d’una església de tres naus
L'església
actual gòtica és d'una única nau, de 33 metres de llarg per 12'5
metres d'amplada, coberta amb volta de creueria i absis poligonal.
La façana principal del temple, té una portalada amb arquivoltes i
en forma d'arc apuntat. Dins de l'absis s'obren cinc capelles de planta
quadrada. Abans d'arribar al presbiteri, a l'esquerra, hi ha la Capella
del Sant Crist i la porta d'entrada al campanar. A la mateixa alçada de la nau
de l'església, a la banda dreta, hi ha la sagristia i al seu costat
hi ha la Capella del Santíssim, a través de la qual, en temps de vida monacal,
es podia accedir al claustre. L'emplaçament de l'actual cor data de
1857, tot i que es va refer després de 1936.
El campanar de planta quadrada i 32 metres
d'altura, adossat al costat de tramuntana, es de factura romànica. Està
dividit en 6 pisos. Al primer nivell hi ha la porta d'accés d'arc de mig punt al
costat de migdia i al segon hi ha tres finestres d'una sola esqueixada amb
arc adovellat. Segueixen dos pisos amb dues finestres a cada cara d'arc de
mig punt. I finalment, dos nivells més amb dues parelles de finestres
geminades separades per columnes amb capitells mensuliformes.
Cadascun d'aquests registres és dividit per una banda d'arcuacions i un fris de
dents de serra de tipus llombard. Corona el conjunt una barana emmerletada. En
l'actualitat hi ha dues campanes però consta que durant la guerra del francès
es van fondre fins a disset campanes. El toc de campanes es va electrificar
l'any 1972
Del claustre només
es conserva la galeria de tramuntana adossada al mur sud del temple. És
romànica i formada per 7 arcs de mig punt, sobre parells d'esveltes columnes.
Els capitells són tots iguals, estan formats per quatre grans fulles de lliri
agrupades en cimeral.
A l'altar major hi ha quatre pintures sobre
tela d'Antoni Viladomat (1675-1755).
En
un costat, a l'interior de l'església, es conserva la llosa sepulcral de Ferran
de Joara (governador general del vescomtat de Cabrera i de Bas entre
1455 i 1517) i de la seva esposa Timbors de Cabrera. Es tracta d'un notable
relleu que data de començaments del segle XVI.
També
es troben al paviment, prop del presbiteri, dos grans sepulcres en els quals,
des de l'any 1775, s'enterraven els abats (al costat de la sagristia) i els
monjos (al costat oposat).
L'església
va ser incendiada el juliol de 1936 i novament cremada el gener de 1939 durant
la retirada republicana. La restauració s'inicià el mateix any 1939. El 1943
l'església es tornava a obrir al culte. El campanar es va restaurar el 1951.
L'any 2017 s'inicià la restauració de les voltes gòtiques.
El monestir de Sant Salvador de Breda és
un antic cenobi benedictí molt a prop del massís del Montseny.
Juntament amb la resta del nucli antic de la ciutat, va ser declarat Monument
Històric Artístic el 1974. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni
Arquitectònic de Catalunya.
Aquest
resum pertany a diverses fons. Catalunya Romànica en el seu treball dona una informació molt més ampliada.
Text
I recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada