TERRES D’OSONA.
En
la nostra sortida a les veïnes terres del Lluçanès visitàvem l’església
parroquial de Santa Maria de Lluçà,
antic monestir canonical i santuari marià. Sens dubte el més notable edifici
arqueològic i històric del Lluçanès i el més estimat per la gent del país.
S'aixeca aïllada, amb la rectoria i el cementiri, al SE del castell i a peu de
carretera.
La
nostra habitual consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna
aquesta definició.: del llatí Luciānu, derivat del nom propi Lūcius (cf.
Aebischer Topon. 104).
Aquest
establiment monàstic té el seu origen en la reorganització territorial feta en
un lloc fronterer entre les terres en mans islàmiques i les que s’havien
recuperat. Aquesta organització tenia una base militar i el castell de Lluçà
formava part important d’aquella línia defensiva. La fortalesa estava sota la
influència del comtat de Barcelona. El primer senyor de Lluçà conegut és Sunifred
(988).
La
consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic,
Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Aquesta església es trobava ad radices
castri de Luzano, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc
actual-. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians.
Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis
central i una absidiola a cada extrem.
Diu
l’acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o
centres d’explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i
moltes esglesioles que ja funcionaven. Així doncs, al segle X, ens trobem
que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de
Lluçà.
Es
pot assegurar que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la
seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través
dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia
més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de
1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de
Bernat Guillem de Lluçà.
És
a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer
prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsidència de la comunitat
gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de
Lluçà.
Cap
al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església és va construir
sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars a l’absis principal, i dues
absidioles laterals dedicades a Santa Maria, a Sant Joan i Sant Miquel. Els de
Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a
1270. A l’altar de Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç,
en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran
que, amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.
El
segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va
rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la
importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que
la majoria de canonges que van exercir de canonges eren fills dels masos
veïns. La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es
beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en
aquest segle XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat
sobre fusta.
Cap
a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que
al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat. D’altra
banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van
castigar Lluçà que va veure com s’esfondrava la nau de l’església, el
campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa suprimeix les
canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de
Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.
L’actual
església correspon a la renovació feta a la fi del segle XII, probablement
entre el 1170 i el 1190, a la fundació del priorat. Les reformes que hi feu la
Diputació de Barcelona l’any 1967 retorna a l’església la fesomia
original del segle XII.
Originàriament
tenia una nau i tres absis, les dues absidioles secundaris a l’extrem d’un
petit creuer disposat al capdamunt de la nau. El seu emplaçament damunt
l’anterior resta demostrat per diverses sepultures antropomorfes aparegudes en
enllosar l’església i el claustre, algunes de les quals s’han deixat visibles
per mitjà de claraboies.
Al
segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions
a l’església, com l’aixecament del campanar, remodelació de la façana,
una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es
decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb
claustre.
L'església
de Lluçà és un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular, abans del qual
s'obren sengles capelles als murs nord i sud respectivament, que formen una
mena de transsepte; una de les capelles acaba amb un petit absis al mur de
migdia on hi ha una pica baptismal del segle XII-XIII procedent de l'església
de Salselles.
A
la capella nord l'absis, situat a tramuntana, va ser substituïda per la capella
del Santíssim del segle XVIII d'on arrenca l'escala que puja al campanar La
volta de canó apuntat, fou refeta després dels terratrèmols del segle XV. El
campanar i diverses dependències monacals també foren renovades.
Als
peus de la nau hi ha el cor sobre un arc rebaixat, sota el qual el 1954 van ser
descobertes les pintures murals del segle XIV, ara instal·lades en dependències
de la rectoria.
El
segle XVII, es reféu la façana de l'església en estil barroc però es va
reaprofitar la porta i la ferramenta romànica, datada entre 1170 i 1300, ornada
amb valuoses aplicacions de ferro.
També
es dataren les llindes de la sagristia i la porta del campanar i s'arrebossà
l'església interiorment, a la qual, el 1765, s'hi afegiren motllures de guix
barroques.
A
migdia de la nau hi ha el claustre, de planta quadrangular molt irregular, els
capitells del qual estan estretament relacionats amb els de Ripoll. La
iconografia dels capitells és de tipus decorativa, amb motius zoomòrfics i
vegetals, només hi ha un capitell amb una imatge antropomòrfica. De les
dependències monacals, encerclades per un mur de 3 m d'alçada, queden pocs
vestigis.
La
part de ponent ha estat agençada com a casa rectoral i s'han col·locat, a més,
les pintures procedents de l'església; aquestes, datades entre 1349 i 1370,
representen el Pantocràtor, Escenes de la Vida de Crist; un home amb garrot; la
Vida de Sant Agustí; un àngel amb tres lliris; Sant Jordi i Santa Mònica. Les
seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català.
A
Lluçà també trobem una altra obra de gran importància, l’antic revestiment d’altar. És una obra d’un
viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català. Està
composta per tres taules de fusta pintades i que servien per recobrir el davant
i costats de l’altar romànic. El frontal d’altar és un bon exemple d’un nou
corrent bizantí dins el romànic català del començament del segle XIII, manifest
en altres obres, que hom ha atribuït a un Mestre de Lluçà o del Lluçanès. La taula central va ser serrada pel mig per ser utilitzada com a portes
per a una cor de porcs. Actualment és
una de les peces més valuoses del Museu Episcopal de Vic.
Hom conserva la lipsanoteca o arqueta de relíquies
al Museu de Manresa.
Posteriorment,
la dècada dels 60, la Diputació de Barcelona hi ha dut a terme les obres de
restauració que han donat al conjunt l'aspecte que té actualment. El 7 de maig
de 1972 s’inaugurà el temple restaurat amb l’entronització d’una còpia de la
primitiva imatge romànica de Santa Maria (segle XVIII), desapareguda l'any
1936, feta per Emili Colom.
Les
escultures que trobem a Lluçà són: la imatge de Santa Maria que presidia
l’altar, per les característiques tècniques, es pot afirmar que la imatge és
una obra romànica del darrer temps, és a dir de molt avançat el segle XIII.
La Creu de fusta es troba al Museu Episcopal de Vic des de abans de
1898. La talla policromada és una antiga creu processional. Hi apareix la
imatge de Crist, repetida a cada banda, i està pintada directament sobre la
fusta. Aquesta obra té marcada la influència bizantina i anuncia ja el gòtic. També
hi ha un candeler de ferro forjat i una caixeta de relíquies.
Les
dependències monàstiques es troben en part englobades en l’actual rectoria; hi
ha restes d’una gran sala, amb un arc apuntat, a la banda de migdia, ara en
ruïnes, on també hi havia l’entrada i l’escala d’accés, un pati en un pla més
inferior, la lliça amb una porta protegida de merlets i matacans i una petita
capella en la qual, segons tradició, es va trobar la imatge de Santa Maria que
presidia l’església.
Des de
mitjan segle XIX fa funcions de parròquia dins del bisbat de Vic.
Santa
Maria de Lluça està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional.
Després
d’escriure aquesta ressenya amb aportació de moltes dades de diferents mitjans ,
he de dir que l’Ajuntament de Puig-Oriola en la seva web té una descripció molt
ben feta per qui desitgi més dades.
I
sobretot si podeu anar-hi he de dir-vos que les atencions rebudes en la nostra
visita són mostra de l’amor i el sentiment de les persones que regenten
actualment el monestir. S’està fent una campanya per què una perla del romànic
com aquesta no estigui oblidada del coneixement del públic. Hi ha una petita
mostra de productes artesans de la zona.
Amb
un dolçt sentiment de agraïment escrit aquesta crònica.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia
: M. Rosa Planell Grau.
Aquest castell i lloc de Sant Romà
seria doncs Sant Romà de Sisquer ; i més quan l’any 1313, Ot de Montcada, com a
tutor de Pere Galceran de Pinós, requerí al comte d’Urgell, el retorn de les
potestats de certs castells i llocs da la vall de Lavansa, entre el quals
consta el castro et villa de Sisquer, que
Pere Galceran de Pinós tenia en feu. Castell i lloc que degué formar part dels
castells de la vall de Lavansa venuts per Pere Galceran de Pinós al capítol d’Urgell l’any 1371. En endavant,
i fins a 1'extincio de l'antic règim, el lloc fou de la jurisdicció del dit
capítol.
