Recorrent
les carreteres del nostre Berguedà aquesta vegada anàvem des de Saldes a Gósol,
fins a trobar el rètol de l’Espà on visitàvem aquesta petita població i la seva
església sota l’advocació de Sant Andreu.
L’Espà
(antigament l’Aspà) és un petit poble (1 h. 2009) del municipi de Saldes,
situat al vessant S. del Pedraforca, a l’esquerra de l’aigua de Valls.
En
la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll trobem la següent
definició.: segurament pre-romana.
L’església
de Sant Andreu de l’Espà és situada dins el territori de l’antic comtat de
Cerdanya i del Bisbat d’Urgell. Fou centre d’importants propietats de la
família baronial de Pinós des del segle XI.
El
lloc és esmentat l’any 961, quan els marmessors del difunt Ava donaren al
monestir de Sant Llorenç prop Bagà diferents alous i quatre masos al lloc de
l’Espà (Spatas), dominis confirmats l’any 983 quan es consagrava l’església de
Sant Llorenç.
Surt
anomenada l’any 1010 quan el bisbe Ermengol de la Seu, en compliment de la
voluntat del seu predecessor el bisbe Sal·la i amb l’aprovació del papa Sixt IV
instituïa i dotava la canònica de la Seu, entre altres béns, amb la parròquia
de Saldes i les esglésies de Sant Martí i Sant Andreu.
Entre
els anys 1068 i 1097 Galceran. Fill de Sicardis, féu jurament de fidelitat al
comte de Cerdanya pels castells de Pinòs, Gósol, Saldes, Querforadat, Vallmanya
i Espà (Espada).
L’any
1127 Guillabet, la seva muller i els seus fills venien unes terres al comtat de
Cerdanya, a la vall de Gósol i a l’apèndix de Sant Andreu.
El
20 de febrer de l'any 1289 Galceran de Pinós i la seva muller Berenguera
confirmaren els privilegis que els comtes de Cerdanya havien concedit als
habitants de Feners i a la parròquia "beati Andrea dez Espaa". En
aquest document els hi concedeix que ni ell ni els seus successors no els
podran obligar a fer ni obres ni tragines als seus castells veïns.
L’any
1312 quedà confirmat el caràcter parroquial de l’església en la visita al
deganat del Berguedà. El 1371 el capellà pagava 20 sous de dècima a la Seu
d’Urgell. Al segle XVIII encara era parroquial i n’eren sufragànies les de
Moripol, Bonner i els homes de Feners i del castell de Fraumir.
L'església
parroquial del veïnat de l'Espà està envoltada de construccions que desfiguren
el conjunt. De l'estructura primitiva de l'església romànica se'n conserva ben
poca cosa.
Originàriament
era un edifici d'una sola nau que, realçada amb posterioritat, estava rematada
per un absis de secció semicircular; substituït modernament per altres
estructures annexes.
Un
dels elements originares més ben conservats es la porta d'entrada que, situada
a migjorn, la qual constitueix un exemplar auster, però bonic. És disposà amb
dos arcs de mig punt en degradació, fet amb unes dovelles. L’arc exterior se
situa en un nivell més baix que la superfície del mur. El conjunt es subratllat
per una petita arquivolta de blocs estrets i llargs.
El
campanar es de secció quadrada i sembla ésser posterior a la romànica, del
segle XIX.
Segons
dades l’interior és enguixat i s’obriren capelles a banda i banda però sense
travessar a l’exterior. La volta és apuntada i sembla ser de pedra.
Per
desgracia el conjunt i els seus voltants no realcen la possible bellesa de
l’església i tampoc les seves modificacions. Tanta història viscuda per una
peça oblidada en el temps.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada