Quan cerco dades m’adono de la
meva ignorància, m’ho demostren mil i un escrits publicats per diferents
autors, sobre les esglésies que visitem i fotografiem. Però com no entra en el nostre ànim donar lliçons a ningú ni
aconseguir cap glòria, sinó solament mostrar llocs del nostre entorn català que
considerem dignes de conèixer, continuarem amb les nostres cròniques. Ve, això és
donat en trobar tantes dades en la recerca feta sobre Sant Climent de Taüll.
Enfrontant unes amb les altres passo a fer aquesta ressenya.
Vam visitar altre cop el dia
cinc de març l’església de Sant Climent de Taüll en la presentació del nou
vídeomapping de les pintures del seu absis central i com sempre van fer moltes
fotografies que ara aprofitarem per aquest treball.
Com la resta d'esglésies de la
Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi
l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia, als
comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva dona Valença, juntament amb el
castell d'Erill i altres possessions.
La referència històrica més
antiga d’aquesta església és del 1123, any que el bisbe de Roda, Ramon Guillem,
consagrà l’església el 10 de desembre, tal com s’especifica en una
inscripció pintada en el fust d’una
columna del temple. Malgrat tot, la seva primera construcció podria datar del
segle X. Aquesta acte de consagració del 1123 segurament és vàlida per a datar
la segona fase de l’edifici i les pintures murals del famós mestre de Taüll. L’endemà de la consagració de Sant Climent, el
mateix bisbe va consagrar la propera església de Santa Maria de Taüll. La
concentració de tres esglésies a Taüll- Sant Climent, Santa Maria i Sant Martí–
pot correspondre a l’intent del senyors d’Erill de crear un nucli monàstic a la vall de Boí, que després no reeixí. Les
esglésies de Sant Climent i Santa Maria
tinguérem funcions parroquials.
A la Baixa Edat Mitjana, i pel
fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d'Urgell,
on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un
conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests
co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí
exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall. Així ho fa creure
la vista papal de 1373, en què apareixen a Taüll dos vicaris, Arnau de Perarnau
i Joan de Cóll. Els vicaris eren elegits anualment entre els co-rectors i
s’encarregaven de la cura d’ànimes de la parròquia. Aquesta co-parroquialitat
degué perdurar fins el segle XVIII.
L’església de Sant Climent va
ser declarada monument històric-artístic l’any 1931. Fou restaurada el 1922 i
al anys setanta. Aquest darrer cop hi foren descobertes uns altres pintures
romàniques, conservades in situ. Les
que trobaren a la primeria del segle, ornant l’absis central, l’absis nord i
les parets del presbiteri. i les que decoraven part de l’absidiola de
tramuntana, foren traslladades a Barcelona (ara al MNAC).
A diferencia de les esglésies
de Santa Maria de Taüll o de Sant Joan de Boí, l’església de Sant Climent no
fou transformada radicalment durant el segle XVIII i ha conservat les seves
formes originals, alterades només per la presència de mobiliari, con retaules o
el cor de ponent, avui desmuntat, que no ha modificat la seva estructura.
L’edifici és de planta
basilical amb les tres naus separades per fileres de columnes cilíndriques
cobertes amb embigat de fusta a dos aigües i llosa de pissarra a l'exterior,
capçalera amb un absis i dues absidioles. El campanar, una torre de planta
quadrada amb sis pisos d'alçada, se situa a la façana meridional cap a
l'orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la
capçalera. Els murs, construïts amb petits carreus de granit, ben tallats i
afilerats, i escasses obertures. La porta d'entrada a l'església se situa a la
façana de ponent. La construcció de la coberta és molt primitiva i rústega. Les
bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que
formen una armadura central des d'on es distribueixen les altres bigues que
sostenen el sostre.
Els murs meridional, oest i
nord no tenen cap mena d'ornamentació i només es veuen interromputs pels vans
de les portes. L'aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats
en filades regulars, formen una decoració austera però bonica.
En els absis s'aplica una
decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L'absis central està decorat per
grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells
corre un fris de dents de serra com el que s'ha vist en algunes de les columnes
de l'interior. El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha
sengles vans en forma d'ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa
decoració llombarda.
La torre campanar és quadrada
i està exempta, encara que edificada molt a prop del gruix de l'edifici, a
l'angle del mur sud, al costat de la capçalera. És alta i esvelta, com totes
les torres llombardes aixecades a la Vall de Boí. Correspon al grup de torres
contemporànies de les italianes edificades el segle XII, que es van construir
molt més elegants que les de l'etapa anterior.
Consta de sis pisos i a les
quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de
finestres. Al primer pis hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs. A la
resta de pisos varia el nombre de finestres, separades per columnetes. Els seus
capitells estan disposats perpendicularment al mur de la torre.
Els tres últims pisos porten a
manera d'imposta una decoració com la dels absis. Al fris superior hi ha
incrustacions de ceràmica i amb un color diferent del de la pedra. A tots els
pisos, però, es repeteix el mateix grup de cinc arcs cecs, i entre cada nivell
es troba un fris de dents de serra. Completava la decoració exterior una
decoració pictòrica, que està gairebé del tot desapareguda; en queden algunes
restes a la cara nord del campanar, la menys afectada per la llum solar.
Una curiositat, que alguns han
interpretat de maneres diverses, és que aquest campanar, el de Sant Joan de Boí
i el de Santa Eulàlia d'Erill la Vall estan perfectament alineats.
Les tres naus estan separades
per tres columnes, i no tenen finestres a l'exterior. Les columnes són cilíndriques,
fetes de pedra amalgamada. Algunes surten directament des de la roca, mentre
que d'altres s'assenten sobre una base molt simple. En la part superior estan
adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d'exteriors.
Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills,
sobre els quals s'assenten els arcs. Al capdamunt, s'eleva el mur, que té prou
alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.
La capçalera està composta per
un absis central i dos de laterals més petits (absidioles). En aquest cas s'ha
fet servir la volta. En les arcuacions i finestres s'observa una feina de pedra
tallada més acurada i de més qualitat.
La seva planta de basílica
perfecta amb tres naus contrasta amb el sostre de fusta, construcció ja passada
de moda i substituïda a l'època per la volta de pedra. Això es podria
considerar com un fet anacrònic.
Per altra banda, la decoració llombarda de l'exterior situa l'església en una
modernitat que s'havia estès ja per les regions italianes de Màntua i Verona.
Deixo per una propera crònica
la resta d’elements de la part interior fotografiada.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
