Aquesta crònica és d’aquelles
que malauradament queden guardades en el
bagul dels records. Un dia, tal vegada
com avui, et sorprèn fer la troballa i aleshores t’adones que els anys han
passat. Vaig fer un petit escrit, dels meus primers, sobre Organyà i la vall de
Cava publicat aleshores no sé ben bé on. Avui malgrat manquen fotos aprofito
per recollir i publicar dades de l’església, antiga de segles, però molt
modificada. Una de les coses més importants
d’aquesta església és l’haver trobat entre el seus arxius un dels primers documents,
potser el primer, escrit en català.
L'església de Santa Maria de
l'antiga canònica es troba al mig de la població d'Organyà, voltada de carrers
i la plaça, a excepció de la façana nord on s'hi adossen altres edificacions.
A la consulta etimològica el
DCVB en dóna aquesta definició.: del llatí Organiānu, derivat del nom personal Organius.
La col·legiata de Santa Maria d'Organyà fou l'escenari de la prèdica de
les Homilies i, molt probablement, el lloc on foren redactades. En 1904 l'historiador J. Miret i Sans va
descobrir en els arxius parroquials les conegudes Homilies d'Organyà. Durant
molt temps han estat considerades com l'escrit més antic conservat, on apareix
la llengua catalana. Va ser escrit a finals del segle XII o principis del XIII.
Es tracta d'uns sermons o comentaris de textos litúrgics. Actualment només es
conserven vuit fulls en la Biblioteca de Catalunya, encara que n’hi ha una
còpia a l’església de Santa Maria.
L'edifici actual és el
producte de gairebé deu segles d'obres, reformes i modificacions diverses, que
han alterat profundament la fàbrica primitiva. Les dades documentals i
l'anàlisi amb metodologia arqueològica de les estructures conservades permet
esbossar amb prou claredat -a falta d'un estudi definitiu, que implicaria
excavacions en extensió- les fases d'evolució de l'edifici. Els treballs
realitzats l'any 1999 per l'arqueòleg Joan Eusebi Garcia Biosca han obert un
camí engrescador i esperem que sense retorn. Per fer aquest articlet seguiré
fil per randa les seves conclusions i interpretacions, que són el fruit d'un
treball rigorós i metodològicament impecable.
Primera fase: segles XI i XII.
El testament del comte Borrell, datat el 993, ens dóna la primera menció de l'església parroquial de Santa Maria d'Organyà. Segons consta en documents posteriors, aquesta primera església hauria estat construïda i dotada per Isarn Caboet durant el pontificat del bisbe Sal·la, tot just uns anys abans del testament de Borrell. Aquest primer temple es va fer petit de seguida. Així, els Caboet van promoure la construcció d'un edifici totalment nou, que fou consagrat pel bisbe Guillem Guifré el 1057. No hi ha restes d'aquesta primera església, que fou enderrocada fins als fonaments. El culte del nou temple probablement ja s'organitzava sota la forma d'una canònica. En aquest moment Santa Maria d'Organyà estava dirigida per un clergue de nom Adalbertí, en virtut d'un pacte entre els Caboet i el pare del clergue.
El testament del comte Borrell, datat el 993, ens dóna la primera menció de l'església parroquial de Santa Maria d'Organyà. Segons consta en documents posteriors, aquesta primera església hauria estat construïda i dotada per Isarn Caboet durant el pontificat del bisbe Sal·la, tot just uns anys abans del testament de Borrell. Aquest primer temple es va fer petit de seguida. Així, els Caboet van promoure la construcció d'un edifici totalment nou, que fou consagrat pel bisbe Guillem Guifré el 1057. No hi ha restes d'aquesta primera església, que fou enderrocada fins als fonaments. El culte del nou temple probablement ja s'organitzava sota la forma d'una canònica. En aquest moment Santa Maria d'Organyà estava dirigida per un clergue de nom Adalbertí, en virtut d'un pacte entre els Caboet i el pare del clergue.
El comportament escandalós
d'Adalbertí va propiciar una re-fundació de la canònica el 1090. Aquest fet, al
qual es va sumar un incendi, degué propiciar la renovació de l'edifici
consagrat el 1057. Les obres principals haurien estat fetes durant els darrers
anys del segle XI i les primeres dècades del XII. L'edifici resultant devia
tenir només una nau, i una capçalera trevolada com les que trobem a Sant Serni
de Cabó. L'espai del creuer devia estar cobert per un cimbori de planta
octogonal, les restes del qual són encara visibles sota la coberta de l'edifici
actual. El fragment d'absis decorat amb bandes llombardes que també podem veure
avui forma part d'aquesta primera fase constructiva.
Segona fase: segles XIII i XIV.
Durant aquests dos segles es va produir la primera gran reforma de l'edifici romànic, justificada per les necessitats d'espai de la puixant canònica. D'aquest moment és la façana principal, l'oest, i l'ampliació del temple amb la construcció d'una nova nau cap a migdia -que va comportar la destrucció de l'absis sud- i el creixement del temple cap a ponent. La nau central es va cobrir amb una volta apuntada, i el cimbori romànic va quedar anul·lat, tot i que tal vegada el van reconvertir en campanar. A la part central de la nova nau construïda al sud es va aixecar un claustre de reduïdes dimensions: a l'edifici de l'ajuntament es conserven restes de les decoracions de traceria de les arcades. Els dormitoris dels canonges estarien en un nivell superior a la nau sud.
Durant aquests dos segles es va produir la primera gran reforma de l'edifici romànic, justificada per les necessitats d'espai de la puixant canònica. D'aquest moment és la façana principal, l'oest, i l'ampliació del temple amb la construcció d'una nova nau cap a migdia -que va comportar la destrucció de l'absis sud- i el creixement del temple cap a ponent. La nau central es va cobrir amb una volta apuntada, i el cimbori romànic va quedar anul·lat, tot i que tal vegada el van reconvertir en campanar. A la part central de la nova nau construïda al sud es va aixecar un claustre de reduïdes dimensions: a l'edifici de l'ajuntament es conserven restes de les decoracions de traceria de les arcades. Els dormitoris dels canonges estarien en un nivell superior a la nau sud.
Tercera fase: segle XV.
Abans de l'extinció de la canònica, al segle XVI, encara es deurien produir algunes reformes importants a l'edifici, que van afectar sobretot el sector meridional. La nau sud, que fins llavors estava dividida en dos nivells, fou unificada i coberta amb una nova volta apuntada, feta amb pedra tosca i suportada sobre arcs torals. Es va obrir també un gran arc al primitiu mur sud de l'església, probablement amb la finalitat d'il·luminar millor el temple.
Abans de l'extinció de la canònica, al segle XVI, encara es deurien produir algunes reformes importants a l'edifici, que van afectar sobretot el sector meridional. La nau sud, que fins llavors estava dividida en dos nivells, fou unificada i coberta amb una nova volta apuntada, feta amb pedra tosca i suportada sobre arcs torals. Es va obrir també un gran arc al primitiu mur sud de l'església, probablement amb la finalitat d'il·luminar millor el temple.
Quarta fase. Dels segles XVI al XVIII.
El 1539, el papa Pau III va decretar l'annexió de la canònica d'Organyà a la mensa capitular d'Urgell. Aquest fet va comportar noves alteracions a l'edifici. Les innovacions litúrgiques que va imposar el concili de Trento es van traduir en la construcció del cor i del campanar. En aquesta fase l'església de Santa Maria es va ampliar cap al nord, amb la construcció de tres capelles obertes que formaren una nova nau. Dues llanternes, a banda i banda del creuer, van il·luminar l'interior. Al mateix temps, les dependències vinculades a la vida comunitària -el refetor, els dormitoris- van deixar de ser necessàries. Un dels espais canonicals, adossats al mur de migdia de l'església, es va convertir en la capella del Roser, que trobem documentada per primer cop l'any 1758.
El 1539, el papa Pau III va decretar l'annexió de la canònica d'Organyà a la mensa capitular d'Urgell. Aquest fet va comportar noves alteracions a l'edifici. Les innovacions litúrgiques que va imposar el concili de Trento es van traduir en la construcció del cor i del campanar. En aquesta fase l'església de Santa Maria es va ampliar cap al nord, amb la construcció de tres capelles obertes que formaren una nova nau. Dues llanternes, a banda i banda del creuer, van il·luminar l'interior. Al mateix temps, les dependències vinculades a la vida comunitària -el refetor, els dormitoris- van deixar de ser necessàries. Un dels espais canonicals, adossats al mur de migdia de l'església, es va convertir en la capella del Roser, que trobem documentada per primer cop l'any 1758.
Cinquena fase. Segles XIX i XX.
La col·legiata es va suprimir definitivament el 1851. A partir d'aquest moment, l'església de Santa Maria només té la funció d'església parroquial. El 1911 es va produir una profunda reforma de l'edifici, amb l'enderroc de la capella del Roser i la resta de dependències de la canònica que ocupaven part del que avui és la plaça. També es va renovar el cor, tot substituint el que hi havia d'obra per l'actual de fusta. Una altra reforma estructural va consistir en l'anul·lació del gran arc que comunicava la nau central amb la sud, i que fou refet amb dues noves arcades per donar un aire més simètric a la construcció.
La col·legiata es va suprimir definitivament el 1851. A partir d'aquest moment, l'església de Santa Maria només té la funció d'església parroquial. El 1911 es va produir una profunda reforma de l'edifici, amb l'enderroc de la capella del Roser i la resta de dependències de la canònica que ocupaven part del que avui és la plaça. També es va renovar el cor, tot substituint el que hi havia d'obra per l'actual de fusta. Una altra reforma estructural va consistir en l'anul·lació del gran arc que comunicava la nau central amb la sud, i que fou refet amb dues noves arcades per donar un aire més simètric a la construcció.
En el Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva una majestat procedent d'aquest temple. Va ser dipositada pel rector d'Organyà en 1906 i adquirida definitivament pel museu dos anys més tard. Es tracta d'una majestat vestida i coronada de finals del segle XII. Com en d'altres talles de la zona, representa a un Crist, no en majestat, sinó com un Crist sofrent.
Santa Maria d’Organyà va ser
declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per acord del govern publicat al DOGC
el 11-10-2006.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada