divendres, 6 de maig de 2016

SANTA EULÀLIA DE FULLÀ. CONFLENT.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

El nom de Fullà que ara designa un ampli terme municipal s’aplicava especialment, a l’origen, al Veïnat d’Avall, on hi ha l’església de Santa Eulàlia. Al darrer terç del segle VIII era una propietat alodial d’un tal Mascarà, des del “temps que regnava Umar ibn ‘Umar, governador de Narbona”, és a dir, poc abans de l’alliberació de Narbona l’any 759  per Pipí el Breu.
 

És el que precisen, el 840, els seus besnéts, donadors de llur patrimoni al monestir de Sant Andreu d’Eixalada, que acaben de fundar. Trenta-tres anys més tard l’any 873 els monjos d’Eixalada el bescanviaren amb el comte Miró el Vell, llur benefactor, pel lloc i els pasquers d’Ocenyes, al nord d’Orellà. Però l’abadia de Cuixà en en recuperaria una bona part a partir del segle següent, gràcies a diverses donacions de la comtessa Ava i dels seus fills, de diversos particulars, del comte Ramon de Cerdanya i altres. 

Esmentada a l’any 906 quan els bisbes, reunits en sínode episcopal a Barcelona, en confirmaren a l'abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses la possessió, juntament amb la sufragània de Sant Esteve de Campelles (a l'actual municipi de Vilafranca de Conflent).

 
Aquella edificació original, però fou substituïda per una de nova, consagrada el 22 de desembre del 1031 pel bisbe d'Elna Berenguer III. En l’acta de consagració  es precisa que havia estat edificada pels homes de Fullà entre ells uns deu notables. Són ells qui donen a l’església els trenta passos de terreny per el cementiri. La dotació de dues vinyes, un hort i una peca de terra anà a càrrec d’altres dos del notables. 

No s’esmenta en l’acta de consagració el monestir de  Sant Joan de les Abadesses atesa la seva supressió el 1017 per la butlla de Benet VIII motivada per la decadència moral i escandalosa de la comunitat regida per l’abadessa Ingilberga, filla natural del comte Oliba Cabreta.
 

En un algun moment històric, l'església depengué de la mensa prioral de Santa Maria de Cornellà de Conflent i, al segle XIV pertanyé a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà. 

Entre els segles XII i XIII va ser fortificada, com ho mostra la paret construïda sobre la façana nord i per la base d'un campanar de torre de planta quadrada (en el present desaparegut) que se situava a la façana sud. 

Es tracta d'una església romànica de planta basilical de tres naus paral·leles acabades en absis semi-circulars. La nau central (de 9,70 metres d'alçada sota clau) és de volta de canó, dividida per tres arcs torals en quatre trams d'uns quatre metres de llarg cadascun. Les dues naus laterals, comunicades per arcs amb la principal, són força més baixes (3,50 metres d'alçada) i tenen volta d'aresta que semblen ser les originals, algunes si més no.  

Aquestes naus laterals haurien estat cobertes per teulada en pendent. La diferència d'alçades amb la nau principal hauria permès l'obertura de finestres a aquesta per a il·luminació (claristori); actualment, la llum hi entra per tres finestres de mig punt i doble esplandit (a diferència de l'arc atrompetat, d'esplandit senzill), orientades a migdia. A banda, hi ha dues finestres al nord i una finestra en forma de creu sobre l'arc triomfal que resol la transició entre la nau (molt més alta) amb l'absis del presbiteri, molt més baix. Al fons de la nau central hi la tribuna d'un cor elevat, amb una balustrada de fusta. 

S'accedeix a l'edifici per una porta oberta en plena cintra al mur sud. Un arc de llosetes planes la ressegueix. La porta, de fusta, està decorada amb ferramenta. Les excavacions han permès de trobar les restes del portal original, que havia restat amagada per una antiga rectoria: molt alt, amb llinda, arc de descàrrega de mig punt i timpà sense decoració. A banda i banda d'aquesta antiga porta es pot observar a la façana una rica decoració de bandes llombardes. La disposició d'aquestes bandes és curiosament asimètrica amb dos grups de tres arcs a esquerra de la façana, un grup de dos i un de cinc a la dreta. Per contra, el mur sud presenta també lesenes, però de forma més regular: sis a l'esquerra (amb una finestra entre la tercera i la quarta), sis a la dreta (en dos grups de tres separats per un pilar) i cinc en el centre per sobre la porta.
 

El campanar és de torre de planta quadrada i se situa al començament de la nau oest; substitueix un d'anterior adossat a la façana sud, la base quadrada del qual s'utilitza en el present de sagristia. L'actual té un pis superior amb quatre columnes que sustenten una teulada a quatre vessants rematada per una creu en ferro forjat. El campanar és d'un estil posterior al romànic de l'església. 

Cal destacar el retaule de l'altar major, barroc, una obra de Lluís Generes datada el 1666  si bé amb elements anteriors integrats. Està decorat amb quatre estàtues: santa Eulàlia (segle XV), sant Sebastià, santa Júlia i sant Roc (segle XVII). També mostra dues pintures del martiri de santa Eulàlia, i un tabernacle amb la porta pintada. 

El mobiliari té també altres peces d'interès com un retaule dedicat a la Mare de Déu (del segle XVII), una pintura de santa Teresa d'Àvila (segle XVIII), candelers (XIII) i làpides sepulcrals de 1318 i 1778.
 

Les característiques d'aquesta església han fet que diversos especialistes s'hi hagin interessat i hi hagin trobat un lligam estilístic amb Sant Vicenç de Cardona i Santa Maria d'Obarra (Baixa Ribagorça), possiblement vinculat a la influència de l'Abat Oliba.  

Se la considera contemporània i emparentada estilísticament amb les primeres construccions d'arquitectura romànica d'estil llombard a la Catalunya del Nord, com Sant Miquel de Cuixà (1008-1035) i Sant Pau de Pi (1022).

Santa Eulàlia de Fullà va ser declarat Monument històric de França el 9 de setembre del 1965. 

Quan ens agradaria poder veure tota aquesta informació en viu però per desgràcia la majoria de les esglésies són tancades durant la setmana, altres només ofereixen culte uns dies determinats. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada