divendres, 15 de juliol de 2016

SANTA MARIA D’ARLES. VALLESPIR.

PETJADES PER LA CATALUNYA NORD. 

Visitàvem Santa Maria d’Arles, també anomenada com Santa Maria de Vallespir, Monestir o Abadia de Vallespir.
 

L’abadia benedictina d’Arles és una de les més antigues abadies fundades a Catalunya. Fa ser fundada a la primeria de la Reconquesta per Carlemany els anys 778-780. La vila d’Arles de carrerons estrets i retorçats es formà al seu redós

 
El monestir fou erigit vers l’any 785 per Castellà, monjo emigrat de terres ocupades per musulmans. Primer fou establerta en uns antics banys termals d’època romana (els Banys d’Arles) i es titulà Santa Maria de Vallespir.

 
Obtingué diversos preceptes carolingis d’immunitat entre els anys 820 i 881. L’any 858 l’abadia fou saquejada per pirates normands i pels sarraïns.  Aleshores recercant més seguretat, els monjos van traslladar l’abadia a l’indret actual, sota la direcció de l’abat Sunifred, membre de la família comtal rossellonesa.

A l’època comtal fou molt afavorida pels comtes de Cerdanya i de Besalú, després dels comtes-reis de Barcelona que van assegurar a l’abadia, privilegis, proteccions i donatius de santes relíquies. Aquestes nombroses dotacions van donar a Santa Maria de Vallespir una forta empenta, posant-la a les primeres files de les abadies catalanes de l’edat mitjana. 

A mitjan segle XI tingué una etapa de crisi per les rivalitats dels senyors veïns; el comte Bernat II de Besalú intentà de remeiar-ho unint-la, l’any 1078, a l’abadia occitana de Moissac. La unió durà quatre segles.  

L’any 1592 fou unida a la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual se separà a la darreria del segle XVII, quan el Vallespir ja havia estat annexionat a França. L’any 1592 hom li uní Sant Andreu de Sureda, unió que durà fins l’any 1734.
 


A la Revolució Francesa els sis darrers monjos van deixar el monestir i l’església abacial va esdevenir, per la voluntat dels arlesians església parroquial del vilatge, mentre que els seus béns i dependències eren venuts.

 
Han estat necessari prop de nou segles per adaptar l’edifici a les diferents corrents artístiques. La mescla d’estils: preromànics, romànics, gòtics i barrocs en són testimonis.

 
L’església abacial de Santa Maria és un dels monuments més importants  del període d’implantació de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI.
 


L’estructura és de planta basilical de tres naus, amb la central notablement més alta que les laterals. Totes tres son cobertes amb voltes de canó llises, de perfil acusadament apuntat a la nau central i de mig punt a les naus laterals. La capçalera de la nau a ponent  és formada per tres absis semicirculars corresponents a cada nau, precedits d’un estret arc presbiteral. El sobrealçament de la nau central és aprofitat com a Sant Vicenç de Cardona, per obrir finestres de doble esqueixada que il·luminen la nau central.

 
L’església actual fou renovada entre els anys 1141 i 1157, aprofitant part de l’edificació anterior. És una basílica orientada a ponent, però amb doble capçalera, que guarda la disposició de l’església, consagrada l’any 1046.

 


A l’interior de l’església foren descobertes, el 1954, pintures romàniques semblants i de la mateixa època que les de Sant Martí de Fenollà.  

El claustre és el primer claustre gòtic de la Catalunya Nord, de la fi del segle XIII. És construït en marbre blanc de Ceret excepte les columnes que són de pedra de Girona. Al seu voltant es conserven les restes del palau abacial i d’altres dependències.
 


La portalada, amb la seva llinda de granit de forma triangular, que porta l’alfa i l’omega i les lletres AA (per Arles?) pertany potser a l’església del segle IX. El decor esculpit dins el timpà és del segle IX amb la representació de Crist i els Apòstols.
 


Al segle XI, l’abadia es dotat de sòlides fortificacions, dominades per quatre torres: a l’oest, els dos campanars de l’església, actualment només resta un, i a l’esta les dues talaies que emmarquen l’atri.

 
A l’exterior i prop de la porta d’entrada hi ha un sarcòfag cristià, probablement del segle V, anomenat la Santa Tomba, per tal com, segons la llegenda, guardà durant un temps els cossos de sant Abdó i de sant Senén (la pietat popular hi ha volgut veure fets extraordinaris relacionats amb la presència d’aigua al seu interior).  

Damunt el sarcòfag hi han estat incrustats els elements escultòrics d’una interessant tomba del segle XII. 

Moltes coses hi ha a dir durant la seva a una església que ens va meravellar per l’alçada de la seva planta basilical. 

També a destacar els retaules de totes les capelles almenys vuit, la rodella i la pila baptismal i l’orgue del segle XVIII.  
 
A la capella de sant Abdó i de sant Senén hi ha un gran retaule de fusta daurada, del segle XVII, on hi ha els busts reliquiaris dels sants, obra de Miquel Alerigues (segle XV). La llegenda de la translació a Arles dels cossos dels dos sants, recollida el 1591 per Miquel Llot de Ribera (Llibre de la translació), atribueix a les gestions fetes a Roma per un abat Arnulf, a la fi del segle X, la presència al monestir d’aquestes relíquies. 

En aquesta ocasió les dades trobades sobretot en CR són tan extenses que m’és impossible publicar-les totes. la meva opinió és que val la pena visitar el conjunt del monestir i després deambular pels carrers d’Arles. 

No hi ha guia però a recepció faciliten un full on es fan totes les explicacions detallades dels molts motius decoratius interiors.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada