dijous, 23 de juliol del 2020

SANT JULIÀ D’UNARRE. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

El poble d'Unarre és a la zona central-baixa del seu antic terme, a la vall del Riu d'Unarre. És a la dreta d'aquest riu, just en el lloc on hi conflueix el Barranc de la Fenera, que prové del nord-oest. Aquest barranc passa pel mig del poble just abans d'abocar-se en el riu.


Fou cap del municipi independent d'Unarre fins que el 1971 va ser fusionat amb Escaló i Jou en el nou municipi. El 1847 el municipi inicial d'Unarre fou ampliat amb l'afegitó dels ajuntaments, tots ells creats el 1812, de Burgo, Cerbi, Escalarre, Gavàs i Llavorre. Comprenia, a més el poble d’Aurós

Unarre té un aspecte molt característic; encimbellat en la confluència de diversos cursos d'aigua de muntanya, té tota l'aparença d'un poble que no ha canviat en els dos-cents darrers anys. El Pic de Ventolau és el cim més emblemàtic del poble.

El lloc d’Unarre formava part de la jurisdicció de la Vall d’Àneu, i gaudia de dels seus privilegis. Són força les notícies del lloc en època romànica. en lla donació de la vila de Burgo al monestir de Sant Miquel de Cuixà de l’any 1046, s’esmenta com un dels límits. La vila és esmentada l’any 1090, en que el comte Artau II li donà al monestir de Gerri de la Sal un apartat que hi tenia. La comtessa Eslonça en el seu testament deixà a Santa Maria d’Àneu, un home que tenia a Unarre. L’any 1203, Ramon de Castellvell rebia del monestir de Gerri, mentre visqués un mas. possiblement el mateix que l’any 1090 li havia donat el comte Artau.


 El 1373 era ardiaca d’Unarre Pere d’Estais. Aquesta és la primera notícia, si bé indirecta, de l’església de Sant Julià, inclosa dins el deganat de la Vall d’Àneu, i que per tant, gaudia de l’organització d’aquest. L’any 1553 tenia un conrector, que s’amplia a quatre l’any 1566, i cinc el 1723 i 1770, per reduir-se a un en el pla d’aquest any i a tres  en el pla de 1781. L’any 1821 només hi havia dos conrectors. En el llibre de visites del 1574, Unarre consta com a parròquia de l’oficialitat de la Vall d’Àneu. Actualment depèn de la parròquia de Esterri d’Àneu.

L’església de Sant Julià d'Unarre està situada dins del nucli de població, enlairada dalt d'un penyal a l'extrem nord-est del poble. L’edifici, probablement construït en l’emplaçament d’un anterior, és en un recinte que inclou el cementiri.


A tocar d’aquest recinte hi ha un dels dos comunidors que encara es conserven a les valls d’Àneu. La seva funció era conjurar el mal temps amb oracions i exorcisme.

Sant Julià d’Unarre és una església del segle XVIII, d’una sola nau, dividida en tres trams. La capçalera rectangular és orientada al sud-oest i té capelles laterals. A la façana, al nord-oest, es troba la porta, a la que s'accedeix pel recinte del cementiri. És d'arc apuntat, decorada amb una simple motllura i un guardapols que descansa sobre impostes. Sobre la porta hi ha una petita fornícula a l'interior de la qual es troba una estela amb una crucifixió romànica esculpida.


La coberta és de llicorella a dues vessants. El campanar és de torre quadrada rematada per un airós xapitell de pissarra, amb una coberta de les anomenades barret de bruixa, a vuit aigües.

Alt relleu de forma quadrangular amb la part superior semicircular. Al centre es troba la figura de Crist crucificat, clavat amb tres claus a una creu que te quasi les mateixes dimensions que la figura. Vestit únicament amb un faldellí, mostra el cap inclinat a la seva dreta. A banda i banda, sota els braços de la creu es troben dos àngels agenollats sobre motius florals. A la part superior, a dreta i esquerra apareixen dos caps humans, el de l'esquerra barbat.

A l'altar major trobem un retaule de Sant Julià del segle XVIII d'estil barroc en un bon estat de conservació. La major part de les figures són les originals i semblen fetes per algun taller local. Alguns dels retaules de les capelles laterals són també els originals del segle XVIII, encara que estan més o menys incomplets.


Tots plegats formen un important conjunt de barroc rural que conviu amb un seguit de pintures murals del finals del segle XIX o principis del XX. Aquest conjunt pictòric és força singular, tant per la interpretació de les escenes que representen com pel seu estil naïf.

Sant Julià d’Unarre està catalogada com a Bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada