El poble d'Unarre és a la zona central-baixa del seu
antic terme, a la vall del Riu d'Unarre. És a la dreta d'aquest riu, just
en el lloc on hi conflueix el Barranc de la Fenera, que prové del
nord-oest. Aquest barranc passa pel mig del poble just abans d'abocar-se en el
riu.
Fou
cap del municipi independent d'Unarre fins que el 1971 va ser
fusionat amb Escaló i Jou en el nou municipi. El 1847 el
municipi inicial d'Unarre fou ampliat amb l'afegitó dels ajuntaments, tots ells
creats el 1812, de Burgo, Cerbi, Escalarre, Gavàs i Llavorre. Comprenia, a més
el poble d’Aurós
Unarre
té un aspecte molt característic; encimbellat en la confluència de diversos
cursos d'aigua de muntanya, té tota l'aparença d'un poble que no ha canviat en
els dos-cents darrers anys. El Pic de Ventolau és el cim més
emblemàtic del poble.
El
lloc d’Unarre formava part de la jurisdicció de la Vall d’Àneu, i gaudia de
dels seus privilegis. Són força les notícies del lloc en època romànica. en lla
donació de la vila de Burgo al monestir de Sant Miquel de Cuixà de l’any 1046,
s’esmenta com un dels límits. La vila és esmentada l’any 1090, en que el comte
Artau II li donà al monestir de Gerri de la Sal un apartat que hi tenia. La
comtessa Eslonça en el seu testament deixà a Santa Maria d’Àneu, un home que
tenia a Unarre. L’any 1203, Ramon de Castellvell rebia del monestir de Gerri,
mentre visqués un mas. possiblement el mateix que
l’any 1090 li havia donat el comte Artau.
El
1373 era ardiaca d’Unarre Pere d’Estais. Aquesta és la primera notícia, si bé
indirecta, de l’església de Sant Julià, inclosa dins el deganat de la Vall d’Àneu,
i que per tant, gaudia de l’organització d’aquest. L’any 1553 tenia un conrector,
que s’amplia a quatre l’any 1566, i cinc el 1723 i 1770, per reduir-se a un en
el pla d’aquest any i a tres en el pla
de 1781. L’any 1821 només hi havia dos conrectors. En el llibre de visites del
1574, Unarre consta com a parròquia de l’oficialitat de la Vall d’Àneu. Actualment
depèn de la parròquia de Esterri d’Àneu.
L’església de Sant Julià d'Unarre està situada dins del nucli de
població, enlairada dalt d'un penyal a l'extrem nord-est del poble. L’edifici,
probablement construït en l’emplaçament d’un anterior, és en un recinte que
inclou el cementiri.
A
tocar d’aquest recinte hi ha un dels dos comunidors que encara es conserven a
les valls d’Àneu. La seva funció era conjurar el mal temps amb oracions i
exorcisme.
Sant
Julià d’Unarre és una església del segle XVIII, d’una sola nau, dividida en
tres trams. La capçalera rectangular és orientada al sud-oest i té capelles laterals.
A la façana, al nord-oest, es troba la porta, a la que s'accedeix pel recinte
del cementiri. És d'arc apuntat, decorada amb una simple motllura i
un guardapols que descansa sobre impostes. Sobre la porta hi ha una
petita fornícula a l'interior de la qual es troba una estela amb una
crucifixió romànica esculpida.
La
coberta és de llicorella a dues vessants. El campanar és de torre quadrada
rematada per un airós xapitell de pissarra, amb una coberta de les anomenades
barret de bruixa, a vuit aigües.
Alt
relleu de forma quadrangular amb la part superior semicircular. Al centre es
troba la figura de Crist crucificat, clavat amb tres claus a una creu que te
quasi les mateixes dimensions que la figura. Vestit únicament amb un faldellí,
mostra el cap inclinat a la seva dreta. A banda i banda, sota els braços de la
creu es troben dos àngels agenollats sobre motius florals. A la part superior,
a dreta i esquerra apareixen dos caps humans, el de l'esquerra barbat.
A
l'altar major trobem un retaule de Sant Julià del segle XVIII d'estil
barroc en un bon estat de conservació. La major part de les figures són
les originals i semblen fetes per algun taller local. Alguns dels retaules de
les capelles laterals són també els originals del segle XVIII, encara que estan
més o menys incomplets.
Tots
plegats formen un important conjunt de barroc rural que conviu amb un seguit de
pintures murals del finals del segle XIX o principis del XX. Aquest conjunt
pictòric és força singular, tant per la interpretació de les escenes que
representen com pel seu estil naïf.
Sant Julià d’Unarre està catalogada com a Bé
integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada