Àrreu és
un poble (4 h . 2009/1268.6 msnm) situat a la dreta de la Noguera
Pallaresa, i a l'esquerra del Torrent de la Mata de Borén, que centra una
petita vall en el mig de la qual es troba el poble d'Àrreu. El poble és als
peus del contrafort sud-oriental de lo Faro i de la Serra de
Sant Joan.
Com Alós
d'Isil, fou un municipi independent fins al 1846, data en la qual s'uní
a Isil. Fins al 1972 formaven part de l'antic terme d'Isil.
No
hem trobat referències documentals que esmentin directament a aquesta església,
o la vila d’Àrreu, en temps medievals. Sabem, però, que era plenament integrada
a l’organització religiosa del deganat de la vall d’Àneu, i la seva parròquia
tenia una co-rectoria l’any 1566, data que és manté en els diferents plans
d’estructuració del deganat. L’any 1821 encara tenia una co-rectoria. En la
relació de parròquies de l’oficialat de la vall d’Àneu, Espot i coma de Berrós,
del 1574, consta, entre Estaís i Espot, la parròquia d’Areu, que
encara que no ho puguem assegurar, tot sembla indicar que es correspongué amb
Sant Serni d’Àrreu.
Actualment
la vila d’Àrreu és quasi totalment abandonada i la seva església sense culte.
És
un temple de nau única, sense absis. Té un campanar d'espadanya de dos ulls
damunt de la façana de ponent i porta a migdia.
En
el seu interior es conserven tres notables piques romàniques, una de baptismal,
una altra de beneitera i una tercera que roman encastada a la paret. Aquesta
darrera podria haver estat originalment un sarcòfag, però darrerament servia
per a guardar-hi els sants olis.
La
baptismal, de grans proporcions, es conserva actualment encastada a la paret,
de tal manera que només són visibles dos terços del seu cos. El vas, sostingut
per un peu cilíndric sense decoració, té una estructura semisfèrica.
La pica
beneitera, encastada en un dels murs, és d’estructura semicilíndrica i presenta
una decoració molt simple, consistent en un bordó amb decoració d’espiga i un
altre totalment llis.
El
tercer recipient, o pica de pedra d’estructura quadrangular sembla que devia
contenir els sants olis, tot i que potser originàriament havia estat un
sarcòfag o una ossera.
Tant
la factura com l’acabat de les tres piques d’Àrreu són barroers i responen a un
gust popular, lluny de qualsevol estil general o nacional i, per tant, estrany
a les pautes de cada temps Resulta, doncs, força difícil establir una datació
per a aquest conjunt, tot i que cal dir que no és incompatible amb els
repertoris ornamentals de l’edat mitjana.
Pica
Sant Serni d'Àrreu, antiga església romànica del poble
d'Àrreu, està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur
Font:
Catalunya Romànica
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada