SANT PERE D’OSOR. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA 

Osor és una vila situada en una zona de geografia molt abrupta. La Vall d'Osor està voltada per les serres de Porta Barrada, Sant Benet, el Coll i Sant Gregori i pel massís de Solterra, i encerclada pels cims més alts de les Guilleries. El terme és regat pel riu Ter al nord-est, que inclou la presa del pantà de Susqueda, i per la riera d'Osor, la de més cabal de les Guilleries. 

La primera datació del lloc d’Osor és del 860, amb la forma Auzor, referida a un lloc de la vall d'on es donà un alou al monestir d'Amer. 

La parròquia no és documentada fins l’any 914, en què n’eren senyors el magnat Salla i el seu fill Isarn. S’independitzà aleshores del terme del castell de Solterra per constituir-se en una entitat pròpia. 

El 993 els comtes de Barcelona havien venut llurs alous de la vall d’Osor al prevere Sanç, però foren recuperats  per la casa comtal per una compra feta a Arnau Sal·la. El 1067/8 el comte Ramon Berenguer I i la seva muller Almondis de la Marca rescaten el feu d'Osor, que havien rebut en penyora per part dels vescomtes de Narbona.  

La Universitat de prohoms del terme d’Osor, que per un privilegi del comte Ramon Berenguer IV es reunia a la plaça de la sagrera de Sant Pere d’Osor, era integrada pels feligresos del mateix Sant Pere, de Santa Creu d’Horta i de Sant Daniel de Sorerols. Aquest privilegi, del 1144, fou sovint reclamat pels homes d’Osor enfront dels successius senyors que tingué la vall, per vendes o empenyoraments fets pels comtes i després reis de Catalunya a diferents senyors, fins a centrar-se en la casa de Cabrera a partir del 1356. 

Sant Pere d’Osor és l’església parroquial que presideix el nucli antic o sagrera, situada a la part alta de la població, en un indret protegit per la riera d’Osor i la de Noguerola o de Font de Borrell, les dues amb petits ponts medievals que les creuen i que foren refets després dels terratrèmols del 1427. 

L'església original, documentada des del 917, era una petita construcció preromànica que fou substituïda per una de romànica a principis del segle XII (1125). La nova construcció va ser  consagrada pel bisbe de Vic, Ramon Gaufred. S’esfondrà en els terratrèmols de l’any 1427. Aquesta es va refer precipitadament a mitjan segle XV i es va modificar i transformar al final del segle XVIII, en construir l’edifici actual, que va capgirar l’orientació de la primitiva església romànica. 

És un edifici de grans dimensions que ocupa un illa de cases en un turonet al costat esquerre de la carretera principal que creua Osor. Aquest turó està anivellat per una gran terrassa sobre la riera de la Noguerola. Aquesta església, transformada amb els segles, forma un conjunt arquitectònic amb la nau central, la torreta de l'extrem nord-est i el campanar de l'extrem sud-oest. Les façanes són arrebossades amb la pedra vista, concretament còdols poc desbastat i altres tipus de pedra. 

El cos principal de l'església consta d'una nau, amb quatre capelles per banda comunicades entre elles. La façana de l'església consta d'un gran portal adovellat amb forma d'arc rebaixat i fet de blocs de granit motllurats. A la dovella clau de l'entrada hi ha gravada la data de 1798. Sobre la porta d'accés, de fusta, hi ha una fornícula buida, una gran rosassa amb malla de ferro i una finestra d'òcul abans d'arribar al ràfec. Els ràfecs són formats per quatre fileres, dos de rajola plana i dos de teula. A la part dreta de la façana hi ha un cos més baix que té una arcada exterior i una finestra al nivell superior. A la part esquerra de la façana hi ha una petita torreta o cos rectangular, possiblement un antic comunidor.

A la façana lateral, meridional, es poden veure els vestigis del temple romànic consagrat el 1125. Es veuen les pedres en files horitzontals amb nou arcuacions llombardes que ressegueixen el vessant de l'antiga teulada amb lesenes als extrems, una finestra petita i un finestral de doble esqueixada al centre. Sota d'aquesta part hi ha diverses filades horitzontals de pedra. 

 Pel que fa al campanar, és de planta quadrada i destaca per les pedres, grans blocs escairats, de les cadenes cantoneres, que són d'un color vermellós. A la planta baixa hi ha una porta d'accés amb esglaons de pedra i arc rebaixat a l'entrada. Les façanes del campanar conserven els forats de forma quadrada dels recolzaments de les bastides necessàries per la seva construcció. A la part alta hi ha un seguit de finestres geminades d'arc de mig punt, dues per façana, a excepció del costat de llevant, que en té només una i està tapada amb maons. La culminació del campanar sembla una reconstrucció del segle XIX, amb merlets esglaonats de rajola i una cornisa de pedra. L'estat de conservació del campanar és regular. 

Entre els segles XVI i XVIII es va afegir diversos altars, com el del Roser, el de Sant Crist, de Sant Roc i Sant Sebastià. Des de finals del segle XVIII fins a 1833 es va reformar en diverses etapes i es van adherir elements barrocs i neoclàssics. L'orientació actual és inversa a l'original romànica. 

Durant la guerra l'edifici va servir de magatzem i taller. Malgrat això, encara es conserven retaules anteriors al 1936, encara que sense imatges. Durant els anys 60 es va renovar el presbiteri i l'altar major gràcies a l'impuls del Mn. Pere Davesa. Finalment, el 1993 es va fer una instal·lació de calefacció. 

Sant Pere d'Osor és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau