CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ
El
passat 11 de febrer el present any vaig publicar una crònica de la nostra
visita al Santuari de la Mare de Déu d’Àneu. Com sempre és habitual la nostra
visita és per la part exterior tret d’alguna fotografia que alguna escletxa de
la porta ens permet fer. En aquesta ocasió vam poder realitzar una visita
guiada a l’interior de la nau.
Si l’edifici ja és una grandiosa estructura exteriorment quan entres et quedes sospirés de la seves dimensions. Les tres naus s’ha unificat i s’han alçat les seves parets permeten construir uns passadissos amb baranes en la part superior a la mateixa alçada que el cor.
De la decoració mural de Santa Maria d’Àneu, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, tan sols ens han arribat les pintures de l’absis central, les quals constitueixen un dels conjunts més importants de pintura romànica catalana per la seva qualitat plàstica i la seva originalitat iconogràfica.
Les pintures, que és troben força malmeses, mostren dos nivells de composició amb sengles narracions.Si bé és comú iniciar la descripció dels absis per les imatges representades a la seva conca, aquí cal fer-ho per la part inferior del tambor. En aquest punt, i sota la finestra axial de les tres que s’obren a l’hemicicle, hi ha les quatre rodes de foc del carro de Jahvè descrites per Ezequiel. Al seu costat s’erigeixen dos serafins amb tres parells d’ales que il·lustren la visió d’Isaïes: “L’any que morí el rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron elevat i excels, amb el ròssec del seu mantell que omplia el santuari. Uns serafins que estaven davant d’ell tenien cadascun sis ales; dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar. I és cridaven l’un a l’altre aquestes paraules: “Sant, sant, sant és Jahvè Sabaot” .
Seguint la tipologia habitual d’aquests personatges, les ales i les mans dels serafins presenten ulls. Ambdós sostenen pinces amb sengles brases que acosten als llavis dels dos profetes, que s’agenollen al seu costat, tot purificant-los, segons el text d’Isaïes. El personatge d’Isaïes s’identifica per una inscripció de la qual només s’ha conservat la inicial, mentre que l’altre personatge és més problemàtic. Excepcionalment es tracta d’Elies (Elia), que segons els textos de l’Antic Testament no veié l’Etern fins a l’hora de pujar al cel; hauria estat més lògic que el personatge fos Jeremies o Ezequiel. La presència d’Elies, dona una significació suplementària de les rodes de foc, i les acosta a aquelles que portaren al cel l’Home de Déu.
Ambdós profetes, nimbats i vestits amb túnica probablement talar de color vermell i mantell blau, representen el missatge de la bona nova anunciada per Isaïes. Cal remarcar que la franja que separa els dos registres narratius és molt tènue, i és composta per una franja de petites ondulacions amb elements flordelisats. Altres elements vegetals decoren l’intradós de les finestres, amb formes helicoïdals a les laterals i de filigrana d’inspiració clàssica a la central.
La
Verge presenta l’Infant als reis, que es troben situats asimètricament als dos
costats de la conca absidal. Melcior, en genuflexió, presenta la seva ofrena.
Gaspar i Baltasar han desaparegut en la seva meitat superior. Tanmateix, se’ls
pot reconèixer perquè tots tres vesteixen túnica curta sota la qual mostren les
cames cobertes per calces fins als peus, calçats amb sabata estreta. El mantell
obert sobre l’espatlla dreta mostra, en les seves extremitats, una placa
metàl·lica amb pedres. Aquesta no és, però, l’única analogia possible entre les
dues obres de l’anomenat mestre de Pedret. La presència en tots dos casos de
les figures dels arcàngels Miquel i
Gabriel, aquest desaparegut gairebé del tot, evidencien els paral·lelismes
entre aquests dos conjunts.
A l’esquerra de l’espectador veiem l’arcàngel Miquel vestit a la manera bizantina, sostenint l’estendard amb la mà esquerra i el roleu amb la dreta, sobre el qual apareix una inscripció mentre que la desapareguda figura de sant Gabriel conservava el roleu amb una inscripció. Així, doncs, es tracta dels àngels advocats que demanen a Déu el perdó per als pecadors, els quals també apareixen representats a Sant Pere del Burgal, Esterri de Cardós i Estaon. Així, doncs, la grandesa del moment és legitimada per la presència dels arcàngels.
om a Galliano, el nostre conjunt incorpora la figura del comitent. A Santa Maria d’Àneu són dos i es troben representats l’un sobre l’altre a l’esquerra de la composició, tot ocupant l’extrem del registre semicilíndric. El personatge superior, imberbe, vesteix paraments sacerdotals, casulla i túnica blanca. Amb la mà esquerra, velada, sosté un llibre, mentre que la mà dreta és mostrada oberta sobre el pit. La figura inferior, pitjor conservada, llueix tonsura com l’anterior i barba. Les figures no duen aura, i si acceptem que una de les figures és sant Bernat, canonitzat l’any 1173, avancem d’una manera molt important la datació de les pintures. També es fa difícil acceptar que sant Benet sigui representat com un home tan jove. Malgrat tot, cal remarcar que el personatge superior duu paraments sacerdotals, no de diaca.
A l’extrem oposat del registre apareix la figura de l’arcàngel Rafael que vesteix túnica vermella i mantell groc i mostra l’espasa del missatger de Déu. Es podria entendre pel seu paper d’advocat dels dos personatges oposats a ell.
Pel que fa a composició i forma, l’absis presenta una sèrie d’elements originals. Aquí l’autor s’allunyà de les normes tradicionals creant efectes d’asimetria o fent sortir les figures del seu espai marcat, com en el cas dels peus dels Mags.
El pintor demostra un gran coneixement de la tècnica pictòrica, un gran domini de la línia, dels colors i de les veladures. La gamma cromàtica és àmplia: s’utilitzen els colors groc, porpra, vermell, blanc, blau, negre i una gamma d’ocres i marrons.
Estilísticament, les pintures de Santa Maria d’Àneu han estat inscrites dins el cercle del Mestre de Pedret, el qual treballà durant un llarg període de temps, i les seves obres es troben en un ampli marc geogràfic. Aquesta àrea correspon a la zona del Pallars i la Vall d’Aran (Santa Maria d’Àneu, Sant Pere del Burgal, Tredós), amb altres localitzacions com, és clar, Sant Quirze de Pedret (Berguedà), Àger (Noguera) o Saint-Lizier, a l’Arieja. Tanmateix la seva activitat influí en els mestres d’Estaon, Orcau i Cardós.
Tanmateix, la consagració de Saint-Lizier el 1117 fa pensar que l’obra del Mestre de Pedret a casa nostra es realitzà a cavall del segle XI i XII.
Hom conserva un document de concòrdia i de condonació de l’església de Santa Maria d’Àneu, signat pel comte Artau II de Pallars Sobirà i el bisbe Bernat d’Urgell i datat el 30 de març de 1085, que correspon probablement a l’època de construcció de l’església de tipus llombard de tres naus, que al segle XIV havia de canviar la seva estructura. Aquesta data pot ajudar a situar el límit inferior de la datació de les nostres pintures, límit que es podria tancar al començament del segle XII.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fons: Catalunya Romànica
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada