CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ
El poble de Senterada, és situat a la confluència de la vall de Bellera o de Bosia amb el Flamisell, en un cruïlla de camins.
El lloc té el seu origen en el monestir de tradició visigòtica de Senterada (l’advocació era de Santa Grata, forma que derivà en Senterada per evolució fonètica), que es correspon amb la posterior parròquia de Senterada (les restes de les primitives construccions són pràcticament nul·les, en tot cas restes d’un mur antic).
Aquest monestir, en un lloc estratègicament ben situat, al camí vers el Pont de Suert i a l’entrada de la Vall Fosca, després d’una època d’abandonament imprecisa, fou fundat de nou poc abans del 814 pel bisbe d’Urgell Possidoni, a la qual sotmeté la cel·la monàstica de Sant Fruitós de Balestui (del terme de Peramea).
Un privilegi de Lluís el Piadós, del 823, donava la immunitat a la nova casa i alhora hi confirmava la regla de Sant Benet, però els bisbes d’Urgell hi tingueren un clar domini. L’abat Agilà obtingué el 844 un nou precepte d’immunitat de Carles el Calb. Però aviat la comunitat anà decaient fins al punt que el 1042 el bisbe d’Urgell Guillem de Cerdanya la substituí per una comunitat canonical que el 1312 perdurava amb tres clergues, però aviat ja no es troba cap constància de la comunitat, i l’església, amb la mateixa advocació de Santa Maria de Senterada, fou la parròquia del lloc.
El primer document conegut referent al monestir de Senterada és un precepte de l’emperador Lluís el Pietós, emès a Frankfurt el 21 de juny de l’any 823, a precs del comte Matfred d’Orleans, pel qual rebia sota el seu domini, defensa i tuïció el monestir de Santa Maria, dit de Santa Grata, que havia fundat el bisbe Possidoni d’Urgell (successor del bisbe Fèlix) en virtut d’una concessió que el mateix emperador havia efectuat quan era rei d’Aquitània, és a dir, abans de l’any 814, junt amb la cel·la de Sant Fruitós (de Balestui). Alhora li confirmà la lliure elecció d’abat sota la regla de Sant Benet, que en el document d’abans del 814 s’establia a partir de la mort del fundador, en aquest cas el bisbe Possidoni.
En aquest precepte és fa constar que
el bisbe Possidoni havia reedificat el monestir, fet que porta a Ramon
d’Abadal, atenent el funcionament de la cancelleria imperial, a suposar que al
lloc de Senterada hauria existit un monestir anterior, com a mínim del segle
VIII, dedicat a santa Grata, i possiblement abandonat en el moment en què el bisbe
d’Urgell hi fundà el nou monestir amb l’advocació de santa Maria. En el seu
testament, de l’any 839, el mateix bisbe Possidoni deixà al monestir un llibre
de comentaris de l’Evangeli segons Sant Mateu.
L’any 844 l’abat Agilà obtingué del rei Carles el Calb un precepte de confirmació del precepte de l’any 823, pel qual és posà sota domini reial el monestir de Santa Maria, dit de Santa Grata, amb la cel·la de Sant Fruitós (de Balestui), i la villa Serra; també és confirmà la lliure elecció d’abat.
Tot i aquests privilegis d’immunitat, que declaraven el monestir com a possessió reial, i la reserva que és feia del poder episcopal en el privilegi anterior al 814, el monestir de Senterada continuà essent considerat pels bisbes sotmès a la Seu urgel·litana, i aquestes pretensions és fan paleses en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, datat l’any 819, on és fa constar és una de les possessions del bisbat d’Urgell.
Aquesta pretensió de l’acta resulta contradictòria amb el privilegi anterior a l’any 814, atès que un cop mort el bisbe Possidoni (l’acta de la Seu és signada pel bisbe Sisebut), d’acord amb el privilegi, el monestir de Senterada havia passat a ser possessió reial i gaudia d’immunitat davant el poder episcopal, circumstàncies que certament és devien produir, no exemptes de tensions, quan l’abat Agilà reclamà un precepte de confirmació dels béns i els privilegis del cenobi. Tots aquests factors són elements que contribueixen a confirmar la falsedat de l’acta de la Seu i la seva redacció en un moment posterior en què la Seu tenia efectivament el domini sobre el monestir.
L’any 923 és produeix un judici davant del comte Isarn i els seus jutges, en presència dels comtes Isarn i Llop, entre els servents de les cases de Santa Maria (de Senterada) i Sant Genís (de Bellera) i els homes de Rivert i de Toralla, sobre les possessions de l’abat Egami de Bellera i el prevere Domnul de Senterada.
És remarcable en aquest document que els interessos de Bellera estiguin representats pel seu abat, mentre que els de Senterada ho siguin per un prevere, sense cap referència a la vida monàstica o a la comunitat de Senterada, que Ramon d’Abadal suposa, amb raó, que ja s’hauria extingit en aquest moment i la seva església s’hauria vist reduïda a parròquia.
L’any 995 trobem una nova confirmació de la pèrdua del caràcter monacal de la casa de Senterada, quan és produeix un judici de reivindicació de béns del monestir de Bellera, en el qual actua com a jutge un tal Fedac, custodi de Senterada.
En aquest moment, a la fi del segle X, hauria desaparegut la vida monàstica a Senterada, i és molt probable que aquest fet s’hagués produït ja abans de l’any 923. No és pot descartar la hipòtesi que l’abat Agilà fos l’únic abat de Senterada, i que les tensions per les pretensions del bisbat, que sembla que devien estar en l’origen del privilegi del 844, haguessin acabat amb la submissió del monestir al poder episcopal.
El 1042 és produeix una restauració de la casa de Senterada, que havia estat ocupada injustament per uns particulars (signe de la decadència de la casa) que se n’evacuen a favor del bisbe Guillem Guifred de la Seu d’Urgell, el qual estableix la casa a favor de quatre preveres. En aquest moment, la casa de Senterada és manifestament sota el domini del bisbe d’Urgell. La comunitat monàstica ha desaparegut totalment i és substituïda per un grup de preveres, que en tot cas, conformarien una comunitat de tipus canonical, totalment sotmesa al poder episcopal.
La relació de Senterada amb el bisbat d’Urgell fou interferida per les pretensions del monestir de Gerri, que és palesen en el document conegut com fals V de Gerri, en el qual el comte Ramon de Tolosa, amb el consentiment del bisbe Radulf, donà al monestir de Gerri el monestir de Sant Genís de Bellera i totes les esglésies, des del riu Bòsia al Noguera.
El 1076 el comte Artau II donà a Gerri diversos béns, entre els quals totes les esglésies i parròquies que són de Sancta Deograta usque in Molleto. Entre el 1055 i el 1098 hi ha constància d’un conveni signat entre Ermessenda de Sancta Arada i els comtes de Pallars Jussà, però les referències documentals de la casa són ja molt escadusseres. L’any 1312 consta que la casa mantenia tres clergues, que possiblement formaven una petita comunitat de tipus canonical, continuació de la creada l’any 1042, desvinculada del domini de Gerri, que no arribaria a reeixir en les seves pretensions. En la visita arquebisbal del 1314, l’església de Sancta Arada és inclosa a l’ardiaconat de Tremp i no és fa cap referència a la comunitat, que ja no tornarà a aparèixer documentada.
En la dècima del 1391 el capellà de Sancte Arate consta amb la quantitat d’una lliura i deu sous. En aquesta relació apareix el deganat de Senterada, que sembla que incloïa sols les parròquies de Senterada, Cérvoles i Olp, amb les sufragànies corresponents. Al final del segle XIV l’església ja tenia un caràcter exclusivament parroquial, categoria que ha mantingut fins avui.
Al costat de llevant de l’actual església, de factura tardana, hi ha una estructura semicircular que pot correspondre a un absis d’una església antiga, possiblement del segle XI, cosa que no és pot precisar.
Santa Maria de Senterada és una església en origen romànica molt reformada posteriorment i que conserva unes restes de l'absis antic del segle XI de cap el 1042.
Consta d'una nau coberta amb una volta de canó reforçada amb nervis; té la capçalera recta i dues capelles fondes a manera de fals transsepte. El cor amb barana metàl·lica descansa en una volta de creueria i en un embigat horitzontal. El frontis té un portal dovellat en arc de mig punt amb el marc lleugerament ressaltat i un òcul atrompetat sota una cornisa horitzontal. Els seus murs estan arrebossats i emblanquinats però han perdut el seu color original ja que avui (2005) es veuen enfosquits i amb humitats. Es distingeixen escassament uns carreus a les cantoneres.
El campanar és d’estil neoclàssic del segle XIX, situat damunt l'ala dreta del
temple fent angle al sud-est del frontis encarat a migdia. Té un primer cos de
planta gairebé quadrada i un de segon amb els caires aixamfranats. Està capçat
per una cornisa motllurada i una agulla piramidal vuitavada amb inflexió a la
base recoberta de lloses de pissarra.
La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen dues campanes. Els seus murs es veuen arrebossats i pintats de blanc; amb el temps s'han tornat grisencs i enfosquits en part. L'escala que puja per l'interior, donades les reduïdes dimensions del campanar, és estreta; comença per la que porta fins al cor, des d'allí s'enfila campanar amunt arrapada a les parets, sobre voltes.
L’església de Santa Maria de Senterada, o de la Grata és un Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M.
Rosa Planell Grau
Fons documental: Catalunya Romànica
i Campaners de la Cat. de València
IB Publicat 12/09/2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada