Viròs
és un grup de bordes i antic poble al vessant de l’esquerra de la vall Ferrera,
sota el bosc de Virós. El seu territori pertany al poble d’Araòs.
El
lloc de Virós apareix ben documentat durant tota l’edat mitjana. És un dels
indrets esmentats, com a parròquia de la vall de Tírvia, en l’acta de
consagració de la Seu d’Urgell. L’any 1075, el riu de Virós és esmentat com a
límit, per ponent, de la parròquia d’Ainet de Besan. Per un altre document
sabem que Guillem Arnau, bisbe d’Urgell, en el seu testament datat el 1083,
deixà a l’almoineria i l’hospital de la Seu d’Urgell el seu alou de Virós, que
devia tenir per herència de la seva mare, Ermengarda. El 1126 hi ha documentada
la donació de l’alou de Virós per part de Bernat Pere i Pere Isarn, en nom de
l’església de Santa Maria de la Seu, a Ramon de Sant Pere, que n’havia de tenir
cura.
Aquestes
poques i esparses notícies, si exceptuem la referència del document de l’acta
de consagració de la Seu d’Urgell, no vinculen el topònim de Virós amb una
parròquia o una vila, sinó tan sols amb un alou, i en cap cas es fa esment
específic d’una advocació concreta, ni tan sols a una església.
En l’Spill...
del vescomtat de Castellbò, redactat l’any 1517, Virós és una partida del terme
d’Araós, on hi ha un gran bosc i conreus de blat, amb els cortals dels
habitants d’Araós.
Sembla
que Sant Lliser de Virós fou una capella de l’església d’Araós. Abandonada,
l’any 1985-86 fou restaurada per l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera.
En aquesta restauració es reconstruí la coberta, d’embigat de fusta,
i el senzill campanaret d’espadanya d’un sol ull, que corona la seva façana
oest.
L’estructura
no pot ésser més senzilla: un simple espai rectangular, sense absis o capçalera
diferenciada, amb dues finestres d’una sola esqueixada, al mur de llevant,
paredada, i al mur sud, que semblen diferenciar al sector de llevant de l’espai
interior de la sala, que per altra part, és totalment indeferenciada. La manca
dels paviments originals impedeix de saber si existia, en origen, algun element
espacial que reforcés la singularitat que sembla intuir-se per la posició de
les finestres, i per dos nínxols rectangulars situats a la cara interna del mateix
mur sud.
A
la façana de ponent, descentrades amb relació al campanar, hi ha una finestra,
també d’una sola esqueixada, i la porta, que constitueix sens dubte l’element
més notable de l’edifici. És resolta internament amb una llinda de fusta, i
externament amb un arc aplanat, de perfil marcadament ultrapassat, que la seva
deformació impedeix de qualificar netament com a arc de ferradura.
L’aparell
és de reble de peces de pedra llosenca, sense treballar, agafades amb fang,
llevat de l’arc i els brancals de la porta, on les peces són travades amb
morter de calç, que arriba a formar un arrebossat del parament del voltant de
la porta.
L’estructura
de l’edifici, per la seva senzillesa, fa molt difícil de precisar-ne una
filiació i una datació, i totes les hipòtesis que s’hi han plantejat es
fonamenten, essencialment, en la forma de la seva porta, l’arc de la qual ha
donat peu a considerar-lo, implícitament pre-romànic i atribuir-li una datació
molt reculada, anterior al segle X.
Sant
Lliser, Lleïr de Virós és una ermita romànica catalogada com a Bé Cultural
d’Interès Local.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
