dimarts, 12 de novembre del 2019

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE SURP. RIALP. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Surp és un poble de la vall d’Àssua (29 h.2009/1.040 msnm.) situat en un replà del vessant meridional del pic de Matanegra, que domina la vila de Rialb. És enlairat a la dreta de la Noguera Pallaresa i a l'esquerra del Torrent de Sant Antoni.

Surp està situat en un coster, amb les cases esglaonades i força agrupades. Entre elles formen tres carrers i una placeta, però amb un aspecte indubtablement d'antiga vila closa.


L’antic terme municipal comprenia els pobles de Caregue, Escàs i Rodés, l’antic monestir d'Oveix, el santuari de la Muntanya i l’església romànica de Sant Quirze de Surp. Fou municipi independent fins el 1969, en què s’annexà al de Rialb de Noguera.

L'església de Sant Iscle i Santa Victòria i el cementiri parroquial són a l'extrem meridional, al lloc més baix, del poble.


El primer esment del lloc de Surp és de l’any 1102, quan l’abat Ponç de Gerri cedia una vinya a Isarn de Caregue, en canvi de la meitat del fruit i del delme. Vers el 1112, en el testament de la comtessa Eslonça consta la deixa d’una vinya i un home in Suro a favor del monestir de Gerri. Possiblement aquestes donacions formaven part dels masos in Surb que el papa Alexandre III confirmà al monestir de Gerri l’any 1164.

L’església parroquial de Sant Iscle fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona els anys 1314 i 1315, i era integrada al deganat de Montenartró, mentre que en la visita pastoral del 1575 pertanyia a l’oficialat de Sort. En la visita pastoral del 1758 s’hi fa constar que l’església era en bon estat, si bé “los suelos y pabimentos estan con notabilissima desigualdad”. Actualment depèn de la parròquia de Rialb.

L’església de Sant Quirze i Sant Victòria és un edifici d’una sola nau, coberta amb una estructura d’embigat de fusta, actualment oculta per un cel ras de llates de fusta, que adopta un perfil poligonal, i capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral.

L’estructura de la nau s’ha vist alterada per la construcció d’una capella afegida al mur nord, on s’han obert dos arcosolis, un dels quals conté la trona i l’escala d’accés. El mur sud també és força alterat per l’afegiment d’un cos de construcció, de la mateixa llargada, que conté la sagristia, una capella, i un espai originàriament destinat a baptisteri que s’obre a la nau a través de la porta original del temple, situada a la façana sud, prop de l’angle sud-oest, i resolta en un arc de mig punt. Les úniques finestres conservades se situen a l’absis; la central és de doble esqueixada, i la situada vers el sud, on la llinda exterior és retallada en arc, és d’una sola esqueixada.

La porta actual, sense caràcter especial, s’obre a la façana de ponent i respon als processos de reforma de l’edifici. Al costat d’aquesta porta, a la mateixa façana de ponent i seguint l’angle nord-oest, es dreça un campanar de torre, amb les façanes compostes per una alta socolada i dos nivells d’obertures, que es delimiten amb un fris d’arcuacions llombardes, tot ell molt alterat tret de la part de la façana de llevant, que es conserva sencera.


La part alta del campanar, on cal suposar que se situava un segon fris d’arcuacions, ha estat molt alterada per la construcció de la coberta actual, que rebaixa el nivell del ràfec i destrueix qualsevol vestigi del coronament original. Les obertures de cada cara eren formades per finestres geminades, totes molt alterades tret de la del primer pis de la façana de llevant, que es conserva sencera malgrat estar paredada. Cal assenyalar que les cantonades del campanar són reforçades per unes àmplies lesenes cantoneres, que no tenen cap relació amb la divisió horitzontal de la composició del campanar, sinó que arrenquen des del sòcol fins al coronament superior.


Les façanes de l’església són mancades d’ornamentació, i només l’absis presenta els tradicionals motius llombards de les arcuacions en sèries de dues, entre lesenes, que destaquen en el parament, perquè han estat realitzats amb peces de pedra tosca. La resta de paraments són fets amb un aparell de carreu ben tallat i ordenat en filades uniformes i regulars, conformant un conjunt que posa en evidència les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda, ja de la plenitud de l’estil, a cavall del canvi del segle XI al XII.

Al seu interior es conserven dues piques beneiteres que semblem ser de l’època de la construcció de l’edifici. Les pintures murals del seu interior es conserven repartides entre el Museu Diocesà d'Urgell, el MNAC, i el Toledo Museum of Art a Ohio (EUA).

Durant cert període de temps aquestes pintures foren amagades rere un retaule barroc. Actualment unes reproduccions dels fragments que es conserven ocupa el seu lloc en l’interior de l’absis romànic.

La seva autoria i moment de creació és incert. Alguns estudis les relacionen amb el mestre del Judici Final que pintà parts de le esglésies de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, al segle XII, tot i que probablement foren pintades per un grup d’artistes-pintors influenciats per l’obra d’aquest mestre.

Allò que no sembla pas dubtós és que les pintures de Surp s’ajusten molt bé a altres realitzacions de l’Alt Pallars (Sorpe, Ginestarre, etc.) i que caracteritzen una segona o tercera generació de pintors pirinencs, potser de procedència local però ja molt llunyans dels pintors importants de la primera meitat del segle. Amb alguna notable excepció (com el magnífic mestre de la nau de Sorpe), la majoria d’ells tenen característiques molt semblants: una certa manca de traça en el dibuix i en la composició (varietat cromàtica) sense assumir, però, la brillant combinació de colors de la generació anterior. Tots ells van actuar en la segona meitat del segle XII. En aquesta època cal col·locar les pintures de l’absis de Surp.

Sant Iscle i Santa Victòria de Surp és una església romànica catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia; M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada