SANTA BARBARA D’ORDINO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Voltàvem per la parròquia d’Ordino i passejàvem per la població que li dóna nom. Els carrers d’aquest poble, com sempre en Andorra, són una clara mostra de netedat. Sobtadament, veiérem una petita construcció en un proper prat (prat de Santa Bàrbara) i ens crida l’atenció el seu campanar d’espadanya.

 

Portats per la nostra sana curiositat  i els desitjos de conèixer visitàvem la petita església sota l’advocació de Santa Bàrbara. Aquesta església és situada en una zona molt relacionada amb la mineria i la metal·lúrgia per tant està dedicada a la seva patrona, la dels miners i els fargaires.

        

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El petit edifici és una mostra de l’arquitectura religiosa d'època barroca del segle XVII.

Església aïllada, situada a la cruïlla on hi havia la desviació del brancal de l’antic camí ral que es desviava cap a Ordino, a uns centenars de metres d’aquesta població. 

Es tracta d’un edifici de dimensions reduïdes i planta rectangular, amb absis quadrangular. La coberta és de dos vessants, feta amb llates de fusta recobertes de llosa i suportada per encavallades de fusta i un arc toral al centre de la nau, i a l’absis per una volta de canó feta amb pedra tosca.  

La façana principal està orientada al sud-oest i és perpendicular al carener. En ella hi ha la porta d’accés, amb un arc de mig punt adovellat, franquejada per dues finestres amb llinda rectangular de fusta i protecció de reixes de ferro; a més a més, té un òcul per sota del díedre de la coberta.  

Els murs laterals de la nau sobresurten més que el de la façana. En el lateral dret s’obren una finestra esqueixada, feta amb pedra tosca, i una de quadrangular amb llinda de fusta. 

 

Va ser restaurada entre 1997 i 2003 i a aquesta restauració correspon l’actual campanar d’espadanya, d’una sola obertura que sobresurt de la coberta.

Durant la reconstrucció es van trobar restes de l’altar arran del mur de l’absis i restes de pintures murals. 

L’església de santa Bàrbara d’Ordino està catalogada com a Bé d’Interès Cultural. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE SANAVASTRE. DAS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem el poble de Sanavastre (87h.2009)i la seva església sota l’advocació dels sants, màrtirs i germans cordovesos de Sant Iscle I Santa Victòria. 

 

El poble és situat a la dreta del torrent de la Valira, prop de la seva confluència amb el Segre. 

Consta com a parròquia en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell del 839 esmentat com Sanavaster cum Vicinulasés. 

Sant Iscle de Sanavastre, és mencionada l’any 1018 en el testament sacramental d’un tal Bernat, que fou jurat sobre l’altar de “Sancti Asziscli martir Christi, cuius baselica sita est intus in villa Sanavaster” Formava part del pagus Liviensis. 

Fou una de les esglésies més batudes en 1198 pels partidaris del comte de Foix i Arnald de Castellbó, emportant-se tot lo millor. 

 

El folklorista Joan Amades apunta que aquests Sants, “havien estat molt venerats i llurs imatges havien abundat molt, sobretot arreu de la Catalunya vella”.  

És un edifici d'una sola nau amb volta de canó que ha sofert fortes transformacions. En resta únicament el frontispici (o façana de ponent) com a element purament romànic datat dins del segle XII. No obstant això, les dimensions i proporcions de la planta, la situació de la porta, els brancals de l'arc pre-absidal i l'inici de la semicircumferència semblen indicar les característiques de l'antiga església romànica. L'absis original va ser substituït per un de quadrat. També van afegir-se dues capelles laterals amb arc de mig punt.

El frontispici, única part que resta de l’obre original, té un ull de bou en lloc d'una finestra de doble esqueixada. Les dovelles de l'ull tenen esculpides mitja bola (element propi del romànic tardà). És encapçalat per una alta espadanya amb dues obertures de mig punt. 

Al costat dret de l'altar s'hi troba la sagristia. El cor és de fusta i dóna accés al campanar. L'interior està enguixat, excepte un tros repicat. La porta s'obre al costat sud. Mentre que a la banda nord hi ha el cementiri local. 

 

En data 22 de setembre 2013 Regió 7 dóna la bona notícia de que l'Ajuntament de Das, la Diputació de Girona i el Bisbat d'Urgell han arribat a un acord per tal de restaurar l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre. El dia de la nostra visita encara havien les eines i la maquinaria de les obres de restauració. 

Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre és protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA I SANT BERNABÉ DE JOSA. JOSA I TUIXÉN. ALT URGELL.

TERRES D’ALT URGELL. 

Visitàvem Josa del Cadí un curiós poble aturonat (1431 m.) (30 h. 2009), situat a la dreta del riu de Josa , entre aquest i el torrent de Jovell, que hi desguassa.  

 

Josa de Cadí formà municipi independent fins el 1973, quan s’annexà al de Tuixén per a constituir el municipi actual. L’antic terme comprenia també el veïnat de Cerneda. Forma part del “Parc Natural del Cadí-Moixeró”. 

Dins de les variants idiomàtiques alguns autors han diferenciat l’idioma que es parlava en l’entorn de Josa de Cadí en una forma del català anomenat ieisme. 

 

 

Controla la pista de Gósol i Tuixén, en un lloc especialment estratègic, entre els vessants de la serra de Cadí i els de Cadinell. Al cim del turonet s’eleva un penyal rocós, anomenat el Castell, on es troben restes d’antigues construccions i s’alça l’església parroquial de Santa Maria i Sant Bernabé, que fou bastida o reedificada, segons Madoz, el 1846.  

El lloc de Josa apareix mencionat en l’acta de consagració (839) de la catedral d’Urgell amb la forma Jau-sa .  

Segons Joan Coromines, que segueix en això Meyer-Lübke fidelment, aquest nom deriva del basc jaus o jausi , que significa “caure” i, per extensió, “vessant”, “pendent”. Existeixen altres hipòtesis. Tenint present que el poble actual té el seu origen en l’Edat Mitjana, el topònim pot procedir de l’antiga paraula catalana “jusa”, que significa “dalt, superior” això ens permet relacionar-lo amb el seu emplaçament geogràfic, un promontori rocós. 

Les fons històriques ens diuen que l’any 1.107 és datat un conveni entre un tal Ermengol Josbert, que diu que era germà del comte Guillem de Cerdanya (i que segons Miret i Sans potser era un fill il·legítim del comte Ramon), i Galceran de Pinós i el seu fill Galceran. Acordaven que el primer donava als segons la potestat dels castells de Josa, d'Ossera i de Sant Romà que tenia pel comte Guillem, el seu germà. 

Els senyors de Pinós donaren en canvi l'honor que Bernat Berenguer tenia per ells i el castell de Gósol i el feu del dit castell. El lloc de Josa, doncs, pervingué als Pinós, i formà part de la baronia de Pinós, posseïda per aquest llinatge primer, al segle XVIII pels ducs d'Alba de Tormes i, més tard, i fins a l'extinció de l'Antic Règim, per llurs successors en el ducat.

Els barons de Pinós, senyors de Josa de Cadí, sembla que hi tenien com a castlans els Josa, llinatge documentat des de mitjan segle XIII.

 

El catarisme té una relació molt forta amb Josa i els seus senyors. A més de Castellbó un altre emplaçament càtar el tenim a la carena del Cadí, amb centre a Josa. La família dels Josa tenien estrets tractes amb l'església dels càtars; Ramon de Josa rebia delegacions d'heretges del nord, i va haver de respondre d'aquests fets diverses vegades davant de la inquisició catalana. Però sempre se'n va sortir del pas amb promeses de que no tornaria a passar més.  

El seu fill Guillem Ramon de Josa va seguir els passos del seu pare i adopta la mateixa tècnica de disculpa, i va comportar-se com amic dels Bons Homes, o potser fins hi tot com a creient. Però es repeteix altra vegada la historia d'Arnau de Castellbó, i la inquisició ordenà l'exhumació de Ramon i la posterior crema en una pira. Guillem Ramon i la seva mare Timbors, varen rebre la reconciliació i el rei no va confiscar les terres. 

Aquest temple fou construït a mitjans del segle passat (hi ha la data de 1846 a la clau de la porta) damunt els restes del castell de Josa, documentat en el segle XI. La nova església sota l’advocació de Santa Maria i Sant Bernabé fou edificada al capdamunt del poble fet que va condicionar la seva arquitectura a causa de l’aprofitament d’alguns murs i carreus de l’antiga edificació. 

L’església parroquial de Santa Maria i Sant Bernabé de Josa és un edifici religiós de planta rectangular amb tres naus separades per arcs damunt pilars cruciformes. La nau central és amb volta de llunetes barroca. Les dues naus menors formen com un seguit de petites capelles laterals inter- comunicades. L’absis és carrat. 

Al SW, al costat de l’absis, al punt més elevat del penyal, s’eleva el campanar, de torre amb base quadrada i quatre finestres de mig punt al darrer pis. Al seu interior conserva un rellotge del segle XIX de ferro colat amb la maquinària en perfecte funcionament. 

 

Al fossar del poble, a 1 km., al peu de Cadinell, s’alça l’antiga església parroquial de Santa Maria , avui reduïda a capella.  

El primer diumenge del més d’Agost es celebren les Jornades Càtares que l’any 2013 anàvem ja per la XVIII edició. Un dia agradable per visitar Josa i gaudir-ne i veure els diferents actes que si fan.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT SALVADOR DE PREDANIES. PRATS I SANSOR. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem la comarca de la Baixa Cerdanya i ens assabentarem mitjançant d’un rètol de la proximitat de l’ermita de Sant Salvador de Predanies. Vam pujar per la pisat asfaltada en direcció al cementiri i per una camí de terra férem el camí que ens portar fins a l’església. 

 

Sant Salvador de Predanies és una església romànica que es troba al nucli de Prats, del municipi de Prats i Sansor. Està situada sobre un turó del serrat Solà. 

Surt documentada als danys causats per les tropes càtares del comte Ramon Roger I de Foix i del vescomte de Castellbò l'any 1198, que van assaltar i van saquejar l'església de Sancti Salvatoris de Predanies. També van cometre atemptats contra altres esglésies cerdanes. 

 

El curiós topònim de Predanies sembla ser que fa referència a l'alou que un tal Ananies tenia en aquest lloc i que després va passar a ser propietat del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. 

 

Aquesta capella fou restaurada a l'inici de la dècada del 1960 i el seu altar fou consagrat l'any 1963 per l'abat Escarré del monestir de Montserrat. 

Consta d'una única nau d’arquitectura senzilla i amb volta de canó de mig punt i capçada a llevant per un absis semicircular llis, sense cap ornamentació. La volta de l’absis és de quart d'esfera i té una petita finestra de doble esqueixada.

Els murs de l'església no arriben al metre de gruix, cosa que fa suposar que la nau estava coberta a l'origen amb entramat de fusta i que posteriorment va ser reconstruïda a la darreria del segle XII amb volta de pedra i amb contraforts laterals exteriors. 

L'absis és molt senzill, de parets gruixudes i un parament rústec de pedres simplement desbastades, col·locades en filades irregulars. 

 

El parament exterior dels murs és fet de pedra local, lleugerament treballada, sense que es vegin senyals de finestres d'època romànica.  

La porta original es troba a la paret del migdia amb arc de mig punt realitzat amb dovelles rústegues. 

El frontispici de ponent fou totalment modificat en el segle XVIII, on es troba actualment la porta d'accés a l'església i un ull de bou, i és capçat per un campanar d'espadanya d'un sol ull. 

 

Sant Salvador de Predanies està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Al principi del camí de terra trobem un senzill monument de pedra, com si d’un campanar es tractes, amb un gros esquellot. Segons la placa de reconeixement és dedicat a Manel Capdevila per la seva dedicació en la restauració de l'ermita. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT PERE D’ALP. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

En un bonic dia de sol visitàvem la població d’Alp (1.735 h.2009)  i essent diumenge gaudien del seu mercat i l’alegria dels seus carrers tots plens de gent de tota edat, del poble i alienes que per vacances o com nosaltres fent una mica de turisme voltàvem pels seus nets carrers i places. Com es habitual també guaitàvem l’església parroquial sota l’advocació de Sant Pere que amb el seu campanar domina tot el centre. 

Ara en buscar dades d’aquesta església, la primera que en crida l’atenció és la definició de l’època de construcció que la qualifica com romànica del segle XII i a continuació com tota l’obra de l’home es renova, es modifica i s’actualitza. Suposo que entremig es destrueix i es torna a edificar. Aleshores el seu historial ens parla de barroc i gòtic, en el pas dels segles XIV, XVII i XVIII. 

Segons el diccionari Alcover-Moll la seva definició etimològica seria: del llatí Alpis, sinònim de Alpes, nom que els celtes aplicaven a les muntanyes altes («Gallorum lingua alti montes Alpes vocantur», diu Servius. El gramàtic llatí Festus explica aquest nom com una variant sabina per album:«Album quod nos dicimus..., sabini alpum dixerunt». Efectivament, Alpes no sembla paraula gàl·lica (segons Dottin Man. 68); però Hubschmid PW 3 diu que Alp ve del cèltic alpis que significava ‘pastura’. En el segle IX trobam el nom del poble d'Alp escrit Albi (Acte Cons. Seu U., 187); en el capbreu del cartulari d'Urgell i en la còpia que en el segle XII feren de l'acta de consagració de la Seu, és escrit Alb; l'any 1163 trobem escrita la forma Alp. Probablement la forma Albi és una llatinització de Alb.  

El poble d’Alp, és situat al raiguer de la muntanya (1 158 m), a l’extrem NW del terme i a l’esquerra del riu del seu nom. L’església parroquial de Sant Pere és d’origen romànic, però molt modificada. El temple va ser usat com a castell al segle XII.  

Alp és documentat ja com a parròquia en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Albi). Cap al 863-64 s’hi deturà el monjo Eudald de Conques, acompanyat del comte Salomó de Cerdanya, amb les relíquies de sant Vicenç, diaca d’Osca, que a la primeria del segle IV fou martiritzat a València, relíquies que eren traslladades de Saragossa a Castres.  

Sembla que Alp formà part de la baronia d’Urtx, que posseïren els vescomtes de Cerdanya i després els de Castellbò i també els Urtx, anomenats vescomtes d’Urtx al traspàs del segle XI al XII. El 1316 el rei adquirí de Ramon d’Urtx la major part del terme d’Alp. La que pertanyia als vescomtes de Castellbò fou donada el 1346 per Ricard Bernat de Foix a Sicard de Llordat. La part del rei, en la qual hi havia compresos els llocs de Saltèguet, Ovella i Sagramorta, va ser venuda per Pere III el 1368 a Jaume de Pallars, senyor de Mataplana, el qual el 1373 la vengué a Joan de Lussana o de Laçana i finalment l’hereu i germà d’aquest, Pere, el 1393 la va vendre a la vila de Puigcerdà. D’aquesta manera, Alp es convertí en lloc reial, de la vegueria de Puigcerdà. 

L’església de Sant Pere és un edifici força transformat, tot i que conserva els fonaments i part dels murs d'una construcció alt-medieval. L'estructura originària correspon a un edifici de planta basilical amb tres naus, de la qual es va suprimir la capçalera i es va substituir pel presbiteri actual, es va sobrealçar la nau central i es van obrir els murs laterals per a construir diverses capelles.  

La nau central no conserva la coberta original (volta de canó sostinguda per arcs torals), sinó una volta de llunetes. Les naus laterals són cobertes amb volta de canó de quart de cercle, reforçades per arcs torals semicirculars. L'aparell és de carreus irregulars, disposats en filades uniformes. La porta d'accés, originàriament oberta al mur S, es troba al mur de ponent. Tot i que exteriorment és molt transformada, també es correspon amb l'obra original i, de fet, és l'única obertura primitiva que conserva l'edifici. És d'arc de mig punt adovellat i amb dues arquivoltes disposades en degradació. Llastimosament aquell dia el seu davant era ple de vehicle aparcats i no vam poder fotografiar-la. 

Més amunt hi ha un òcul i sobre la línia de la cornisa s'alça un campanar de poca alçada, sobrealçat per una base de maó. Compta amb arcuacions de mig punt que allotgen les campanes i una coberta piramidal sobre cornisa de ràfec ample i motllurat. 

L'edifici no conserva cap tipus d'ornamentació, però les seves condicions constructives i estructurals permeten considerar-lo com una obra plenament adscrita a les fórmules de l'arquitectura romànica inicial. De fet, degué constituir una de les obres més ambicioses de les construïdes a la Cerdanya durant el segle XI.  

Exteriorment, els laterals de la nau conserven diversos contraforts, fets de maçoneria com molts dels trams del murs laterals. Es conserven diverses finestres d'arc de mig punt, tot i que resten tapiades.  

La coberta de la nau és a dues vessants, recoberta de pissarra, i la del campanar és també de pissarra. A l'interior, ran de l'arc presbiteral, es conserva un fragment de pintura mural (segle XIV) on s'hi representa la imatge de sant Cristòfol (només en resta el bust) quan travessa el riu amb Jesús damunt les seves espatlles. Jesús Nen porta nimbe, beneeix amb la mà dreta mentre que l'esquerra la té recolzada sobre el cap del sant. Aquest sosté amb la mà dreta el bastó florit i amb l'esquerra aguanta al Nen. Ambdós són protegits per un arc apuntat i trilobat, tot definint un espai decorat amb estrelles. Per damunt de l'arc hi ha diversos escuts. Tota l'escena devia fer una alçada considerable (més de 2 m), com és habitual en les representacions iconogràfiques d'aquest sant. També s’hi troba una talla d'una Marededéu que es conserva al Museu d'Art de Girona i un altre del segle XIII al Museu Episcopal de Vic. 

 

Durant la nostre estada en Alp vam fotografiar la font de Sant Isidre molt propera a l’edifici religiós. La font es troba en una petita arcada de mig punt que s'obra en una paret, on també s'hi observa, en un pla superior, una fornícula amb la imatge de Sant Isidre. El canó de la font és de metall i representa el cap d'un animal. L'obertura està flanquejada per dues pedres que sobresurten, on hi ha una cara humana esculpida. Al seu costat hi ha un abeurador pel bestiar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT CORNELI I SANT CEBRIÀ D’ORDINO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

Visitàvem en aquesta ocasió el bell poble d’Ordino sempre ple de flors i un per a mi més formosos llocs d’Andorra, segurament a causa que el seu descobriment turístic va ser posterior i més pausat que a Andorra la Vella i les Escaldes, les dues poblacions de gran reclam comercial.  

 

Segons l'ordre protocol·lari, Ordino és la tercera de les set parròquies que integren Andorra, al mateix temps és la parròquia que millor ha sabut conservar i respectar l'entorn natural.  

 

Al segle IX, a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell apareix per primera vegada Ordino amb el nom d'Hordinavi. També apareix esmentada en diversos documents els anys 915, 988 i 1052. A les concòrdies de 1162 i 1716 hi ha nombroses referències als seus habitants. També s’esmentà en la visita parroquial de 1312. 

El poble (2.192 h.2006), (1.304 m alt), és a la confluència de la Valira d’Ordino amb el riu de Cegudet.  

Si bé hi ha notícies d’una primitiva església romànica, en l’actual edifici no ni ha restes d’aquesta època. Data de l’alta edat moderna. Al segle XVIII es modificà el nombre de capelles i a la segona meitat del XIX es va refer part del campanar i s’aixecà la nau. Recentment, el 1985, es va abaixar la coberta al nivell que tenia abans de la reforma del s. XIX. 

 

L'actual temple és de planta rectangular i té dues capelles laterals per banda i l’absis és quadrangular. El campanar és de torre. 

A l'interior conserva diverses reixes de ferro forjat, és interesant saber que totes las reixes de l’església són datades entre els segles XVII y XIX, i van ser forjades en les las fargues d’Ordino, propietat de las famílies més influents de la població. La indústria siderúrgica va esdevenir el principal motor econòmic de la parròquia i d'Andorra, fins a mitjan del segle XIX quan va començar a decaure. El valor de la indústria ha perdurat en el temps en forma de patrimoni cultural amb la Ruta del Ferro a Andorra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

També és poden admirar cinc retaules barrocs, entre els que destaquen el de la Verge del Roser i el de l'altar major, un dels més grans d'Andorra, dedicat als Sants titulars i presidit per una talla de la Mare de Déu del Remei, datada aquesta del segle XIV.  
 

També conserva una talla de fusta policromada de la Mare i el Nen, del segle Xi XII. Aquesta verge té la particularitat de ser una de les més petites del Principat amb tan sols 44 cm d’alçada. 

Prop de l'església, a la mateixa plaça, s'ha reconstruït l'antic comunidor que hi havia al mateix lloc i que s’utilitzava per a les cerimònies de protecció contra les tempestes. 

L’església de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino està declarada com a Bé d’Interès Cultural. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT SADURNÍ DEL CINT. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

El Cint (48 h. 2009) és un poble de poblament dispers del municipi de l'Espunyola, situat al NW del terme municipal, sota el cim Talaiador  dels cingles del Cint (sector occidental dels cingles de Capolat).

 

En aquest terme hi ha a la capçalera de la riera del Cint o de l’Hospital, afluent, per l’esquerra, del Cardener, vora la qual hi ha l’hostal del Cint. Entre les disperses masies es destaca la Boixadera del Cint a l'extrem oriental dels cingles de Capolat i a la capçalera de la rasa de Boixadera. El lloc va pertànyer al ducat de Cardona.

Aquest lloc, fou un dels primers en ser repoblats a la Vall de Lord, per iniciativa del comte Guifré el Pilós, entre els anys 872 i 878.

Segons el diccionari Alcover- Moll, la etimologia del nom prové del llatí cĭnctu, ‘cenyit’.

 

L’església la trobem esmentada en les actes de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell (839). L’any 920 el prevere Sciendiscle, que regia la parròquia del Cint, va ser nomenat abat del monestir de Sant Llorenç de Morunys.

Més tard surt novament esmentada en la visita al deganat de la Vall de Lord de l’any 1312.

Mantingué la categoria de parroquial durant tota l’edat mitjana. En temps de màxim esplendor, va tenir com a sufragaries les esglésies de la Mare de Déu dels Torrents i la de Sants Metges. Actualment està sense culte.

De la primitiva construcció romànica, només es conserven els murs de ponent i part dels de tramuntana i migdia.

S’hi afegir la rectoria al segle XVII, i fins al segle XVIII es duen a terme les ampliacions i modificacions – visibles a la part posterior del temple – que li donaran l’aspecte actual. 

Construcció de tipus rural, de petites dimensions i estructurada interiorment en una sola nau. La coberta és a dues aigües amb teula àrab amb un campanar d'espadanya de dues obertures.  

 

El seu exterior està totalment enguixat, amb una porta d'entrada amb una llinda de pedra en la part superior.

L'església de St. Sadurní (Serni) del Cint, fou la parroquial del petit municipi del Cint, independentment al segle XIX, actualment annexionat al municipi de l’Espunyola. 

Actualment està adossada a la masia de Boixadera del Cint, de grans dimensions. 

A observar, les lloses gravades amb inscripcions en el mur de l’antic cementiri. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.