APRECIATS AMICS SEGUIDORS.
EN AQUESTS MOMENTS ELS MITJANS TÈCNICS, L'ORDINADOR, I TAMBÉ L'ELEMENT HUMÀ. JO MATEIX, NECESSITEM UNA PETITA POSTA A PUNT.
CREC QUE SERAN POCS DIES, PERÒ EN TOT CAS, DISCULPEU LA MEVA ABSÈNCIA.
FINS LA PROPERA.
MIQUEL.
dimarts, 6 de setembre del 2016
divendres, 2 de setembre del 2016
MARE DE DÉU DE LES NEUS. IRGO. PONT DE SUERT. ALTA RIBAGORÇA.
PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA.
Poc després
aparcàvem en la nova i buida urbanització del poble i a peu ens arribàvem al
temple situat a les afores del poble.
La façana
nord té un cos sortit, que es correspon amb una capella interior, amb coberta
de llosa de pedra a dues vessants. Al parament dels murs, tant de la nau com
del campanar, s'observen filades de carreus escairats que podrien confirmar la
hipòtesi d'un origen romànic, amb reconstruccions molt més tardanes i altres
modificacions durant diferents etapes constructives.
Als peus de
la nau hi ha un cor elevat que rep il·luminació pel rosetó de la façana de
ponent. Els murs estan emblanquinats, si bé mostren sectors força deteriorats.
Diversos béns mobles, com un encenser i diverses llànties, ornen l'església.
D'altres es guarden a la sagristia.
Per una
pista mig asfaltada sortíem d’Iran i pujàvem fins el poble d’Irgo (1408 m.
alt.). Poc abans d’arribar-hi divisàvem, entremig de l’aigua de pluja que generosament queia, el campanar de
l’església.
Mare de Déu
de les Neus d'Irgo o Santa Maria de les Neus d'Irgo és l'església parroquial
del poble d'Irgo de l'antic terme de Llesp i actualment pertany al municipi de
Pont de Suert.
Fins a
l’actualitat, no han estan localitzades referències documentals d’aquesta
església. La seva estructura arquitectònica revela un passat medieval. Es sap
que el lloc d’Irgo restà inclòs durant l’edat mitjana dins la baronia d’Erill.
Tot i que al segle XVI consta com a propietat del monestir de Lavaix.
L’edifici és
d’una sola nau de planta rectangular, amb un porxo i un campanar quadrat
adossats a la façana lateral de migdia. La coberta combina la llosa de pedra
amb la teulada àrab. La teulada de la nau és més antiga que la del campanar.
Aquesta, té un ràfec de maó de teula de caràcter neoclàssic popular.
A la façana
de migdia i sota el porxo, que té una gran arcada lleugerament apuntada, es
troba la porta d'accés, d'arc rebaixat. Tot l'annex adossat a migdia comprèn la
sagristia, el campanar, una capella i el porxo.
La façana de
ponent té un rosetó a la part superior, sota el vèrtex de la teulada, que
permet la il·luminació del cor. La coberta del porxo és una continuació de la
nau, cosa que dóna un aspecte asimètric a aquesta façana, més marcat per quedar
ben palesa una diferència d'aparell a partir de l'encaix del mur del porxo amb
la façana.
La façana
nord té un cos sortit, que es correspon amb una capella interior, amb coberta
de llosa de pedra a dues vessants. Al parament dels murs, tant de la nau com
del campanar, s'observen filades de carreus escairats que podrien confirmar la
hipòtesi d'un origen romànic, amb reconstruccions molt més tardanes i altres
modificacions durant diferents etapes constructives.
L'interior
té volta de canó i s'accedeix al presbiteri mitjançant doble arcada. El sòl de
la nau està a un nivell més baix tant en relació al del presbiteri com al de
l'exterior. El paviment és de peces de terra cuita. L'altar major conté un
retaule neoclàssic amb elements barrocs, amb una imatge de la Mare de Déu de
les Neus al centre i sengles imatges laterals de Sant Josep i Sant Sebastià.
La capella
de la nau de migdia que queda inclosa en l'annex del campanar i del porxo,
conté un Sant Crist, i la de la nau nord, que correspon al cos sortint de la
façana, té una imatge de la Mare de Déu dels Dolors, i s'hi accedeix per una
arcada de mig punt.
En la
declaració de bens mobles són referenciats: el retaule de la Mare de Déu de les
Neus, de fusta tallada i policromada, del segle XIX; l'altar policromat adossat
al retaule major, de fusta policromada, del segle XIX; el sagrari de fusta
tallada i policromada; una talla de fusta policromada de la Mare de déu de les
Neus, possiblement del segle XIX; una talla de fusta policromada de Sant Josep;
una talla de fusta policromada de Sant Sebastià; una talla de fusta policromada
del Sant Crist crucificat, dels segles XVII- XVIII, i un banc de fusta amb
respatller.
L’església
de la Mare de Déu de les Neus d’Irgo és un monument declarat com a Bé Cultural
d’Interès Nacional.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
dimecres, 31 d’agost del 2016
SANT CLIMENT D’IRAN. PONT DE SUERT. ALTA RIBAGORÇA.
PETJADES PER
L’ALTA RIBAGORÇA.
L’església de Sant Climent
centra el petit poble situat aprofitant un replà arrecerat de la serra Capitana.
L’església de Sant Climent es sufragània de la de la Mare de Déu de les Neus
d’Irgo de Tor.
És un edifici d'una sola nau
coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular
precedit d'un estret arc presbiteral. La volta no té arcs torals, però es
conserven dues impostes bisellades que semblen correspondre a la intenció, no executada,
de construir un arc toral.
En les nostres recerques per
la vall de Boí van conèixer aquesta petita església en un poble també petit
però on una Casa de Turisme Rural.
Iran és un petit poble (8h.
2009) enlairat a 1 288 m d’altitud, damunt la riba esquerra de la Noguera de
Tor. Pertanyia a l'antic terme de Llesp, formavenn municipi independent a mitjan del
segle XIX.
La documentació d'època
medieval no recull cap referència explícita al lloc d'Iran, el qual, encara que
avui dia es tracti d'un indret reclòs i aïllat, ben segur que en el passat
controlava els accessos a la vall de Boí. És molt probable que prop d'Iran
estigués situat el castell anomenat el Grau de Castelló, documentat l’any 1070,
que incloïa la vila de Sarais.
D'altra banda és possible que
la relació d'Iran amb Isirch, nucli amb sis focs esmentat als fogatjaments del
1378 i 1381 dins de les propietats del monestir de Santa Maria de Lavaix. Un
capbreu llevador de la baronia d'Erill datat el 1393 consigna que els habitants
d'Isirch feien prestació d'host i cavalcada, i cadascun dels focs pagava un
sester de civada, una mitgera de vi, una gallina i dues fogasses.
És un edifici d'una sola nau
coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular
precedit d'un estret arc presbiteral. La volta no té arcs torals, però es
conserven dues impostes bisellades que semblen correspondre a la intenció, no executada,
de construir un arc toral.
Al centre de l'absis s'obre
una finestra d'una sola esqueixada realçada exteriorment per una arquivolta
llisa; aquesta obertura ha estat tapiada per la cara interior. Al mur sud, prop de l'obertura de l'arc
presbiteral, hi ha una altra finestra també d'una sola esqueixada, a diferència
de la que s'obre a la façana de ponent, de doble esqueixada resolta amb una
llinda.
En aquesta mateixa façana se
situa un campanar d'espadanya de dos ulls.
La porta s'obre a la façana
meridional; està feta amb una llinda sense arc de descàrrega i suportada per
uns brancals formats per grans blocs de pedra. Per sobre de la porta hi ha un
nínxol, obert amb un arc de mig punt, que configura una tipologia molt peculiar
i sense gaire paral·lelismes, ja que la presència d'aquest tipus de nínxols és
molt rara en l'arquitectura alt-medieval.
L'interior és parcialment
arrebossat i els paraments exteriors permeten constatar que l'edifici és
construït amb un aparell de carreuó allargassat, de pedra calcària, disposat
molt ordenadament en filades uniformes i irregulars, especialment a la part
baixa de l'absis.
En la declaració de béns
mobles pertanyents a l’església s’inclouen: una imatge de Sant Climent, de
fusta policromada, una pica baptismal de pedra buidada, enguixada i pintada,
una imatge de la Mare de Déu del Roser de talla policromada i una campana de
bronze amb inscripcions a la part inferior.
L’església de Sant Climent
d’Iran és una església romànica del segle XI i esta declarada com a Bé Cultural
d’Interès Local.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
divendres, 26 d’agost del 2016
SANT FELIU DE CODALET. CONFLENT. CATALUNYA NORD
PETJADES PEL CONFLENT
La part occidental de la nau que correspon a l’església romànica ha conservat una cornisa interior tallada a bisell. Unes obres de restauració amb trobat l’existència de la primitiva porta romànica, transformada i feta més estreta en convertir-se en una porta de la sagristia. també s’ha descobert a una certa alçada entre la porta i la primera capella lateral, una de les finestres primitives, d’arc de mig punt i de doble esqueixada.
L’església de Sant Feliu de
Codalet és esmentada per primera vegada l’any 865 en un judici per dirimir la
propietat del vilar de Mata, dins el terme de Prada, celebrat al castell de
Sant Esteve de Pomers, en presència del comte Salomó. La sentencia fou
favorable al monestir de Santa Maria de la Grassa. Consta que l’alou hi
limitava. També surt esmenada en
document de ls anys 878 i 879.
A les butlles a favor de Sant
Miquel de Cuixà dels papes Agapit II de l’any 950, de Joan XIII del 968 i de
Sergi IV del 1011 també consta com a
límit del terme del monestir de Cuixà.
L’església romànica fou tan
profundament reformada entre els segles XIV i XIX que és difícil discernir quines
són les parts romàniques.
L’edifici romànic original,
del final del segle XI o inici del XII constava d’una nau capçada a llevant per
un absis semicircular. la part subsistent
correspon aproximadament a la
meitat occidental se la nau única. La volta
actual és el resultat d’un sobrealçament, probablement al segle XIV, quan la nau fou proveïda de
quatre capelles laterals.
La part occidental de la nau que correspon a l’església romànica ha conservat una cornisa interior tallada a bisell. Unes obres de restauració amb trobat l’existència de la primitiva porta romànica, transformada i feta més estreta en convertir-se en una porta de la sagristia. també s’ha descobert a una certa alçada entre la porta i la primera capella lateral, una de les finestres primitives, d’arc de mig punt i de doble esqueixada.
La capçalera- que probablement
ja havia estat reconstruïda al segle XIV- fou destruïda el 1736 per obrir en el
seu emplaçament una nova porta d’entrada de mig punt i aparellada de marbre
rosat. En aquesta moment l’església canvia l’orientació i l’altar major, amb el
seu retaule, fou col·locat a ponent de la nau.
També durant aquestes reformes
es bastí un campanar quadrat a l’angle nord. Segons una aquarel·la de la
primera meitat del segle XIX el coronament de la torre era amb merlets, i
posteriorment va ser modificat.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
dimecres, 24 d’agost del 2016
CELLERA DE CODALET . CONFLENT. CATALUNYA NORD
PETJADES PEL CONFLENT
L’element més important que
subsisteix és una torre cilíndrica que es dreça pràcticament sencera a l’angle sud-oest, a uns 25 m. de l’església.
Dit espai coincidiria amb la sagrera. És
del conjunt de fortificacions, l'element més ben conservat, d'uns 12 metres
d'alçada, i rematada per uns merlets quadrats i alts. Per dessota d'aquests, hi
ha dues fileres d'espitlleres.
La història del lloc de
Codalet està estretament lligada al monestir de Cuixà. La primera notícia sobre
Codalet és del 850, en què Condesalba, Enuteria, Vinul, Natiric, Usilda,
Galfaric, Cixila, Mangalec, Natalí i Rodesend, probablement germans, van vendre
a Protasi, convers, cap de la comunitat monàstica de Cuixà, la meitat de Codalet.
En el precepte de Carles el
Calb de l’any 871 a favor de Sant Andreu d’Eixalada- que ja estava unit a la
comunitat de Cuixà- són confirmades al monestir les terres i les vinyes de
Codalet. Sembla ser que durant els anys que hi da entre el 850 i el 871 va ser
comprada la resta del lloc de Codalet pel monestir. El domini de Sant Miquel sobre
Codalet va ser confirmat en la butlla de l’any 968 del papa Joan XIII.
L’abat Gregori pel febrer del 1142 atorgà , amb el
consentiment del comte Berenguer Ramon IV, el privilegi de construir una nova
vila a la “coromina del monestir”, lloc on es celebrava una fira, amb
l’establiment de llibertat de tot el cens servil per als nous habitants. Sembla
ser que ja existia una població primitiva
situada a l’esquerra del Lliterà. La nova vila va bastir-se als voltants
de l’església de Sant Feliu que ja existia.
Codalet apareix designat com a
“castrum” el 1305, moment en que el
vilatge nascut a la sagrera de Sant Feliu ja estava fortificat. Més endavant el
recinte fortificat de la saagrara o
cellera serà designat com a “força”.
Hi ha notícia que el 1346 Pere
III el Cerimoniós, per castigar la gent de Codalet per haver-se mantingut fidel
a Jaume III de Mallorca manà que enderroquessin les fortificacions.
Codalet estigué sota la
senyoria de l’abadia de Cuixà fins a la Revolució Francesa.
Les muralles conservades
actuals poden ser del segle XII, en la base, i en la part superior podrien
correspondre a una obra de remuntada o de reconstrucció del XIV o del XV.
Les restes de les antigues
muralles s'estenen breument a banda i banda de la torre, uns 7 metres per la
banda de la plaça del Fort, i serveixen de paret exterior de diversos
habitatges construïts a l'interior i a redós d'aquesta muralla.
L'aparell del mur es compon de
còdols grans i altres blocs de pedra només escantonats, disposats
horitzontalment i units amb quantitats abundants de morter.
A més d'aquests murs al
descobert, hom ha afirmat que hi ha algunes restes de la muralla a l'interior
d'altres edificacions.
El conjunt de les muralles va
ser declarat Monument Històric de França el 16 de novembre del 1949.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
divendres, 19 d’agost del 2016
SANTA MARIA DE LES GRADES. ARBOÇOLS. CONFLENT. CATALUNYA NORD
PETJADES PEL CONFLENT
Es tracta d’una església de
nau única, coberta amb volta de canó llis de mig punt i capçada per un absis
semicircular, proveït exteriorment de les típiques arcuacions cegues i lesenes
de l’arquitectura llombarda del segle XI, introduïda per l’abat Oliba en el
primer terç de segle.
Segons una tradició, la mare
de Lli, el primer successor de Pere com a papa, hi fou enterrada. Sobre aquest fet es desenvolupa el miracle de
la farina.
Marcèvol és un poble, bastant
despoblat i abandonat, situat a l’est del municipi d’Arboçols, al qual pertany.
Santa Maria de les Grades és l’església
parroquial del poble. És al capdamunt d’un serrat , prop de l’antic priorat de Marcèvol.
El primer esment del lloc de
Marcèvol es troba en la butlla que el papa Sergi IV atorgà a Cuixà el 1011, on consta que aquest
monestir hi posseïa uns alous. Sant Martí de Canigó en rebé uns altres l’any
1088. L’església es esmentada també el 1091 en el testament del vescomte de
Castellnou i ardiaca d’Elna Guillem Jaspert. El 1106, Hug, vescomte de Tatzó li
feu un altre llegat. El 14 de gener de 1119, el comte Ramon Berenguer III i la
comtessa Dolça, hereus dels comtats de Cerdanya i conflent li cediren una
alberga, per remissió dels seus pecats i dels de llurs parents. És esmentada
com a parròquia l’any 1163.
En aquesta església es fundà
la primera comunitat de canonges del Sant Sepulcre que més tard es traslladaren
a un nou edifici construït a migdia del poble. Molt probablement, fou entre els
anys 1142 i 1164 que els canonges construïren l’actual església del priorat de
Santa Maria de Marcèvol. Després d’això, aquesta primera església va ser
coneguda més endavant cons Santa Maria de les Grades i restà com a simple
parròquia del lloc.
L’aparell de pedra
escalabornades presenta sobretot a la paret nord les traçades al ferro característiques
a la regió. L’edifici dataria de la segona meitat d’aquest segle.
La porta s’obre al migdia i
fou refeta al segle XIV o XV amb arc apuntat de pedres picades. Al segle
XIV o potser abans s’edificà al davant de l’església un recinte
fortificat, proveït d’espitlleres amb la porta de mig punt sobre un sòcol rocallós i uns graons que han donat a l’església
l’apel·lació de Nostra Senyora de les Grades. Un matacà protegia aquesta porta
i una ronda emmerletada unia el recinte a l’església.
El retaule major, que
presideix la imatge de la Mare de Déu de les Grades , obra del pintor
vinçanenc Jaume Forner (1527), procedeix del priorat de Marcèvol. També CR ens
parla d’una imatge molt senzilla i popular de la Mare de Déu asseguda, de
tradició romànica, probablement al segle XIV.
Tancada la porta d’accés ha
estat difícil fotografiar-la així com l’interior de la ronda, però hem fet el
millor possible. La part exterior envoltada d’altres edificacions també ha
estat problemàtic d’aconseguir.
Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
dimecres, 17 d’agost del 2016
SANT MIQUEL DE LLOTES. ROSSELLÓ. CATALUNYA NORD
PETJADES PEL ROSSELLÓ
L'alt campanar, de planta
quadrada, té obertures per a les campanes a cada cara.
Sant Miquel de Llotes (Nom
oficial francès Saint-Michel-de-Llotes) és un poble situat al límit de la zona
muntanyosa dels Aspres amb el Riberal, dins la rodalia d’Illa.
El poble de Llotes apareix
sempre lligat a la història del vescomtat d’Illa, fins al punt que n'és el seu
origen, en baixar la població de l'emplaçament de les muntanyes, d'accés més
difícil, a la plana fèrtil del Riberal. El 898 en un diploma ja consta el
lligam de la vila d'Illa amb el lloc de Llotes, així com em documents
posteriors. Al llarg dels segles IX a XI són nombrosos els alous en el
territori de Llotes, que sempre apareixen relacionats amb la vila d'Illa.
El poble (300 h./185 m
alt) se centra en l’església parroquial (Sant Miquel), vora la riera de Sant Miquel (o de
Gimenell), afluent, per la dreta, de la Tet, envoltada pels veïnats del Mig, de
Valltorta, d’en Marçalet i dels Masos.
La construcció de l'església
tingué lloc al segle XI i va ser consagrada el 1031. Inicialment era dedicada a
Santa Eulàlia, abans que l'advocació s'assignés a Sant Miquel.
La nau principal és de volta
de canó, amb tres arcs dobles. Construïda amb cobertura de fusta al segle XI,
la substitució d'aquesta per la pedra féu que calgués reforçar les parets
laterals amb arcs de contrafort.
A banda i banda de la nau
principal se n'aixecaren dues de laterals, una del segle XIV i una altra de més
tardana. Pel mur de la capçalera (sobre elevada al segle XIII o al XIV) corre
un petit fris d'arcs cecs visible amb dificultats.
L'absis va ser construït en
estil romànic llombard, és semicircular i molt aixecat respecte del nivell del
carrer. És decorat amb lesenes i arcuacions cegues. Es poden observar, també,
els forats deixats per les subjeccions de les bastides que s'hi utilitzaren en
els processos constructius.
L'edificació va ser engrandida
diverses vegades: al segle XIV (construcció d'una nau paral·lela al nord de la
principal); al segle XVII (una capella); al XVIII (sagristia del 1702,
aixecament del cor, construcció de dos passadissos laterals, es remuntà el
campanar); i encara al segle XIX.
Darrerament ha estat restaurada completament
al segle XX.
Llàstima no poder entrar a
veure tot el que surt relacionat al seu interior però enumerem les dades trobades: D'època
medieval resta una marededéu amb l'Infant, així com un sarcòfag datat del 1318.
Més moderna la cadireta processional de la Mare de Déu, que es va daurar l’any
1735. Es poden esmentar, a més, una estàtua en fusta esculpida, policroma i
daurada, que es considera feta a finals del segle XVII o començament del XVIII.
Una pila baptismal del divuitè en marbre de Vilafranca de Conflent, i una
cadira de la mateixa època. Hom ha destacat, també, la conservació d'una
"superba"
campana del segle XVIII. S'ha esmentat sense confirmar l'existència d'una
estàtua del segle XIII dedicada a santa Eulàlia.
A més, com moltes esglésies de
la Catalunya Nord són conserven en el seu interior gran quantitat de retaules.
Surten citats en aquesta església:
·
Retaule de l'arcàngel Sant Miquel, o de l'Altar
major. Del segle divuitè, fet en fusta daurada i policromada. L'espai central
és ocupat per l'arcàngel sant Miquel dominant un drac antropomòrfic.
·
Retaule del Roser, primera capella lateral
esquerra. Com l'anterior, va ser realitzat en fusta daurada i pintada. El fet
que se n'hagi conservat el contracte de producció permet datar-lo al 1774. En
el centre de la peça, la Mare de Déu amb l'Infant lliura el roser -rosari- a sant
Domènec i a santa Caterina de Siena.
·
Retaule de sant Antoni, segona capella lateral
esquerra. Fet de guix pintat, és de finals del segle XIX, en estil neoclàssic.
La Mare de Déu de Lorda és acompanyada per sant Antoni Abat i santa Marta.
·
Retaule del Crist, primera capella lateral dreta.
És del segle XVIII o del XIX, i hauria estat un encàrrec de la Confraria del
Crist. El retaule és d'estil neoclàssic, en fusta pintada imitant el marbre.
Centra la peça el Crist crucificat.
·
Retaule de la Mare de Déu de la Misericòrdia,
segona capella lateral dreta. Amb data no segura, però del segle XIX i
posterior a 1866 (any en què es va fer la capella), va ser fet de fusta pintada
i daurada. La Mare de Déu és acompanyada per sant Joan Baptista i un altre sant
no identificat.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)