TERRES
DEL SOLSONÈS
Aquesta església
era dins l’antic terme del castell de la Pedra, dins el terme parroquial de
Sant Sadurní de la Pedra. No degué passar de capella dependent del monestir dde
sant Llorenç de Morunys.
Les primeres noticies es troben a l’acta de consagració del 1040 del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, en la qual apareixen com a propietaris del monestir diverses esglésies de la vall de Lord i entre les quals hi ha Sant Lleïr. Aquesta vinculació és degué produir a través de la dependència del monestir de Sant Llorenç de Morunys , que també era vinculat des del 1019. L’any 1064, també es citada com a afrontació de l’església de Sant Serni de Vilamantells.
Està situada a 987 m. d'altitud a la falda del vessant nord del turó de Sant Lleïr, entre el torrent de la Barata (a l'est) i el Cardener (a l'oest). Sota mateix de l'ermita (a uns escassos 30 m. cap a la banda de llevant s'hi aixeca la masia de Cal Calat i 230 m. cap al nord-oest, a l'altre costat d'unes feixes que davallen cap al Cardener i actualment dedicades a prats, la masia de Casabella.
L'ermita consta
de l'església pròpiament dita, un porxo i un cementiri. El cementiri és al nord
del recinte i és clos per un mur de pedra sense cap porta ni cap altra mena
d'obertura d'accés. El terra és cobert d'herba, hi creixen dos roures
jovencells i no s'hi aprecia cap sepultura.
El porxo, amb
coberta de teules i inclinació cap al nord, s'obre cap al cementiri mitjançant
tres arcs apuntats amb grans dovelles. Aquests arcs es pot dir que arrenquen
del terra, ja que els pilars que els suporten són pràcticament inexistents. A
la banda est del porxo hi ha una porta que s'obre a l'exterior i que és l'únic
accés al recinte. A la paret oest hi ha una finestra d'arc de mig punt esculpit
en una única pedra. Al terra del porxo i sota d'aquesta finestra hi ha una
làpida d'un sepulcre amb la següent inscripció: VAS DEL RND. IOAN BELLA
RECTOR DE LA COMA MORT LO ANY 1679.
Inicialment l'església,
orientada a l'est, era d’una sola amb volta de canó i sense absis diferenciat.
Al segle XIII fou ampliada amb les dues capelles laterals. Tant la nau com
l'absis són coberts amb volta de canó. El parament és de pedres escairades a
cop de maceta i disposades en fileres. Suportat directament per la façana oest
hi ha un campanar d'espadanya amb dos ulls d'arc de mig punt adovellats i sense
cap campana.
Certes dades ens
diuen que en cert moment va ser canviada la situació de la portalada. La
portalada és l'element més destacable de l'edifici. És a la façana nord, sota
el porxo. Té un arc de mig punt format per vuit grans dovelles. Cada un dels
dos pilars que el suporten està format per sis carreus. El carreu superior de
cada pilar, d'una alçada força superior als altres cinc, té una imposta formada
per una pedra trapezoïdal amb bisell i està ornamentat per unes escultures.
El grup
escultòric del carreu de la dreta consta de tres personatges que se'ns presenten
aixoplugats sota la imposta i drets damunt una mena de postada o lleixa. Les
tres figures són de mides similars.
La del mig
apareix vestida de sacerdot amb roba talar i capa pluvial. Té el braç dret
alçat amb la mà no se sap ben bé si en posició de beneir o d'agafar-se la capa
mentre que la mà esquerra li reposa sobre la cintura. De sota la roba talar en
surten els paus calçats amb sabates acabades en punta i es cobreix amb una
caputxa.
Les dues figures
que el flanquegen porten una túnica curta fins a sota el genoll cenyida a la
cintura amb un cinturó força ample i gruixut. Se'l veuen part de les cames tot
i que no pas esculpides amb prou detall per a saber amb què les duen cobertes.
Més que no pas amb mitges sembla que vagin calçats amb botes de canya alta i
també acabades en punta. Ambdós personatges duen també una mena de caputxa
similar a la del capellà però, a diferència d'aquest, no duen capa.
El personatge de
la dreta sosté, amb la mà dreta, un utensili format per un pal amb el qual
sembla una mena de plomall al seu extrem i que bé podria representar un
aspersori d'aigua beneita mentre que la mà esquerra reposa sobre el seu pit.
La figura de
l'esquerra sosté una mena de petita cistella amb la mà dreta per bé que si el
que porta el seu company és un aspersori, el que duu aquest segon personatge
podria ser molt bé el calderer de l'aigua beneita. La mà dreta també és sobre
el seu pit tot i que més que en actitud de repòs sembla sostenir amb ella un
objecte allargat i pla talment com una mena de capseta.
El grup
escultòric del carreu de l'esquerra està integrat per quatre figures: dos homes
(a ambdós costats), un Agnus Dei i una serp (ambdós al centre del grup amb la
serp dessota l'Agnus Dei per bé que sense entrar en contacte). Els homes van
vestits amb una túnica curta fins a sota el genoll similar a la dels dos
escolans de l'altre grup escultòric per bé que en aquest els plecs de la
faldilla estan força més treballats. Aquí també duen les túniques cenyides amb
uns cinturons molt similars als dels escolans. Les cames i peus també tenen el
mateix disseny tot i que en aquest grup el personatge de la dreta mostra les
cames fragmentades i els peus han desaparegut. A diferència dels escolans,
aquests dos homes van amb el cap descobert i mostren una cabellera llarga fins
a l'alçada del coll que els hi tapa les orelles.
El personatge de
la dreta del grup sosté per l'empunyadura un objecte llarg i punxegut que li
penja davant la falda de la túnica. Es creu que aquest objecte és una espasa.
El personatge de
l'esquerra del grup també sosté (amb les dues mans i a l'alçada del pit) un
altre objecte allargassat (si fa no fa com la suposada espasa tot i que no tan
gruixut) que en el seu extrem superior acaba amb un parell d'ales similars a un
llibre obert i que a s'apunta que podria ser una clau. Aquest personatge de
l'esquerra del grup està dempeus damunt d'una petita lleixa, detall que
possiblement també presentava l'altre personatge, tot i que ara no es pot
apreciar a causa de la ja esmentada fragmentació que presenten les seves
extremitats inferiors.
La serp, ubicada
de perfil, té el cap contactant amb la cama dreta del personatge que porta
l'espasa i presenta el terç posterior del seu cos doblegat damunt del segon
terç. Es considera que està mossegant la cama del cavaller armat mentre que s'interpreta
que aquest s'hi enfronta amb la seva espasa.
L'Agnus Dei,
també ubicat de perfil com la serp de sota, té el cap girat i mira el cavaller
armat amb espasa. No se li distingeixen les dues extremitats anteriors però si
les posteriors. Damunt el llom i fent la impressió que està situada darrere del
seu cos, en sorgeix una creu lleugerament inclinada cap a la dreta.
A banda i banda
de l'intradós de l'entrada i als mateixos carreus on hi ha esculpits els grups
escultòrics descrits hi han dos cercles de la mateixa mida situats l'un damunt
de l'altre. Al cercle superior hi ha una flor de sis pètals i al cercle
inferior un card que representa el senyal heràldic dels Cardona.
Sant Lleïr de Casavella
(escrit també Casabella) és un monument protegit dins l'Inventari del
Patrimoni Arquitectònic Català.
Text i recull
dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau
En aquesta
temple havia estat important el culte a Sant Salvador, En època tardana va
adquirir també la dedicació a Sant Sebastià , sense desplaçar a la de Sant
Esteve.
La nau, coberta
amb un fustam sobre tres arcs de diafragma, és construïda amb un aparell de
lloses petites, d’esquist, només trencades, que es disposaren generalment
inclinades, sovint en curtes filades d’espiga i lligades amb abundant morter.
Els murs es drecen damunt la roca natural. Al centre del mur oriental hi ha una
petita finestra sagetera rectangular. El cos occidental, més estret, presenta un
aparell encara més bast d’esquist sense fer espiga i de to irregular. 
L’església
parroquial de Molig és citada indirectament l’any 1024 en una escriptura de
donació de diferents alous i béns a favor de Sant Martí de Canigó. Poc
desprésn, en el testament del comte de Cerdanya Guifré II costa que llegà al
seu fill Berenguer un alou en aquesta terme, tot disposant que l’església havia de ser infeudada a Berenguer de So. Els
any 1279 i 1280 consta que el rector contribuí a la dècima recaptada a la
diòcesi d’Elna.
La primera
menció de l’església de Tarerac data de l’any 1011, en la butlla que el papa
Sergi IV atorgà en favor d’Oliba, abat del monestir de Cuixà, on a més de
confirmar-li els privilegis, li ratificava les possessions.