dissabte, 27 de setembre de 2014

SANT ESTEVE DE MONTENARTRÓ. LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRÀ.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ. 

Un dies que vam fer una sortida a Sant Joan de l’Erm va fer la pista de muntanya que porta fins a Llavorsí i així visitàvem el poble de Montenartró i la seva església sota l’advocació de Sant Esteve. Tenim un agradable record d’uns amables nois que ens van acompanyar mostrant-nos el seu poble. 

 
Montenartró (24 h. 2009) és un poble situat a l'extrem sud del terme, a 1.299 m d'altitud. És a la Ribalera, la vall del riu de Santa Magdalena o de Romadriu al peu del bosc de Sant Joan de l'Erm. Situat en una raconada encarada al nord-est, el poble està disposat en una petita carena entre dos barrancs (un d'ells, el Barranc de Margarit, a llevant), en forma d'amalgama de cases sense espais per a carrers convencionals o places entre les edificacions.  

L’entitat local menor de Montenartró fou autoritzada per Decret del Ministeri de la Governació el 7 de març del 1958. Aquestes EMD eren regides per un alcalde pedani. Passats els anys, aquestes entitats foren convertides en les actuals Entitats municipals descentralitzades i adaptades a les noves legislacions municipals.

Cercant la raó etimològica del nom Joan Coromines explica el topònim Montenartró a partir de l'acumulació de dos elements prou diferents. En primer lloc, la primera arrel que s'hi troba és la de montà (muntanyenc), ètim romànic d'origen llatí (montanus). En segon lloc, s'hi afegeix una arrel preromana, iberobasca: artone (arç). Per tant, la interpretació del topònim podria ser arç muntanyenc o muntanya d'arços. El diccionari Alcover-Moll ens facilita aquesta altre.: de Montano Ortone, forma que apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) i que en el seu segon element conté probablement un representant del llatí hortus (BDC, xi, 18).  

El poble destaca per l’harmonia de les seves construccions, doncs els habitants i els seus descendents es preocupen de tenir-lo net i polit. Els carrers empedrats ens permeten un passeig agradable fins a l’església renovada i un lloc per seure a tocar de la font. Quan la varen rehabilitar va pujar el bisbe de la Seu a inaugurar-la. 

L'església parroquial de Sant Esteve, de pedra, amb campanar d'espadanya, és refeta modernament, ja que la gent del poble volia tornar a veure-la com era antigament. Està situada a l'entrada del poble des del nord-oest. Aquesta església fou, al llarg de l'Edat mitjana i bona part de la moderna, seu d'un dels deganats eclesiàstics en què estava dividit el Pallars Sobirà. El deganat de Montenartró arribà a tenir unes quaranta parròquies, que incloïa tot l'Alt Pallars, llevat de les valls de Cardós i Ferrera, que conformaven el Deganat de Cardós. De l’església parroquial depèn l’església de Romadriu. 

Montenartró era un dels destins de les colles de contrabandistes de la postguerra de la contesa bèl·lica del 36-39. En especial hi feia cap les colles d'Arduix, que sortien del mas d'Alins, a Andorra, passaven el Collet d'Arduix, i s'encaminaven cap a Can Ministrells i Santa Magdalena, baixant per la vall del Riu de Santa Magdalena fins a Montenartró, on dinaven -a una de les dues fondes existents aleshores, Cal Roi o Cal Tatxó- i esperaven la trobada amb els destinataris de la mercaderia que havien tret d'Andorra. El viatge durava un parell de dies. Un cop descarregats els fardos de tabac, d'uns 30 o 35 quilos cadascun, reposaven i emprenien el camí de tornada a Andorra, ara carregats amb fardos de llana, on la revenien. Ocasionalment també podien portar d'Andorra perfum o fins i tot benzina, en garrafes de 20 litres. Era el que s'anomenava un mig viatge, atès que a Montenartró enllaçaven amb altres colles de contrabandistes, que duien tabac i llana de Montenartró al destí final, o viceversa: de primer a Sort, des d'on, habitualment amb l'Alsina Graells, feien cap a Lleida o a Barcelona.

Un formós lloc per perdre’s i aprofundir més en el coneixement de molts racons amagats del nostre bell país.  

He trobat poques dades de l’església però la seva aparença és molt bona, refeta tota ella modernament però conservant la antiga forma de la seva construcció. Llastimosament no vam saber trobar el lloc adequat per agafar una perspectiva de l’edifici.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada