SANT CRISTÒFOL DE BEGET. CAMPRODON. RIPOLLÈS

 TERRES DEL RIPOLLÈS 

L'església de Beget, dedicada a Sant Cristòfol, és un exemple força elaborat d'arquitectura romànica rural, construïda en la seva major part a finals del segle XII o ja a inicis del segle XIII. 

La primera notícia documental referent al temple de Beget la torbem en el testament del comte-bisbe Miró, atorgat l'any 979, en cedir el monestir de Sant Pere de Camprodon un alou a la vall de Beget. Posteriorment, surt repetides vegades en la documentació, sempre, però, com una possessió del bisbat de Girona. 

Se sap que l'any 1013, el monestir de Sant Pere de Camprodon comprà l'alou de Beget i hi edificà una església. Que el 1160, l'església de Beget fou donada a Girona per Arnau de Llers i que el 1168 és citada ja com a parròquia. 

Els altars barrocs que encara s'hi conserven foren pagats pel rector Genís Pagès i de Pol, fill d'Ultramort, a l'Empordà, que fou rector de Beget a finals del segle XVIII per espai de més de quaranta-cinc anys. 

Se sap que el 1787 foren refets el presbiteri i l'altar major. Potser d'aquell moment són també els retaules laterals, encastats en obertures de mig punt practicades als murs romànics. Les pintures de tradició romànica de l'arc triomfal i de la nau són obra del famós pintor olotí Joaquim Vayreda i Vila, treball executat a finals del segle XIX, cobrant la quantitat de mil tres-centes una pessetes amb vint-i-cinc cèntims. 

El temple de Beget és una construcció romànica d'una sola nau, amb arcs torals, i absis semicircular. És coberta per volta de canó apuntada, que arrenca d'una cornisa que ressegueix els murs. A banda i banda de la nau, al tram més proper al presbiteri, s'obren sengles petites capelles que sobresurten una mica a l'exterior. En aquest primer tram, les voltes i els arcs torals són decorats amb pintures de Vayreda (1890) que volen imitar les pintures romàniques.

La porta d'accés, a migjorn, és formada per cinc arquivoltes en degradació, que es recolzen sobre dues columnes per banda, les exteriors amb el fust llis, i les interiors amb estries (una de les columnes té les estries helicoidals). Les columnes estan coronades per sengles capitells força erosionats, representant una fauna mitològica. El timpà és llis i el fris rectangular.

L'absis, a llevant, és decorat exteriorment per un fris en dents de serra, sota el qual hi ha un seguit d'arcuacions cegues de tradició llombarda que descansen sobre mènsules. Centra l'absis una finestra amb doble arc en degradació, el més exterior sostingut per un parell de columnes a cada costat. Està fet de carreus ben tallats i la coberta és de teules. 

Adossat al costat sud hi ha la torre del campanar, magnífic exemplar de romànic llombard, de quatre pisos separats per frisos en dents de serra. La planta baixa (i el primer pis, per alguns historiadors) correspon a un temple anterior, possiblement del segle X. El primer pis té dos nivells de finestres sobreposades i és construït amb carreus força petits i irregulars. Als dos cossos superiors l'aparell constructiu és força més gran i regular, amb obertures geminades i són del segle XII. Està ornat amb arcuacions llombardes al tercer pis i les obertures són a les quatre parets. Les finestres dels pisos centrals són geminades. 

L'interior de l'església es conserva pràcticament intacte des de fa segles (la guerra civil no el va afectar). La pica baptismal d'immersió, és d'època romànica i es conserva a l'interior del temple. Està decorada per dos acordonaments horitzontals, les direccions dels quals són oposades. Mesura 120 cm de diàmetre. Segons Ramon Vinyeta "es pot considerar un dels exemples més rellevants d'aquest estil a les comarques pirinenques." 

S'hi pot contemplar la imatge de la Verge de la Salut, d’alabastre policromat, realitzada entre els segles XIV i XV i la talla romànica policromada del Crist Majestat del segle XII. 

Sant Cristòfol de Beget és una església d'estil romànic català. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia. A Catalunya Romànica hi ha una descripció més detallada.

SANT JOANIPOL DE SANT JOAN DE LES ABADESSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS

Aquest església, antiga parròquia de Sant Pol, coneguda també per Sant Joanipol, o simplement per Sant Pol, es troba situada dins el nucli de població de Sant Joan de les Abadesses.

No surt esmentada fins l’any 1142, probablement , abans de l’edifici actual n’hi hagué un altre que potser fora erigit el segle anterior. En la consagració de l’església abacial de Sant Joan de l’any 1150 li és assignada com a primera dotació cosa que indica el seu funcionament com a parròquia.

L’església actual, conservada en part, té un campanar sobre el cimbori, el qual fou construït després de l’any 1452,  ja que l’anterior caigué i esfondra la volta durant els terratrèmols de l’any 1428.

Cal esmentar el contracte de l’any 1341 amb l’escultor Bernat Saulet per fer el retaule major amb temes de la Passió de Crist i les imatges de Sant Joan i de Sant Pau, ara  es guarda al Museu Episcopal de Vic.

Depenia del monestir, i el bisbe de Vic l’any 1262 hagué de pledejar amb el canonges per tal que reconeguessin la seva jurisdicció sobre l’església pel fet d’ésser una  parròquia. S’arribà a un conveni l’any 1264L’edifici fou refet en part després dels terratrèmols. Més tard sofrí moltes modificacions a causa del creixement de la vila. Les quals donaren lloc a nous altars amb les confraries respectives.

Fou molt afectada per la guerra i ocupació dels francesos  l’any 1690. Per això al segle XVIII fou ampliada amb dues naus laterals i una façana de coronament ondulat. Això va comportar la supressió dels antics murs romànics i també foren mutilades les absidioles.

El 1851 deixà de ser parròquia (funció que passà a l'antiga col·legiata del monestir). El 1936 fou destruïda, i l'abandonament subsegüent menà a la ruïna progressiva de l'edifici. Els anys 1960 se'n consolidà la part subsistent de la construcció romànica.

Actualment de l'edifici només en resta la capçalera i el frontis, ja que ha desaparegut tota la nau que les enllaçava. Es poden veure els tres absis disposats en forma de trèvol, que sostenen la cúpula sobre trompes que sosté la torre campanar del segle XVIII. L'absis central, a llevant, presenta com a decoració una simple cornisa sostinguda per petites mènsules. El de migjorn té al ràfec arcuacions llombardes amb ornamentació esculpida als permòdols. El de tramuntana té la part superior destruïda.

La portada, situada a la façana de ponent, és d'arcs en degradació, dos dels quals sostinguts per columnes amb capitells i timpà esculpit ambla representació de Crist entronitzat flanquejat per sant Pau i sant Pere i un àngel a cada extrem.

Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses és una església romànica  declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE DE PARDINES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS

El poble de Pardines (118 h. 2005/ 1226 m.alt) era anomenat antigament, i moltes vegades de forma despectiva, Vilatinyós, nom que prové d’un antic llinatge i mas documentats des del 1280. La vall de Pardines és travessada per un antic camí ral, de Ribes a Camprodon, que segueix fins al seu orígen el curs del Segadell.

Prop de l’església hi ha unes ruïnes antigues, pertanyents a un edifici medieval, que hom ha atribuït a un antic castell, potser sobre el casal on residien els vells vescomtes de Cerdanya, al principi del segle XI.

Antigament el recinte fou emmurallat i encara són visibles les restes d’un dels portals que donaven accés al poble. Es mantenen dempeus tres arcades i també una antiga torre circular.

El lloc de Pardines apareix documentat per primera vegada en l'acta de consagració de la Seu d’Urgell, de finals del segle X. El dia 1 de Juliol de l'any 988, el comte Borrell II i els bisbe Sala de la Seu d'Urgell es van intercanviar algunes possessions, entre les que es trobava el temple de Sant Esteve de Pardines. 

El temple original es va modificar per primera vegada em el segle XVI, quan es va fortificar l'absis, construint una torre defensiva al seu damunt. Aquesta torre formava part de la muralla que envoltava el nucli urbà.

 

De fet l'absis és l'única part romànica que es conserva, ja que en el segle XVIII es va reformar completament el temple. En aquesta reforma es va canviar l'orientació de la nau, que ara és de nord a sud.

El nou temple és una nau rectangular de quatre trams coberta amb una volta de llunetes sobre tres arcs torals de mig punt i tres capelles a banda i banda. El cor té una barana de balustres de fusta que descansa en un arc carpanell.

En una de les capelles del costat est, s'obre una porta, que comunica amb l'absis romànic. Aquest té planta semicircular i és totalment llis. Es pot diferenciar clarament la part sobrealçada en el segle XIV de la romànica. Aquesta darrera està realitzada amb carreus regulars i ben polits. En la part superior es conserven les mènsules on es recolzava l'antiga teulada.

Damunt l’absis es va aixecar al segle XIII una torre de defensa que ara fa funcions de campanar. En la part central del tambor absidal s'obre una finestra de doble esqueixada i que en la part exterior està protegida per un arc de mig punt. El campanar és obert amb dues finestres d'arc de mig punt. Un rellotge d'esfera es troba al centre a mitja alçada.

El frontis actual orientat a migdia presenta un parament de carreus mitjans de pedra blanquinosa irregulars, ben escairats i disposats en filades; els murs laterals de la nau s'han aprofitat dels de l'antiga muralla del poble. El portal és rectangular i classicitzant amb la llinda motllurada i pilastres toscanes d'escàs relleu adossades als brancals; un arc de mig punt al seu damunt deixa un timpà nu, avui (2004) en mal estat.

Una rosassa està situada força amunt sota de la cornisa angular.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MAGDALENA DE PUIGSAC. PARDINES. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS

Santa Magdalena de Puigsac, també coneguda com a Santa Margarida de Pardines, és una capella isolada situada al nord de la Serra Cavallera, a prop del nucli de Puigsac, al municipi de Pardines. 

Santa Magdalena de Puigsac va ser consagrada el 15 d’octubre de 1176 pel bisbe d'Urgell, Arnau de Preixens. Va ser construïda pel baró Bernat a causa del precs del veïns del lloc.

Al segle XVIII va ser molt transformada, afegint-li dues capelles laterals, eliminades en la restauració, que donaren a la planta la forma de creu i també s'obrí a la façana sud un nou portal d'accés. 

Actualment aquests elements barrocs han desaparegut, excepte el portal, degut a la restauració portada a terme per l'arquitecte Joan M. de Ribot.

L'església romànica és d'una sola nau rectangular i allongada, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, i absis semicircular amb volta de quart d'esfera. La finestra absidal i el portal original de migjorn són de doble arquivolta. Tant l’absis com la coberta són de llicorella, la pedra del país.

La part de l'edificació que es conserva en el seu estat original i que ha estat menys manipulada és el parament exterior nord del mur de la nau. Des de l'absis fins a mitja nau, els murs han estat despullats de l'arrebossat, seguint l'altra meitat, arrebossada i pintada de blanc.

Al mur de ponent hi ha una portal rectangular amb llinda de pedra i un ull de bou del segle XVIII, i el campanar de cadireta de dos ulls.

L'atri d'estructura de fusta que precedeix l'entrada original és un afegit que no forma part del temple original. El paviment de l'església ha estat substituït per rajoles de gres de color marró.

A l'interior es conserva una imatge de Sant Antoni de Pàdua, de fusta policromada, realitzada al segle XVIII.

És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MARE DE DÉU DE LES NEUS. ESPINAVELL. MOLLÓ. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS

Espinavell (Espinabell) és un poble (43 h.2009) situat a la vall de Camprodon, escalonat en un vessant a l’esquerra del Ritort, a la capçalera de la vall de Molló. Vora el riu hi ha l’antiga farga d’Espinavell.

L’església d’Espinavell és una de les esglésies sota l’advocació de la Verge de les Neus més antiga de Catalunya. Malgrat la primera impressió sembli ser una església romànica, la veritat és que l'església es va construir en acabar-se el segle XVII, en un estil molt rústic i popular. El bisbe de Girona n’autoritza l’aixecament el 8 de març de 1682. Trenta anys més tard, el 1713, s’anomena “capella de les Neus” i li foren donades unes ordinacions. Aleshores eren temps d’esplendor de la contrada.

L’interior de l’edifici va ésser decorat amb falses voltes de maó, tot arrebossat i potser decorat. De tot això no queda res degut a una recent restauració. Igualment passa en les dues capelles laterals, avui dia desaparegudes, que s'han convertit en dos espais dins de l'església sense cap funció.

Es tracta d'una església amb planta de creu llatina, amb capelles laterals i absis semicircular en la part central de la nau. Hi ha un arc en el que descansen els cabirons de la teulada, formada per bigues de fusta i teules àrabs, de tipologia a dues vessants.

Té adossat un campanar quadrat amb grans obertures per les campanes i teulada a quatre vessants. Hi queden restes d'una esfera de rellotge, la maquinària del qual ha desaparegut. La façana és arrebossada i sobre la part dreta hi ha una meridiana solar.

Actualment hi ha obres de reparació sembla ser de la teulada.

Mare de Déu de les Neus de Molló és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT FELIU DE ROCABRUNA. CAMPRODON. RIPOLLES.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En el nostre deambular per les terres de la nostra estimada Catalunya volien visitar novament el poble de Beget. Però abans, vam fer una parada per conèixer el poble de Rocabruna i la seva església sota l’advocació de Sant Feliu.

 

Rocabruna és un bonic poble de les nostres contrades i per satisfacció nostra meravellosament l’església era oberta i van poder veure el seu interior.  

Poble (63 h.2009/972 m alt.) del municipi de Camprodon (Ripollès), a l’antic terme de Beget, a la capçalera del riu de Beget (dit també en aquest sector riu de Rocabruna), al vessant sud del Montfalgars. 

Rocabruna pertany al Ripollès des del 1967. Cal destacar l'existència de la restes del Castell de Rocabruna. El castell domina un turó envoltat de cingles, el Tossal del Castell, i la seva altitud (995 m) ofereix al visitant unes vistes molt interessants sobre el Pirineu i l'Alta Garrotxa. Els seus orígens es remunten al segle X (hi ha documentació del 1070), i actualment està abandonat. Sembla que el nom del castell prové del color del sòl i de les pedres de l'entorn (que també formen part dels murs), que és molt ennegrit o bru. Des de la fi del segle XI va pertànyer als Llers; passà als Cervià i als Melany; l’any 1342 Jaume de Besora en vengué la senyoria als Desbasc, que la mantingueren fins al segle XVII, que passà, per matrimoni, als Descatllar. 

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll confirma aquesta darrera definició.: compost de roca bruna, ‘roca fosca’.

 

Aquest església, potser, es esmentada al segle X amb el nom de Sant Julià de Pruna, però al llarg del segle IX s’estableix l’advocació i el nom actual. El temple de Rocabruna s'esmenta per primera vegada l'any 1097 en una donació feta per Arnau de Petrio a l'abat i al monestir de Sant Pere de Camprodon, de tots els drets i honors que tenia a Sant Cristòfor de Beget i a Sant Feliu de Rocabruna. Pel 1184 n'era rector Guerau de Fornells i se cita l'any 1279 amb el nom "d'ecclesia parrochialis sancti Felicis de Rochabruna".  

 

Va ser restaurada entre els anys 1469 i 1477 per Pere Des Bach, senyor de Rocabruna, i de nou l'any 1929.  

 

Les visites pastorals dels segles XIV-XIX donen notícies de la riquesa dels altars . Malauradament foren arrasats durant la Guerra Civil (1936-1939). 

Sant Feliu de Rocabruna és un temple romànic del segle XII. Disposa d'una sola nau amb volta apuntada a l'interior i absis semicircular construït amb carreus ben escairats. Està adornat amb una cornisa sostinguda per mènsules damunt la qual hi ha una decoració de dents de serra. La finestra de l'absis, formada per tres arcs en degradació, és de doble biaix. L’absis de l’església de Sant Feliu de Rocabruna és un dels més elegants de la zona Ripollès- Alta Garrotxa.

Pel costat de migdia hi ha la porta i dues finestres de doble esqueixada. Actualment són parcialment cegues, al haver estat convertides en ull de bou.  La porta d'accés al temple presenta un conjunt d'arcs en degradació, llinda i timpà llisos. S'hi accedeix per quatre graons. Cal destacar-hi la ferramenta original romànica, en la qual sobresurt un forrellat en forma de cap de dragó i decorat amb diferents motius geomètrics.

El campanar originari era d'espadanya, damunt la qual s'aixecà l'actual, de torre amb teulat a quatre vessants. Adossada a la part nord hi ha l'escala que mena a les campanes. 

 

Sant Feliu de Rocabruna és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

I com som humans, a més del bon record de l’església, també ens vam portar una grata satisfacció del dinar que vam fer en el restaurant del petit poble. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARIA DE RIBES DE FRESER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la nostra recerca pel Ripollès visitàvem la població de Ribes de Freser i la seva església sota l’advocació de la Mare de Déu: Santa Maria.

La vila de Ribes de Freser (912 m./1.864 h. 2005) va néixer a l’empara del castell dit de Sant Pere, i entorn de l’església parroquial de Santa Maria. Aquesta població es troba en la confluència de tres rius (el Freser, el Segadell i el Rigard), i emparada per altes muntanyes, que la protegeixen dels freds excessius, com la serra del Castell i el Puig Cornador, al nord, Mont-roig a llevant, els contraforts del Taga, cap a migdia, i les penyes de Sant Antoni o muntanya d’Ortellfret, a ponent.

A la consulta etimològica el diccionari Alcover–Moll ens dóna aquesta definició.: probablement la mateixa del nom propi i llinatge Freser (art. 1). L'ètim hipotètic llatí *fluviciarium, derivat de fluvium ‘riu’, proposat per Montoliu (BDC, x, 30), és mancat de tota probabilitat.

Aquesta vall havia format part inicialment del comtat i desprès marquesat, de Cerdanya, sempre dins el bisbat d’Urgell. En temps més moderns formà la sotsvegueria de Ribes, que comprenia tota la vall, fins a Campelles i Bruguera, llevat de la vall de Toses. 

La vall és esmentada l’any 904, en un judici de reconeixement de propietats del monestir de Sant Joan de les Abadesses. També els anys 918, 938 i 981 en diversos documents de propietats situades “in valle Petrariense”. un document de l’any 922, coexistí la forma “Petrariense” o “Pretaria” amb la de valle “Ripparum”, així nominada en una compra de terres feta per l’abadessa Emma de Sant Joan.

El lloc de Ribes o “Ripas” apareix l’any 966 en el testament de Sunifred, comte de Barcelona. Aquest document dóna peu a la possible existència d’una església en aquell moment. L’any 982, en un precepte del rei franc Lotari és confirma l’ocupació humana de Ribes.  El papa Sergi IV fa un reconeixement de propietas a favor del monestir de Ripoll.

El lloc de Ribes passà a la casa comtal de Barcelona al principi del segle XII. Això explica que l’any 1162 el comte Ramon Berenguer IV llegués en el seu testament els llocs de Besalú i de Ribes a la reina Peronella , per tal d’assegurar-li la manutenció quan restés vídua. 

L’església no és documentada fins l’any 1035, que apareix com “Sancta Maria Ripensi”

L’església parroquial de Santa Maria  és centre de l’arxiprestat de Ribes, és una església moderna que va reemplaçar la que fou destruïda el 1936. En els anys 1945-1946 fou construïda l’església actual, obra de l’arquitecte Josep Danés i Torras, el qual aprofità en el nou edifici les restes de l’anterior, especialment el campanar i els tres absis de l’església romànica.

És un edifici modern, de línies parabòliques i decoració pictòrica, situada al centre de la població. 

De la primitiva església romànica resten els tres absis, molt restaurats, adornats exteriorment amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, que actualment són capelles laterals de la nova església. Tot es troba en bon estat de conservació.

Al Museu Episcopal de Vic es conserva un fragment del baldaquí romànic procedent de la primitiva església de Ribes, amb un Pantocràtor al centre i amb grups de dos àngels als quatre costats, que és una magnífica mostra de la pintura romànica del segle XII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JULIÀ DE VALLFOGONA DEL RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

I finalment posem el nostre punt final a la visita realitzada a Vallfogona del Ripollès. El principal motiu, seguint la guia de Catalunya Romànica, de visitar el poble de Vallfogona és la seva església sota l’advocació de Sant Julià. Això no vol dir, que hem acabat de visitar el lloc però si que, posposem la nostra visita a l’església de Santa Magdalena de Cambrils per a una altra ocasió. Ens sorprengué el mastodòntic edifici de l’església de Sant Julià, però tot té la seva explicació.

 

 

El poble de Vallfogona (73 h el 2005) va néixer per voluntat dels senyors de la Sala de tenir un nucli de gent prop de la seva residència, i per això no es formà entorn de l’església, com tants pobles antics de la Catalunya Vella. Era una població protegida i fortificada, a la qual s’accedia per un portal que subsistí fins al principi del segle actual. Dins aquest clos murat només hi havia una plaça quadrada i alguns carrerons estrets. Si bé moltes cases han estat restaurades, la part antiga de Vallfogona encara conserva tota la fesomia de poble medieval. 

El lloc de Vallfogona és documentat des de l’any 900 en múltiples documents de vendes i donacions de terres i alous situats a la vall de Vallfogona a favor del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Apareixen documentat amb diferents variacions: Vallefacunda, Vallfecunda, valle que nominant Fecunda o Vallefagonda.

 

Les propietats i interessos del monestir a la vall foren reconeguts ja l’any 913, en judici fet a l’abadessa Emma pels habitants de diversos pobles propers al monestir, de la propietat dels seus camps i terres en favor d’aquesta, en presència dels comtes Miró de Cerdanya, i Sunyer de Barcelona i dels vescomtes Ermemir i Unifred.  

Aquest procés d’apropiació i d’interessos del monestir en la vall culminà l’any 960, en el moment en que l’abadessa Ranlo féu consagrar l’església de Sant Julià de Vallfogona, que ella havia mant erigir i que esdevingué el centre religiós de tota la vall.

 

La consagració de l’església de Sant Julià (o Sant Filibert) de Vallfogona es realitzà el 23 d’abril, dies després de la consagració de les esglésies de Vidrà i de Llaés, portada a terme juntament amb la de Sora, per l’abadessa Ranlo i el bisbe Ató de Vic, que donaren a la nova església diversos objectes de culte.  

La presència del bisbe Ató s’explica per la pertinença del lloc de Vallfogona al comtat d’Osona i a la diòcesi vigatana; així l’església apareix inclosa en les tres llistes parroquials d’aquest bisbat redactades entre els segles XI i XII.

 

La vall de Vallfogona , juntament amb les seves parròquies formava part del terme jurisdiccional del castell de Milany, fet que aprofita el vescomte de Besalú, senyor del lloc, l’any 1017, en extingir-se comunitat femenina de Sant Joan, per recuperar el domini de l’església. Domini que no fou restituït al monestir de Sant Joan fins l’any 1083, pel vescomte de Bas, Udalard. L’any 1150 en l’acta de consagració de l’església del monestir, aquest veia confirmada la possessió. 

El segle XII el temple fou substituït per un altre d’una nau amb volta, dividida per arcs torals, la qual fou castigada pel terratrèmol de l’any 1428, de manera que calgué construir una nova volta, que fou feta en arc ogival.

 

Aquesta església es féu insuficient des del moment en el qual l’any 1335 fou edificat el castell de Vallfogona, a l’entorn del qual anà creixent el nucli de població. Per això l’any 1756, dintre la febre renovadora del segle XVIII, s’inicià la construcció d’un nou temple, que s’inicià darrera la romànica, la qual s’anava aterrant a mesura que es bastia la nova. Per raons desconegudes, aquesta nova església no s’acabà, i l’edifici actual té mitja nau de la vella església romànica, que fa de part davantera a la començada el 1756. El resultat és una edificació híbrida molt peculiar, amb la part posterior de mesures molt més grans i d’estil barroc popular.  

La nova edificació construïda segons l’estil de l’època, és de tres naus i el presbiteri al fons, del qual només fou construïda la part superior amb dos trams d’arc. D’aquesta manera restà salvaguardada la part anterior de l’església romànica, la qual conserva a la seva façana una bonica porta.

 

Del primitiu edifici romànic només resten la façana de ponent  i una part de la nau central d’un edifici de tres naus, coberta amb voltes reforçades per arcs torals, del qual, com element més estable, resta la porta.  

A la dreta de la façana (que té esgrafiats del segle XIX i és coronada per un pesant campanar), hi ha adossada una torre de defensa, a través de la qual s’accedeix al campanar. Aquesta església s’abandonà, i passà a fer la funció de parròquia el santuari de la Salut, però al desembre del 1990 s’iniciaren les obres de restauració. 

Actualment encara hi ha un cartell que avisa de l’estat ruïnós de l’edifici. 

Com veiem la història és plena de successos però la porta d’entrada ens crida de seguida l’atenció.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTUARI DE LA SALUT. VALLFOGONA DE RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Com he comentat en una altra ocasió la nostra visita al poble de Vallfogona del Ripollès ens va sorprendre per el recull de dades que van aconseguir.  Avui, una més, i ens manca la que inicialment van anar a visitar l’antiga església de Sant Julià. 

Passejant el bonic i net poble ens arribaven a un edifici situat entre la Sala amb la derruïda església del Popúl i la de Sant Julià. Admiraven la seva façana i la fornícula situada damunt el portal.

Aleshores arribat el moment de trobar dades he tingut que recorre a diverses notes per documentar aquesta pàgina, entre elles les següents de l’Enciclopèdia Catalana. 

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, entre l’antiga parròquia i la població, té el seu origen en un petit oratori, situat al peu de l’antic camí ral, que ja existia el 1649 i on es creà una confraria el 1670.  

L’augment de devoció local fou causa que els dos sacerdots o domers que regien l’església de Sant Julià de Vallfogona decidissin, amb un grup de feligresos, d’ampliar l’oratori i bastir al seu lloc una església capaç.  

L’edifici actual s’inicià el 1689, i l’obra es beneí el 1701. Enriquida aviat amb altars i retaules, el cambril es construí el 1825, i el petit campanar el 1884, i ha estat un centre de devoció constant de tota la comarca. Al seu costat hi ha la rectoria, i com s’ha dit, l’església exerceix la funció de parròquia.  

És un edifici d’una nau amb presbiteri i capelles laterals, amb frescos pintats al segle passat, molt deteriorats. El retaule, barroc, és poc interessant. A la façana, en una fornícula, hi ha una imatge de la Mare de Déu, de terracota. 

Amb l'esvaniment de la capella del castell el santuari va rebre una gran impuls. Avui en dia ha substituït a Sant Julià molt deteriorada com església parroquial. 

La imatge i l’altar de l’església de Pòpul, ja comentada fa unes dates, l’any 1778 a l’església de la Salut on van romandre en un altar lateral fins la seva destrucció l’any 1936.

 

Trobo una anotació de Francesc Gurri en el seu llibre Pobles de Catalunya que ens la detalla així: Aquesta imatge possiblement del segle XIII, anava vestida amb el llavors tradicional “tontillo” o paperina. Com mostra de la meva ignorància he cercat en el diccionari castellà i he trobat aquesta definició: “Faldellín con aros de ballena o de otra materia que usaron las mujeres para ahuecar las faldas. 2. m. Pieza tejida de cerda o de algodón engomado, que ponían los sastres en los pliegues de las casacas para ahuecarlas”. Aquesta definició correspon perfectament a la resta de l’escrit que prossegueix: Aparentava estar dreta, però, sota la faramalla, era una talla i estava asseguda.

Per acabar d’il·lustrar aquesta crònica he  aprofitat una fotografia de l’altar major barroc de Roger Vinent Arnau. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

Fotografia Interior Església: Jordi Contijoh Boada