Fa
temps visitàvem l’església de Sant Serni de Cabó, romànica i ja descrita
anteriorment, i en aquella ocasió també fotografiàvem la nova església sota
l’advocació de Sant Isidre i Sant Serni.
El
poble de Cabó, que el 2001 tenia 50 h, és situat a banda i banda del riu de
Cabó, a 768 m d’altitud, sota la serra de Prada. Les cases que hi ha a
l’esquerra del riu són esglaonades pels vessants i les de la dreta, a la plana,
voltades de conreus.
En
la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:
Etim.: desconeguda. En
l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell apareix el nom de lloc Kapudeizo, que
correspon a l'actual Cabó. A documents posteriors (segle XI) apareixen
les formes Cabodez, Caboded i Caboet (cf. Miret Doc. 11 i Coromines Top.
And. 303). V.
Edifici
religiós de recent construcció i que substitueix a l'antiga parròquia romànica
de Sant Serní. L'església, d'estil neoromànic, és d'una nau coberta amb volta
de canó i amb teulada a doble vessant.
A
la façana principal s'obre la porta d'arc de mig punt amb quatre arcades en
degradació i, tota la porta, està emmarcada per un rectangle rematat en una
cornisa; per sobre hi ha una petita rosassa.
Al
costat s'aixeca el campanar que és una torre de quatre pisos, l'últim amb
finestres geminades d'arc de mig punt, i cobert amb teulada a quatre vessants.
El
parament és de pedres irregulars excepte les pedres cantoneres que són carreus
regular.
Cabó,
està situat en la vall del mateix nom. Aquest municipi és situat al sector de
la dreta del Segre, sense que arribi, però, a tocar el riu. El municipi limita
al nord amb les terres de Noves de Segre, a l’est amb l’enclavament de Baridà
del Pla de Sant Tirs, Fígols i Alinyà i amb Organyà, al sud ho fa amb Coll de
Nargó i Abella de la Conca, i a ponent amb Conca de Dalt, aquests dos últims
municipis de la comarca del Pallars Jussà.
Dit
antigament Caboet o la Vall de Cabó, el terme comprèn gairebé tota la vall de
Cabó.
Força
interessant és la vida de la nissaga dels senyors de Cabó que foren infeudats
pel Bisbat d’Urgell com a defensors de les terres andorranes.
No
volia deixar de parlar d’aquesta vall que ens va agradar força i on volem
tornar per conèixer la ruta dels dòlmens que també forma part de la seva història.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada