Aquesta
vegada els nostres passos ens portàvem per les Valls de Valira i quan pujàvem a
visitar el poble de Calbinyà (1103 m.) ens sorprenia el campanar i les ruïnes
de la seva antiga església, sota l’advocació de Santa Margarida. Aleshores, no
podien fer res mes, visitàvem i fotografiàvem
l’antiga església d’aquest bell i ben cuidat lloc de la nostre geografia.
El
lloc de Calbinyà, surt esmentat a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, Kalpiciniano, apareix citat en documents
dels sanys 972, 988, 1038 i 1042. Calbiciniano o Calbitiano
formava part de les propietats confirmades a Santa Maria de La Seu per les
butlles del 1001, del Papa Silvestre II, del 1012, del Papa Benet VIII, i del
1099, pel Papa Urbà II. A mitjan del segle XIX, però, la senyoria del lloc
pertanyia a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell.
La
història d’aquesta església presenta diversos problemes, sobretot
d’identificació i de titularitat. Actualment al terme de Calbinyà coexisteixen dues esglésies, una dedicada a
Sant Tomàs, amb funcions de parròquia i l’altra romànica, dedicada a santa
Margarida. Durant anys hi ha un suposats de fets que no aclareixen el nom i la
situació de la parròquia del poble.
Actualment
Calbinyà pertany al municipi descentralitzat de Valls de Valira, un del més
grans del territori pirinenc fronterer amb Andorra.
De
l'església de Santa Margarida de Calbinyà, romànica del segle XII, només resta
en peu una part del campanar de torre de planta quadrada, escapçat, sense
teulada, i alguns panys de murs.
El
campanar presenta una porta, mig colgada, que comunicava amb l'interior de
l'església. També hi ha una finestra a doble esqueixada. A la façana meridional hi ha les obertures
corresponents a segon pis.
Els
carreus són petits de l’aparell del campanar apareixen com lloses ben
col·locades amb les juntes de morter de calç.
El
mur que resta dempeus tenen el mateix aparell que el campanar, però més
irregular.
Santa
Margarida de Calbinyà està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.
Dos
detalls ens van cridar l’atenció una la meravellosa visita panoràmica sobre la vall del
Valira i l’altre unes magnifiques arrels de l’heura que s’enfilen per la torre
campanar. A la llarga poden ser causa de la seva caiguda.
Pols
som, i pols tornarem a ser. Segurament l’altiu campanar també davallarà com les
ambicions humanes.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia
: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada