dissabte, 28 de febrer del 2015

SANT QUINTÍ DE MONTCLAR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Una vegada vam anar-hi amb cotxe, però, ens van dir que el mateix dia havien tret un cotxe enfangat a causa de l’estat de la pista. En aquesta ocasió hem deixat el cotxe, i caminant i enfangant-nos en arribat al lloc. Per fi, visitàvem l’església sota l’advocació de Sant Quintí.
 
 
Sant Quintí de Montclar fou possiblement sempre una església sufragània dependent de la parròquia de Sant Martí, dins el bisbat d’Urgell. 

Feta la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ho defineix així.: del llatí monte claro, ‘muntanya clara’. 

Les notícies del lloc de Montclar es remunten a l’any 983.

L’any 1020, surt esmentada l’església de Sant Quintí en una venda feta per Guinedella d’un alou al terme del castell d’Avià, al lloc de Clarà, a un tal Ramon, per la quantitat de tres-cents sous d’or i argent, més cavalls i mules. Un dels límits d’aquest important alou és l’església de Sant Quintí (et de meridie ad ipsa eclessia sancti Quintini).  

L’església de Sant Quintí mantenia el seu lligam amb la parroquial el segle XVIII. Avui resta sense culte i ja ha començat el seu procés d’enrunament. 

Així ens ho explica Catalunya Romànica aproximadament trenta anys enrere. Actualment els murs de l’església és mantenen en peu però el seu interior és obert a totes les inclemències atmosfèriques. El sostre ha cedit i la fotografia de l’interior podem estalviar-nos-la. El conjunt de l’església amb el mas del seu costat estan tancats per una ret de plàstic i un pilons de fusta que fan de suport.  

Església és una construcció senzilla i humil d'una sola nau rectangular coberta amb volta de canó amb un absis semicircular orientat a llevant cobert amb quart d'esfera. Entre aquests cossos de l’edifici s’interposa un ampli ressalt que fa la degradació i que com l’arc absidal és acabat amb un arc de mig punt, però una mica asimètric.  

Els murs interiors descarreguen sobre dos arcs de mig punt, situades a banda i banda, de les quals la que s’obre al mur de migdia dóna pas a un cos d’edifici modern construït per fer les funcions de sagristia, amb la interposició d’un estret envà on mitjançant una porta es comunica amb la nau. Tot els paraments interior estan totalment arrebossats.  

La porta és a migjorn, mostra una estructura molt simple, consistent en un simple arc de mig punt adovellat. El temple rebia llum a través de dues finestres situades una al centre de l’absis, actualment tapiada, i l’altra al mur frontal. Totes dues de doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt. 

L’únic element decoratiu de l’exterior és una cornisa que giravolta la part superior de l’absis, rematada encara per una filada de petits carreus.  

Als peus hi ha un campanar de cadireta que inicialment tenia dues obertures de les quals ara falta la del costat sud.  

La coberta exterior és a dues aigües amb teula àrab.

 
Destaquem el parament divers depenent del sector, possiblement degut a alguna campanya de reformes de l'edifici original.  

Catalunya Romànica ens parla del deplorable estat de conservació i sembla un miracle que l’edifici es mantinguí dempeus. Déu protegeix als que l’estimen. 

De l’interior de l’altar fou trobada una curiosa lipsanoteca (reliquiari) que actualment es conserva en el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on ingressà l’any 1910. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada