SANT VICENÇ DE TORELLÓ. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Volíem fer un tros de camí des de Fontalba fins a Núria, però en arribar a l’aparcament, no ens decidirem a fer la sortida. Va semblar-nos que el temps estava insegur i els núvols amenaçaven pluja. Llàstima, d’indecisos el món està ple i, en aquesta ocasió ens van equivocar per no ser prou decidits. Aleshores baixant van decidir donar una volta per les terres d’Osona i visitarem Sant Vicenç de Torelló.

 

El poble de Sant Vicenç de Torelló, nom també adoptat el 1937 per al municipi de Lloriana de Ter, (555 m i 1.401 h. el 2005) es troba enmig del terme, en un petit serrat, abocat a la vall del Ges, prop de la carretera de Torelló a Sant Pere de Torelló. Principalment és format per dos sectors El sector antic es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Vicenç, documentada des del 1059, i anteriorment continuava amb un segon nucli vers el N, conegut per raval de Serrallonga. 

 

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll es donava a questa definició.: diminutiu de Torell (art. 2), procedent del radical pre-romà tor- o tur-, ‘elevació del terreny’. 

El 938 ja es tenen notícies documentals d'una primera església relacionada amb una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a les margues, que formava part de l'antic terme del castell de Torelló, documentat ja el 881.  

Al segle XI, coincidint amb la reorganització de la diòcesi la consagració d'altres esglésies de la comarca (Sant Maria de Lluçà, Sant Maria de Manlleu, Sant Julià de Vilatorta...) l'edifici fou reconstruït, configurant l'estructura inicial de l'edifici actual, que apareix documentat en la llista de parròquies del bisbat de Vic de 1025 a 1050 i posteriorment, el 19 d'agost de 1057?, consta com a parròquia juntament amb Sant Feliu de Torelló, també del terme del castell de Torelló.

A finals del segle XI i, relacionat amb el desenvolupament d'un petit nucli de població al costat de l'església, es modificà la capçalera i es construí el campanar. Adossat al mur septentrional, es comunicava amb el presbiteri mitjançant una porta i un arc. A l'exterior tenia una important banqueta de fonamentació inclinada cap al nord-est mentre que a l'interior descansava sobre el sòl.  

Poc després, als segles XII-XIII, s'hi afegí un porxo que servia d'entrada a l'església i també era lloc habitual de reunió dels fidels tant per activitats religioses com civils. La cronologia exacta és difícil de precisar però la tipologia i el fet que la seva banqueta es recolza a la de l'absidiola fa situar-lo a finals del segle XII o començaments del XIII, en tot cas posterior a la construcció de la nova capçalera.  

A partir del segle XIV i fins el XVII es produïren una sèrie de transformacions que configuraren l'edifici actual, sobretot al XVII quan degut a un moment d'esplendor econòmic es van produir canvis molt importants en l'estructura de l'edifici. Es van obrir dos nous arcs de mig punt als costats de la nau i s'hi van afegir dues naus laterals. La de migdia, aprofitava l'estructura de l'antic porxo i la de tramuntana quedà adossada al campanar. 

Com que s'havia d'eliminar l'entrada sud del temple es va obrir un nou accés als peus de l'església amb portalada barroca. S'hi col·locaren els nous altars del Roser i de Sant Isidre a qui li van dedicar un retaule el 1686. Es féu una teulada nova per unificar cobertes i s'aprofità una petita espadanya romànica per construir un comunidor, un petit porxo on s'aixoplugava el sacerdot que conjurava el mal temps amb oracions i exorcismes. 

El nou temple fou consagrat el 1640. El 1812 es construí la sagristia al lloc de l'absidiola del segle XI que s'enderrocà. Posteriorment, durant les restauracions d'entre 1982 i 1986 es revertí el procés, enderrocant la sagristia i reconstruint l'absidiola.  

Paral·lelament a les dades arqueològiques, de les quals en destaca una moneda que data aquestes construccions, se sap documentalment que durant molt de temps hi hagué dues capelles al temple, la de Sant Vicenç situada a l'altar major i la de Santa Maria del Racó, fàcilment identificable amb l'absidiola, la qual disposa de sacerdots encarregats del seu culte des de 1290 fins el 1812, període d'utilització d'aquesta estructura arquitectònica.  

La total restauració duta a terme entre 1982 i 1986 destaca les diferents fases constructives de l'edifici a més de conservar l'antiga coberta romànica in situ i fer un accés perquè es pugui visitar, cosa no gaire corrent que en els treballs de restauració ja que no se sol valorar l'estudi dels rebliments de coberta, entesos com a successió estratigràfica i com a part del jaciment constituït per l'edifici i el seu entorn.  

Els fonaments de la pica baptismal, han permès relacionar-la amb el nivell d'ocupació d'un paviment de còdols construït i utilitzat a partir de finals del segle XI, la mateixa època en què es construeix la nova capçalera. La recuperació de la pica, ha permès tornar-la a situar sobre els seus fonaments, als peus de l'església.  

Actualment és una església de tres naus amb capçalera d'absis semicircular a la nau central i una absidiola, també semicircular, a la nau sud, però amb l'eix perpendicular al presbiteri. Adossat a la nau nord s'aixeca un campanar de torre.  

La porta d'entrada és de factura barroca i està situada a la façana sud, damunt la qual s'aixeca un campanar d'espadanya. La teulada és a dues vessants.  

L'aparell, de carreus de pedra, és irregular al llarg de l'edifici degut a les diferents fases constructives, que també han afectat les obertures de tipologies molt diferents: finestres d'arc de mig punt i doble esqueixada, espitlleres, finestres quadrades i d'arc rebaixat i un òcul.  

L'església del segle XI era un edifici romànic d'una sola nau i capçalera semicircular que tenia l'accés a la façana sud. L'espai destinat als fidels coincideix amb la nau major actual i les runes de l'absis estan sota la banqueta de l'actual.  

La coberta de la nau, una volta de canó en pedra, s'ha conservat fins l'actualitat així com les lloses de pedra sobre la volta. El paviment era de terra, pedres i calç.  

El campanar és una torre de planta quadrangular, de quatre cossos amb decoració llombarda: arcs cecs i una alineació de dents de serra a la part superior. Les obertures són variades. Una finestra espitllera situada a la façana de llevant del primer pis, una finestra d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del segon pis i una finestra geminada d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del tercer i quart pis. L'aparell és de filades de carreus de pedra units amb argamassa de calç. La coberta és piramidal a quatre aigües feta amb lloses de pedra i coronada amb un parallamps.  

El porxo està situat a la part meridional de l'església, té la mateixa llargària que la nau. Encara que queda totalment integrada a la nau, perdent així la seva funció d'accés a l'església, es distingeix encara clarament, tant des de l'interior com des de l'exterior. Consta de dues arcades laterals, situades a llevant i a ponent i dues altres alineades cap a migdia. Totes sostingudes per pilars de secció quadrangular. Els arcs són de mig punt rebaixats. Tenia una coberta, actualment desapareguda, que s'inclinava cap al sud. L'aparell és de carreus grossos als arcs i de pedres poc treballades a la resta de la fàbrica.  

L'actual capçalera substituí la del segle XI. Consta d'un absis semicircular acompanyat d'una petita absidiola al costat sud del presbiteri i oposada al campanar. Segurament eren cobertes amb voltes de quart d'esfera i lloses de pissarra. Portalada barroca 1624. Porta amb llinda formada per blocs de pedra ben tallats. A la part superior te un frontó circular tallat amb una fornícula al mig amb la imatge de Sant Vicenç.  

Els fonaments de la pica baptismal, van ser trobats a l'angle nord oest de la nau central de l'església, durant uns treballs arqueològics. Consisteixen en una plataforma circular amb dos graons, al centre de la qual hi ha l'encaix per posar-hi la pica i el desguàs. La pica baptismal, que havia desaparegut en època barroca, també ha estat recuperada. Es tracta d'un element aproximadament hemisfèric, tallat en un sol bloc i decorat amb un cordó en relleu, ornamentat amb incisions, que envolta la vora de la pica i la base.

 

 

Com es pot veure aquesta vegada em trobat forces des, preferentment a Viquipèdia. La contrada, oberta a la part alta de la Plana de Vic, és molt agradable com molts pobles de l’interior del nostre país. L’església apareix molt ben conservada i en el lloc hi ha diversos cartells que ens donen molta  informació. 

A admirar les modificacions de l’edifici que segurament en principi era una petita església romànica per donar servei religiós als habitants el castell i els fidels de l’entorn. Però des de llavors amb passat tants anys que tot  varia en l’intent humà de millorar-lo. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.