En
el nostre pelegrinatge, per les terres de la nostra Catalunya, aquesta vegada
visitàvem el poble de Queralbs i la seva església sota l’advocació de Sant
Jaume.
El
poble de Queralbs (156 h. 2005) es troba a 1 236 m d’altitud, al S. del terme,
en un replà del vessant dret del Freser, més amunt del torrent de Toses. Es
troba en un fort pendent, de manera que constitueix un bon exemple de la
localització dels nuclis habitats a mitja muntanya, característica de les
terres de l’Alt Freser. Encara que en els últims anys s’han construït algunes
cases seguint una arquitectura centreeuropea, la imatge general de la població
encara presenta un grau d’unitat notable gràcies a l’organització dels estatges,
que correspon sobretot a recorreguts horitzontals i esgraonats per la
necessitat d’aconseguir el màxim de solellada.
A
la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta
definició.: grafia aglutinada de quer alb o de quers albs, ‘penyes
blanques’. Es troba escrit Cheros albos en un doc. de l'any 839 (Botet
Geogr. Gir. 883), Queros albos en un del 1063 (Villanueva Viage, xv), chers
albs en un del segle XII (Pujol Docs. 14).
El
lloc de Queralbs surt esmentat en la suposada acta de consagració de la
catedral d’Urgell de l’any 839, amb el nom de “Kerasalbos”, com a parròquia la
existent en aquella època. Això és totalment impossible segons el testimoni de
la seva acta de consagració del 30 de juliol del 978, puix que s’hi diu que en
aquella data el bisbe Guisad II d’Urgell vingué a consagrar aquella església,
que havien aixecat feia pocs anys Manipi, Osseló, Aló, Galadons i Melendre, ara
ja difunts, i que els seus amrmessors Odó, Mascaró, Abó, Adegló, Igiga,
Bradila, Guiscafred, Greanta, Trasovard, Anidó, Andaleg, Goltred, Guadamir,
Ermengol i altres demanaren al bisbe que la consagrés i la fes casa del Senyor
per tal de poder rebre el perdó del seus pecats.
El
lloc de Queralbs és esmentat per primera vegada amb el nom de “Cairisalbos” l’any 938, quan Auresza en
el seu testament llegà béns situats a Queralbs amb d’altres a Planoles i de la
Vall de la Pedrera al monestir de Sant Joan de les Abadesses. En aquest lloc,
situat aleshores dins la demarcació de Fustanyà, s’hi concentrà un nucli de
persones, que són les que l’any 978 demanaren al bisbe Guisad que erigís en
parròquia o sufragània l’església que els seus pares havien aixecat.
Entre
els segles X i XII veiem confirmades les pastures d’aquests indrets a grans
monestirs: així, el 966 el comte Oliba Cabreta concedeix les pastures de Coma
de Vaca i Coma de Freser al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i l’any
1087 el comte Guillem Ramon de Cerdanya dóna les pastures de la vall de Núria
al monestir de Ripoll.
L’augment
de la població devia fer insuficient la primitiva església, que fou reedificada
al segle XII, i poc després li fou afegit el nàrtex o galilea, (porxo) el qual
constitueix el millor ornament del temple. No hi ha cap data exacta sobre
aquesta reedificació, la qual devia tenir lloc al moment que Queralbs, lloc de
domini reial, començà a créixer gràcies als seus molins i fargues, i sobretot a
l’aprofitament de les seves pastures. 
El
22 d’abril de 1273, amb privilegi expedit a la ciutat de Perpinyà, l’infant
Jaume concedeix, per 500 sous melgoresos, les pastures de les muntanyes
incloses en les dites parròquies als homes de Queralbs i de Fustanyà, sota un
cens anual de 50 sous, amb exclusió de tothom, sense el seu consentiment.
Aquest privilegi, que indubtablement devia ésser lucratiu per als homes
d’aquests llocs, fou confirmat l’any 1277 perquè s’havia fet malbé el document
anterior.
Com
la majoria de pobles de la Vall de Ribes, Queralbs era de domini reial, segons
que consta en el capbreu dels volts del 1370, però al llarg del segle XIV fou
infeudat a diferents nobles, com els Montclar, abans del 1280; Pere de
Montclar, el 1339, el va subinfeudar a Ramon de Ribes; més tard fou de Pere
Galceran de Pinós, que n'era senyor el 1383, i el posseïa juntament amb les
baronies de Pinós i Mataplana i la resta de les valls de Ribes.
La primitiva església sofrí algunes modificacions no substancials al llarg dels segles. És probable que després del terratrèmol de l’any 1427, en el qual es va dir que “moriren gairebé tots els habitants de Queralbs”, calgués refer la volta que es veu molt sensiblement apuntada.
El
segle XVII l’església fou ampliada per la part de ponent, a l’indret del cor i
de l’ull de bou, i també se li afegí la sagristia. També en aquest moment o un
altre, fou allargada l’ala meridional del petit transsepte, segons es veu en el
mur exterior.
L’època
de construcció del campanar, aixecat damunt el braç de tramuntana del
transsepte, és desconeguda, bé que sembla posterior a l’obra inicial (podia
tractar-se d’una obra del segle XV).
Curiosa
la petita espadanya que corona la cara de migjorn, semblant a la que corona
l’extrem del braç de creuer de migdia.
Aquesta
església, és d'una nau amb absis i un creuer més tardà. Té la volta
sensiblement apuntada, cosa que revela una nova construcció avançat el segle
XIII.
La
seva porta d'accés és el mur de migdia. Uns del elements destacar és la ferramenta de la porta. A
desgrat que alguns d’ells són posteriors i que la fusta tampoc és l’original,
tanmateix els ferros forjats originaris tenen un interès especial. Sobretot pel
fet que suposadament es tracta d’uns treballs fets al mateix indret, el qual en
època medieval es distingí per
l’explotació de les mines de ferro i per la seva forja a les fargues.
Protegeix
la porta un porxo o nàrtex, format per sis arcades, a manera d'andanada de
claustre, que descansen sobre cinc columnes amb capitells esculpits amb fulles
estilitzades, volutes i algun cap humà. Sembla ser que dits capitells
provinguessin de l’escola rossellonenca per l’estil del seu treball. Aquest
atri o porxo és cobert amb un vessant, i sota la coberta es poden observar els
extrems de testa ben tallats en les bigues de fusta encastades en el mur.
Tot el conjunt ha estat objecte d’una moderna restauració i neteja.
Com
a frontal d’altar es pot contemplar la còpia del retaule gòtic del segle XIV,
actualment conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada