L’església
de Santa Cecília és troba situada al costat de llevant del poble de Molló,
damunt un serrat situat en un vessant de la vall del Riutort.
No és coneix cap document que parli dels orígens de
la parròquia de Molló fins l’any 936, quan ja aquesta devia estar establerta
d’abans. Tot i amb això podem aventurar que si fou abans , al començament del
segle X ja devia existir, puix que alguns aspectes relacionats amb la
constitució del parròquia de Camprodon fan creure que la de Molló ja devia
funcionar, o que al menys ja era planejada al moment d’instituir-se la camprodonina
l’any 904. Des d’un primer moment va pertanyé al bisbat de Girona i era de domini
comtal.
En ple segle XII no sabem si tot l’edifici primitiu
fou o no reformat, però el que si sabem és que fou començada la construcció de
la torre campanar.. Hom n’erigí la planta baixa, la qual arriba fins el nivell
de la teulada de l’església actual. Aquest campanar s’ha dit que possiblement
en un principi fou utilitzat amb
finalitats bèl·liques, sobretot a causa
d’una porta amb parament de pedra del final del segle XI, la qual dóna a les
voltes de l’església actual, i que potser donava pas a l’església anterior. De
fet és veritat que Molló constituí un punt de fricció entre el comte de Besalú i el de Castellnou;
així, l’any 1090 Bernat II de Besalú s’alià amb un tal Guillem Hug contra
Guillem de Castellnou, en prevenció que aquest darrer, que ja s’atribuïa el títol,
no és traspassés a intentar apoderar-se de Mollet (Perelada), Tuïr, Prats de
Molló i Molló, que eren viles del comte de Besalú.
L’any 1141 el monestir de Santa Maria de Ripoll hi rebé importants dominis, així, quam el cmote de Barcelona i de Besalú, Ramon Berenguer III, manà ésser enterrat al monestir de Ripoll, li deixava entre altres possessions “l’alodium meum proprium quod habeo in comitatu Bisuldunensi, scilicet in parrochia de Sanctae Caeciliae de Mollo, sive in vila Mulnau [...]”. Aquelll mateix any1141 els abats de Ripoll obtingueren el domini total del lloc, i a partir del 1144 la possessió de la parròquia i els seus drets, quan el bisbe de Girona, Berenguer, Fèu donació al monestir de “l’ecclesiam Sanctae Caecilae de Moion cun decimis et primitius, alodibus, atque oblationibus fedelium [...]”. Aquesta possessió es veié confirmada l’any 1167 en la butlla del papa Alexandre III, a favor del monestir de Ripoll.
Cap el final del segle XII hom construí l’església
actual. L’any 1952 fou restaurada la part superior del campanar.
L'església
de Santa Cecília de Molló és una notable mostra del romànic pirinenc. És una
església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt
desenvolupat, més estret que l'amplada de la nau. Aquesta és coberta amb volta
apuntada, amb tres arcs torals reforçats per contraforts visibles a l'exterior.
A la capçalera té dues capelles rectangulars poc profundes, com un incipient
creuer, que es manifesten a l'exterior amb un mur més sortint que la nau.
Aquestes capelles tenen unes finestres de doble esqueixada i l'absis en té una
d'allargada, ornada per dues arquivoltes sostingudes per dues columnetes amb
capitells decorats amb motius vegetals i figures antropomorfes. A l'interior, el
presbiteri és reforçat amb un fris ornamental de mènsules i dents de serra, i
l'absis acaba a l'exterior amb un fris sostingut per mènsules.
Al
peu de la nau hi ha un cor d’època
tardana.
A
l'extrem ponentí del mur de la part meridional, s'obre la portada, severa i
elegant, que fou dissenyada formant un conjunt un xic sobresortint del mur i
que s'acaba en un fris esculpit i petites mènsules –que representen els set
pecats capitals– sobre dents de serra, tot sota un petit ràfec en terrat o
guardapols. La porta és accessible per sis graons, i és formada per arquivoltes
llises en degradació. El timpà també és llis. La porta té unes ferramentes de
tipus romànic, còpia de les primitives que es van perdre, però conserva l'antic
forrellat que figura una serp.
Destaca
l'esvelta torre campanar, adossada al mur N, que té la base del segle XI fins a
l'altura de la teulada de l'església actual, i quatre pisos superiors del segle
XII, que resulten una mica petits de mides en comparació amb el volum
considerable de l'església, cosa que n'accentua l'esveltesa. Fou restaurat el
1952 i se li llevà l'acabament emmerletat que li era impropi. Té un joc de
lesenes i arcuacions llombardes i un fris dentat que marquen els diferents
pisos, i dues finestres rodones bessones o ulls de bou sota la teulada.
Una
profitosa visita a Molló amb el coneixem de dues esglésies allunyades per el
temps però interessants de veure.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada