dimecres, 15 de febrer de 2017

SANTA CECÍLIA DE MONTSERRAT. MARGANELL. BAGÈS.

TERRES DEL BAGES. 

En una de les nostres visites a Montserrat, muntanya senyera dels catalans, visitàvem l’església de Santa Cecília de Montserrat. El lloc és esplèndid per la seva panoràmica i per la seva situació, malgrat l’edifici era tancat al públic.

 
En la nostra recerca habitual trobàvem en l’Enciclopèdia Catalana tota una informació en la que basem la nostra crònica, acompanyada per les nostres fotografies. 

Antiga abadia benedictina que al segle XIX prengué el nom oficial de Santa Cecília de Montserrat. Situada a llevant de la muntanya de Montserrat, prop de l’antic castell Marro, sota l’espadat de Sant Jeroni: La parròquia de Marganell fou donada al monestir pel bisbe de Vic el 1143.  

Tot i que la fama i el prestigi del monestir i santuari de Santa Maria eclipsaren els de Santa Cecília, cal tenir present que aquest és el primer cenobi montserratí històricament documentat; fent excepció del probable monasteriol de la part baixa i els ermitatges disseminats pels alts de la muntanya santa.
 
Efectivament, data de l’any 937 la primera notícia d’“una casa de Santa Cecília”, vora la qual al cap d’un any es construïa un cenobi. La fundació d’aquest monestir fou obra del seu primer abat Cesari i patrocinada pels comtes de Barcelona, Sunyer i Riquilda.  

Al juny del 945, el bisbe Jordi, de Vic, autoritzava la institució del monestir, que havia de regir-se segons la regla de sant Benet i de mantenir-se sota l’obediència canònica dels bisbes de Vic. El cenobi és titulat de Sant Pere, Santa Maria i Santa Cecília; aquest darrer fou el nom que prevalgué.  

Després de la mort de Cesari, Santa Cecília perillà de passar a dependència del monestir de Ripoll, que a Montserrat mateix posseïa el de Santa Maria i una bona part del territori de la muntanya. Les propietats de Santa Cecília eren més aviat situades a les valls del repeu montserratí i a l’entorn immediat de l’abadia. L’antic Castell Marro, els masos sorgits sota la protecció d’aquest i l’església de Sant Esteve de Marganell pertanyien a l’abat i als monjos de Santa Cecília, a la cura espiritual dels quals eren també confiats.
 

A partir del 1108 i durant una cinquantena d’anys, el monestir estigué sotmès al de Sant Cugat del Vallès. No obstant l’esforç tenaç dels seus monjos per mantenir-ne la independència i fins per sostreure's de la jurisdicció dels bisbes vigatans, romangueren sotmesos al bisbe des del 1220. Dos petits monestirs de la Segarra i l’Urgell van ser priorats dependents de Santa Cecília. 

La decadència del monestir és patent des del segle XIV. Vers el 1331, la comunitat era només de sis monjos i l’abat; el convent s’havia convertit en lloc de parada i hostal dels pelegrins de Montserrat. Santa Cecília entrà aviat en l’òrbita del cada dia més important monestir i santuari de Santa Maria, i el 1539 s’unia definitivament a aquest per la cessió oficial que en féu l’abat comendatari Joan de Cordelles.  

A partir d’aquest moment, residiren a Santa Cecília uns sacerdots encarregats de l’assistència espiritual de la feligresia de Marganell. Compartien l’habitatge amb uns quants servents de Montserrat, que tenien cura de les terres. 

El pas de les tropes franceses, els anys 1811 i 1812, esdevingué funest per a l’església i el casal de Santa Cecília. Després de la guerra, els serveis parroquials passaren definitivament a Marganell. L'abat Miquel Muntades féu la primera restauració el 1862 sota la direcció de l'arquitecte Villar i Carmona. El 1930 se'n realitza una segona impulsada per l'abat Marcet i dirigida per Josep Puig i Cadafalch. 

Santa Cecília es convertí en una de les múltiples esglesioles del contorn montserratí, fins que els anys 1940-54 retornà a la seva antiga funció monàstica, en donar aixopluc a una comunitat de monges benedictines, foragitades per la revolució del 1936 de llurs convents de Barcelona i Mataró. 

La migradesa de l’espai disponible i la manca de condicions per a la vida regular de la comunitat, que assolí un gran esplet, feren necessari el seu trasllat al nou monestir de Sant Benet, construït en un altre replà de la muntanya, més avall i a llevant de Santa Cecília.  

D’aleshores ençà, el casal de Santa Cecília —dependència de Montserrat— fou utilitzat durant molts anys com a refugi per a excursionistes. Entre l’abril del 2014 i el febrer del 2015 el monestir fou objecte d’una rehabilitació en profunditat amb l’objectiu de recuperar el seu valor arquitectònic. El juny d’aquest any s’hi inaugurà l'Espai d'Art Sean Scully, adscrit al Museu de Montserrat, que acull l’obra que aquest artista irlandès ha realitzat especialment per al monestir, entre les quals diverses pintures de gran format, vitralls, pintures al fresc, un reraltar de cristall, i creus de vidres i canelobres. Aquesta funció coexisteix amb la tradicional com a lloc de culte religiós.  

La datació de l’església de Santa Cecília és una qüestió força polèmica. La majoria d’estudiosos opina que no queda res de l’església preromànica consagrada l’any 957, i que, per tant, es tracta d’un edifici del segle XI totalment romànic. Tanmateix, alguns experts creuen que el cos de les naus podria correspondre al temple del segle X.  

L’església té planta basilical, amb tres naus capçades a l’est per absis de planta semicircular. La peculiaritat de la planta d’aquest edifici consisteix en la major llargària de la nau central, que es perllonga cap a l’oest. La cobertura de les naus consisteix en voltes de canó paral·leles. Les naus laterals es comuniquen amb la central mitjançant sengles arcades de mig punt, que es troben prop de la capçalera.  

L’absis central, de la mateixa amplada que la nau, té dues fornícules obertes a cada costat. Les absidioles s’uneixen amb les naus laterals per mitjà d’un doble ressalt, que fa la gradació.  

Vuit finestres il·luminen el temple, totes de doble esqueixada. Una finestra s’obre al centre de cada absidiola, a l’absis central n’hi ha tres, i una més al mur oest de cada nau. Les finestres dels absis queden capçades per arcs de mig punt, extradossats per una filada de lloses. A l’exterior, els absis presenten decoració llombarda consistent en sèries de dues arcuacions cegues entre lesenes.  

 
Al mur oest de la nau central i de la nau lateral nord s’obren sengles portes. Al costat de la porta de la nau central n’hi ha una altra de tapiada i en un nivell més elevat que el terra actual, i això fa sospitar que, en algun moment, es va rebaixar el nivell del sòl.  

L’aparell és de petits carreus, molt poc treballats, disposats en filades sense cap mena d’ordre i units amb força morter de calç. Els angles queden reforçats amb carreus més grans.  

Al costat d’una de les fornícules de l’absis central, es conserva una decoració pictòrica d’època romànica que, pel seu estil lineal i esquemàtic, es pot considerar més un grafit que una part d’una composició pictòrica. Es tracta del bust d’una figura, potser un bisbe, amb un capell triangular decorat amb unes creus inscrites en cercles vermells.  

Provinents del monestir, a Santa Maria de Montserrat es conserven els fragments d’unes làpides amb inscripcions que daten del s. X, quan es va erigir la canònica.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada