En una de les
nostres visites a Montserrat, muntanya senyera dels catalans, visitàvem
l’església de Santa Cecília de Montserrat. El lloc és esplèndid per la seva
panoràmica i per la seva situació, malgrat l’edifici era tancat al públic.
En la nostra
recerca habitual trobàvem en l’Enciclopèdia Catalana tota una informació en la
que basem la nostra crònica, acompanyada per les nostres fotografies.
Antiga abadia
benedictina que al segle XIX prengué el nom oficial de Santa Cecília de Montserrat. Situada a llevant de la muntanya de
Montserrat, prop de l’antic castell Marro, sota l’espadat de Sant Jeroni: La
parròquia de Marganell fou donada al monestir pel bisbe de Vic el 1143.
Tot i que la
fama i el prestigi del monestir i santuari de Santa Maria eclipsaren els
de Santa Cecília, cal tenir present que aquest és el primer cenobi montserratí
històricament documentat; fent excepció del probable monasteriol de la
part baixa i els ermitatges disseminats pels alts de la muntanya santa.
Efectivament,
data de l’any 937 la primera notícia d’“una casa de Santa Cecília”, vora la
qual al cap d’un any es construïa un cenobi. La fundació d’aquest monestir fou
obra del seu primer abat Cesari i patrocinada pels comtes de Barcelona, Sunyer
i Riquilda.
Al juny del 945,
el bisbe Jordi, de Vic, autoritzava la institució del monestir, que havia de
regir-se segons la regla de sant Benet i de mantenir-se sota l’obediència
canònica dels bisbes de Vic. El cenobi és titulat de Sant Pere, Santa Maria i
Santa Cecília; aquest darrer fou el nom que prevalgué.
Després de la
mort de Cesari, Santa Cecília perillà de passar a dependència del monestir de
Ripoll, que a Montserrat mateix posseïa el de Santa Maria i una bona part del
territori de la muntanya. Les propietats de Santa Cecília eren més aviat
situades a les valls del repeu montserratí i a l’entorn immediat de l’abadia.
L’antic Castell Marro, els masos sorgits sota la protecció d’aquest i
l’església de Sant Esteve de Marganell pertanyien a l’abat i als monjos de
Santa Cecília, a la cura espiritual dels quals eren també confiats.
A partir del
1108 i durant una cinquantena d’anys, el monestir estigué sotmès al de Sant
Cugat del Vallès. No obstant l’esforç tenaç dels seus monjos per mantenir-ne la
independència i fins per sostreure's de la jurisdicció dels bisbes vigatans,
romangueren sotmesos al bisbe des del 1220. Dos petits monestirs de la Segarra
i l’Urgell van ser priorats dependents de Santa Cecília.
La decadència
del monestir és patent des del segle XIV. Vers el 1331, la comunitat era només
de sis monjos i l’abat; el convent s’havia convertit en lloc de parada i hostal
dels pelegrins de Montserrat. Santa Cecília entrà aviat en l’òrbita del cada
dia més important monestir i santuari de Santa Maria, i el 1539 s’unia
definitivament a aquest per la cessió oficial que en féu l’abat comendatari
Joan de Cordelles.
A partir
d’aquest moment, residiren a Santa Cecília uns sacerdots encarregats de l’assistència
espiritual de la feligresia de Marganell. Compartien l’habitatge amb uns quants
servents de Montserrat, que tenien cura de les terres.
El pas de les
tropes franceses, els anys 1811 i 1812, esdevingué funest per a l’església i el
casal de Santa Cecília. Després de la guerra, els serveis parroquials passaren
definitivament a Marganell. L'abat Miquel Muntades féu la primera restauració
el 1862 sota la direcció de l'arquitecte Villar i Carmona. El 1930 se'n
realitza una segona impulsada per l'abat Marcet i dirigida per Josep Puig i
Cadafalch.
Santa Cecília es
convertí en una de les múltiples esglesioles del contorn montserratí, fins que
els anys 1940-54 retornà a la seva antiga funció monàstica, en donar aixopluc a
una comunitat de monges benedictines, foragitades per la revolució del 1936 de
llurs convents de Barcelona i Mataró.
La migradesa de
l’espai disponible i la manca de condicions per a la vida regular de la
comunitat, que assolí un gran esplet, feren necessari el seu trasllat al nou
monestir de Sant Benet, construït en un altre replà de la muntanya, més avall i
a llevant de Santa Cecília.
D’aleshores
ençà, el casal de Santa Cecília —dependència de Montserrat— fou utilitzat
durant molts anys com a refugi per a excursionistes. Entre l’abril del 2014 i
el febrer del 2015 el monestir fou objecte d’una rehabilitació en profunditat
amb l’objectiu de recuperar el seu valor arquitectònic. El juny d’aquest any
s’hi inaugurà l'Espai d'Art Sean Scully, adscrit al Museu de Montserrat, que
acull l’obra que aquest artista irlandès ha realitzat especialment per al
monestir, entre les quals diverses pintures de gran format, vitralls, pintures
al fresc, un reraltar de cristall, i creus de vidres i canelobres. Aquesta
funció coexisteix amb la tradicional com a lloc de culte religiós.
La datació de
l’església de Santa Cecília és una qüestió força polèmica. La majoria
d’estudiosos opina que no queda res de l’església preromànica consagrada l’any
957, i que, per tant, es tracta d’un edifici del segle XI totalment romànic.
Tanmateix, alguns experts creuen que el cos de les naus podria correspondre al
temple del segle X.
L’església té
planta basilical, amb tres naus capçades a l’est per absis de planta
semicircular. La peculiaritat de la planta d’aquest edifici consisteix en la
major llargària de la nau central, que es perllonga cap a l’oest. La cobertura
de les naus consisteix en voltes de canó paral·leles. Les naus laterals es
comuniquen amb la central mitjançant sengles arcades de mig punt, que es troben
prop de la capçalera.
L’absis central,
de la mateixa amplada que la nau, té dues fornícules obertes a cada costat. Les
absidioles s’uneixen amb les naus laterals per mitjà d’un doble ressalt, que fa
la gradació.
Vuit finestres
il·luminen el temple, totes de doble esqueixada. Una finestra s’obre al centre
de cada absidiola, a l’absis central n’hi ha tres, i una més al mur oest de
cada nau. Les finestres dels absis queden capçades per arcs de mig punt,
extradossats per una filada de lloses. A l’exterior, els absis presenten
decoració llombarda consistent en sèries de dues arcuacions cegues entre
lesenes.
Al mur oest de
la nau central i de la nau lateral nord s’obren sengles portes. Al costat de la
porta de la nau central n’hi ha una altra de tapiada i en un nivell més elevat
que el terra actual, i això fa sospitar que, en algun moment, es va rebaixar el
nivell del sòl.
L’aparell és de
petits carreus, molt poc treballats, disposats en filades sense cap mena
d’ordre i units amb força morter de calç. Els angles queden reforçats amb
carreus més grans.
Al costat d’una
de les fornícules de l’absis central, es conserva una decoració pictòrica
d’època romànica que, pel seu estil lineal i esquemàtic, es pot considerar més
un grafit que una part d’una composició pictòrica. Es tracta del bust d’una
figura, potser un bisbe, amb un capell triangular decorat amb unes creus
inscrites en cercles vermells.
Provinents del
monestir, a Santa Maria de Montserrat es conserven els fragments d’unes làpides
amb inscripcions que daten del s. X, quan es va erigir la canònica.
Text i recull
dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada