Bellver de Cerdanya és una vila (1341 h. 2001) i municipi ( 2231 h. 2009) de la comarca de la Baixa Cerdanya. El municipi és un conglomerat de diferents pobles, masies aïllades i llogarrets diversos que conformen un dels més grans municipis de la comarca. Bellver és el principal nucli de la sub-comarca de la Batllia, situada al sud-oest de la Cerdanya, i que també inclou els municipis de Prullans i Riu de Cerdanya. Aquesta porció sud de la comarca també l'anomenen els de Bellver la "Petita Cerdanya".
Administrativament
pertany a la província de Lleida, encara que els lligams històrics i geogràfics
la vinculen estretament a Puigcerdà, capital de la comarca, a La Seu d'Urgell i
a Ripoll i Vic. Bellver es troba a mig camí de Puigcerdà i la Seu d'Urgell.
La vila de Bellver de Cerdanya (1.061 m d’altitud) és situada al cim d’un turó calcari espadat en bona part, a l’esquerra del Segre, dominant el camí natural.
Al segle X
aquest territori constituïa el pagus
de Talló, que juntament amb la vall de la Llosa formà a la baixa edat mitjana
la sotsvegueria de Baridà. Amb la fundació de Bellver de Cerdanya aquesta
població esdevingué el centre del territori.
Bellver havia
estat fundada per Nuno Sanç, senyor de Rosselló i Cerdanya, el 1225. El comte,
amb la fundació de Bellver, devia pretendre també l’establiment d’una
administració particular per al país del Baridà, que seria l’origen de la
sotsvegueria de Baridà. Aquests privilegis, que s’inspiraven en la carta de
Puigcerdà del 1182, foren confirmats per Jaume I, que ordenà també que el camí
de la Seu d’Urgell a Puigcerdà passés per Bellver. El mateix monarca, dos anys
més tard, concedia a la vila de Bellver l’exempció de la quèstia reial en canvi
de la construcció d’una muralla amb les seves torres i fossats. Els sobirans
posteriors confirmaren i fins i tot ampliaren aquests privilegis. Així, Jaume
II de Mallorca, el 1277, va confirmar els drets que havia atorgat el seu pare. La
seva ubicació era estratègica, a la frontera entre el comtat de Cerdanya i el
comtat d'Urgell, al costat del camí Ral (avui Camí de Sant Jaume) que unia la
Seu i Puigcerdà, i més enllà el Pla de Lleida amb el Rosselló i el Comtat de
Foix.
La consulta
etimològica al DCVB ens fa aquesta definició: del llatí bĕllu vidēre, ‘bell
veure’.
Dominant la visió de la vila s’aixeca el campanar de
l’església de Sant Jaume, al costat de la plaça Major porticada i l’Ajuntament.
Al punt més alt del turó, s’hi dreçava l’antic castell de Bellver, del qual
només resta la cisterna. Prop seu hi ha l’església parroquial de Santa Maria i
Sant Jaume, que segueix la tradició del gòtic català.
L’església de la
vila de Bellver és esmentada per primera vegada l’any 1271, en què Galceran IV
de Pinós vengué durant dos anys, a P. Riba de Puigcerdà tots el rèdits, les
justícies i altres drets que rebia en els termes dels castells de Bellver i Prats,
i en la batllia de Bolvir, excepte els redelmes del temple i de la batllia de
Bellver. 
L’església de
Bellver depengué en un primer moment de la gaire llunyana de Santa Maria de
Talló, esdevinguda canònica, que gaudia d’una posició administrativa preponderant
a la zona, tal com recull en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu. A
partir del segle XVI la parròquia de Bellver aconseguí la preeminència sobre la
de Talló fins el punt que els canonges de Talló es traslladaren a l’església de
Bellver.
L’església
actual, d’estil gòtic, potser és la mateixa esmentada el 1271. Conservava la
coberta de fusta original, sobre arcs de diafragmes abans d’un incendi que
afectà l’església el 1897. Fa pocs anys, aquesta coberta li fou restituïda. Aquesta
coberta fou restituïda, ja que després de l’incendi del 1897 havia estat
substituïda per voltes de maó.
Es tracta d'una
construcció de pedra i maçoneria amb una coberta a dues aigües amb embigat de
fusta. Presenta una sola nau amb sengles capelles a manera de transsepte, amb
arcs formers que conformen capelles a cada costat. Quatre de les capelles
laterals tenen volta de canó i dues volta d'aresta. A la façana hi ha un òcul i
una obertura al costat de l'Evangeli. La portada és d'arc apuntat amb dovelles
de pedra, de construcció recent.
Als peus es
troba la torre campanar, al costat de l'Epístola, de dos cossos, realitzada en
pedra i maçoneria i amb rellotge incorporat. Al llarg del temps ha estat
sotmesa a ampliacions i transformacions.
L’església conserva encara la imatge de la
Mare de Déu del Roser, del segle XVIII, que fou salvada el 1936.
Al seu costat,
formant part de l’edifici, l’antic convent de les monges es va reformar i s’hi
ha instal·lat una sala d’exposicions sobre el Parc Natural de Cadí-Moixeró i,
al pati, l’apartat de vegetació del Museu del Bosc, que té diverses seccions,
com la ja instal·lada a l’antiga fàbrica del Sequer de les Pinyes.
L'església de Santa Maria i Sant Jaume
està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Gustavo Adolfo Bécquer
va passar uns mesos de l’estiu del 1860 a Bellver de Cerdanya, i visqué
L’antiga fonda de cal Patanó. Durant la seva estància va
aprofitar l'estada per escriure una de les seves llegendes: "La creu del diable". Un
dels punts que van inspirar la seva imaginació va ser Sant Martí dels Castells.
Se'n pot veure la placa commemorativa a la façana de la que va viure.
Text i recull
dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada