Visitàvem la
vila de Puigcerdà (6762 h. 2011), capital del municipi de la Baixa Cerdanya
(8810 h. 2016). La ciutat és situada damunt un puig, (1202 m. alt.) a la vorera
del Segre i a molt poca distància de la frontera francesa.
La consulta etimològica al DCVB ens fa aquesta definició.: del llatí vg. Pŏdĭu
Ceretānu, ‘muntanya dels Ceretans’.
La vila de
Puigcerdà va ser fundada pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó a primers del 1178,
quan hi traslladà la població d’Ix, lloc que juntament amb Llívia havia estat
fins aleshores seu dels comtes. Llívia havia estat capital del comtat. Alfons
cercà per a nova capital de la Cerdanya un lloc estratègicament més apropiat,
condicions que coincidien al lloc de Montcerdà, com s’anomenà a la primeria,
per la seva situació elevada, que domina la plana de Cerdanya. El Mons Cerdanum
era un turonet elevat entre les valls del Reür i del Segre i del riu de Querol.
Sembla que l’indret, quan Alfons I féu la fundació de la nova vila, no era
despoblat del tot, i fins i tot és possible que hi hagués alguna torre de
fortificació.
El lloc de
Montcerdà era molt a prop de l’alou de Rigolisa, propietat del monestir de
Cuixà, que hi tenia una església dedicada a sant Jaume, per la qual cosa el
sobirà hagué d’adquirir del dit cenobi el territori on volia emplaçar la nova
població.
Pel març del
1178 sembla que ja hi havia una població resident al nou indret, car aleshores
el rei va assignar al bisbe d’Urgell uns terrenys a Montcerdà perquè aquest hi
edifiqués l’església parroquial. Consta documentalment que al llarg d’aquest
any 1178 i del següent s’havien construït ja, a més de l’església, la casa del
rei, l’episcopal i, a més, hi havia un recinte assenyalat on se celebrava
mercat.
El seu veïnat va
rebre del mateix sobirà fundador, el 31 d’octubre de 1181, un estatut jurídic o
carta de privilegis i franqueses. Es declarava els habitants lliures de tot
servei i prestació, en canvi de completar la urbanització de la vila i
d’aixecar-hi una muralla a l’entorn.
El procés
d’organització jurídica de la població es completà amb el privilegi de Jaume I
del 1243, que és en el fons una confirmació de les anteriors franqueses, a més
d’alguns additaments de caire jurídic. Posteriorment, diferents sobirans de la
corona catalanoaragonesa i del Regne de Mallorca anaren atorgant nous
privilegis a Puigcerdà. Va ser gràcies a aquests privilegis reials que la vila
es va poder refer fàcilment de dos importants incendis que sofrí els anys 1281
i 1308.
Al segle XIV la
vila, entrà en una fase decisiva del seu progrés en estructurar el propi règim
municipal, amb cònsols i prohoms. De les regles pertinents o ordinacions se'n
té notícia ja el 1342 i es conserven escrites en el llibre del 1485 i llibres
subsegüents d’ordinacions que tractaven del règim de la vila. L’any 1754 foren
abolides per la Nova Planta.
L'església de Santa Maria de Puigcerdà
era l'antiga parròquia de la vila de la qual les úniques restes conservades són
el campanar, ascendible des de finals del s. XX, i una portalada, traslladada a
l'església de Sant Domènec.
Al segle XIV,
entre els anys 1312 i 1214, l’ecclesia
Sancte Marie de Podio Ciritani, consta en la relació de parròquies
visitades pel delegats de l’arquebisbe de Tarragona.
Va començar sent
un edifici romànic ampliat i reformat a finals del XIII en estil gòtic. L'any
1936 durant la guerra civil va ser enderrocat.
Era formada per
tres naus i un atri campanar als peus. L'edifici va ser ampliat i remodelat des
de l'inici, en un procés que esdevé força complex. Les naus laterals, fetes amb
volta de creueria, tenien diverses capelles entre els contraforts, catorze a finals
del segle XIX.
Probablement,
les reformes més important s'hi feren durant els segles XIV i XVIII, en l'últim
cas a causa d'un incendi documentat l'1 de juny de 1785, que afectà l'altar
major, el presbiteri, les sagristies, l'arxiu i l'orgue; és a dir, la totalitat
de l'església. A finals del XIX l'església ja no tenia absis.
La porta de
migdia, feta amb el mateix tipus de pedra que l'anterior, tenia uns esglaons
que baixaven a l'alçada de l'actual campanar, ja que la plaça actual es
construí sobrepujada amb les runes de l'església. Constava de cinc arquivoltes
ogivals de motllura rodona amb cinc columnes, del mateix estil, i els capitells
estaven decorats amb caps de gatons. Una de les arquivoltes es restaurà i es va
reinstal·lar a l'església de Sant Domènec de Puigcerdà, al costat de la porta
principal, que dóna pas al baptisteri.
El campanar era
quadrat i ample, amb un acabament de plom l'arranjament del qual va causar un
incendi el 6 de juliol de 1650, amb què es van fondre campanes i rellotge. La
coberta era coronada amb un motiu daurat. L'accés era una escala de cargol de
granit i s'hi conserven les obertures originals i ogivals a banda i banda. A
les altres dues bandes i hi ha dues rosasses de granit. Al tram superior, que
és més llarg i fou construït durant les reformes del XVIII, el campanar passa a
ser octogonal i només apareixen carreus als angles del polígon. El coronament
és del XIX.
En aquest moment
l'interès de l'interior romania en làpides sepulcrals, com la de Margarida
Cadell, morta el 1308, que actualment es pot visitar al MNAC.
Sincerament
nosaltres perdrien el nord visitant aquesta ciutat que entre els seus carrers
conté tanta història. Una visita a l’estany i deambular pels seus carrers
omplen de goig el cor.
Text i recull
dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada