En el nostre
periple per terres de la Catalunya Nord visitàvem el poble de Vallcebollera (nom
oficial en francès Valcebollère).
Vallcebollera és
un municipi (44h. 2009) situat a la confluència de les rieres de Peguera i del
Prat del Rector, que davallen del pla de les Salines, amb la de Faitó, que
davalla del massís del Puigmal, origen de la Llavanera.
El poble, situat a 1 500 m alt, és
dominat per l’església parroquial refeta de nou al s XIX. El terme comprèn el
poble del Puig de Vallcebollera i l’ermita de Sant Bernabé.
Trobem una definició del topònim que ens dona aquesta definició : està registrat al segle XIII com Valle Cebollera, una vall on abunden cebollins o cebes silvestres.
La seva església
depengué de la parròquia de Sant Pere d’Osseja i, a traves d’aquesta de la
canònica de Santa Maria de Lillet.
Es mencionada
per primera vegada en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere d’Osseja
del 2 de novembre de 1219. Segons aquesta document, el bisbe de la Seu, Pere de
Puigverd, pregat per Berenguer, prepòsit de Santa Maria de Lillet, subjectà la
parròquia de Sant Pere amb les seves sufragànies, Sant Feliu de Vallcebollera i
Sant Hilari del Puig, a Santa Maria de Lillet, a la qual fèu donació perpetua.
L’any 1288, R.
de Cavanelles i la seva muller Beatriu van vendre a Arnau de Llorà, per cinc
anys, tots els seus delmes de Valezabolera
i del vilar i la parròquia de Sant Feliu de Vallcebollera.
Sant Feliu de
Vallcebollera és una església d'una sola nau, amb volta de canó trencat i un
absis a l'est. A la part sud i nord es troba la capella. Les parets de la nau
són fortament inclinades.
La part superior
té el campanar d'espadanya amb tres ulls en forma d'arc, dos dels quals porten
campanes, disposats en un triangle. Està coronat per una creu i un penell.
L’església de Sant Feliu és un edifici molt restaurat, l’any 1867, amb un campanar d’espadanya de tradició romànica. La campana va ser beneïda el 13 de gener de 1868. Té una porta de granit amb una pedra angular de data 1867.
Part de les
parets de la zona central de la nau semblen encara d’època romànica. El sostre
és de pissarra tradicional.
El 1911, algunes
parets i sostres de l'església es van ensorrar.
El sostre de
l'església va ser renovat en 1935.
L'església de
Sant Feliu fou restaurada parcialment en l'any 2011-2012 on es va reconstruir
la teulada, es van instal·lar canaletes per conduir l'aigua de pluja, es van
rehabilitar els revestiments de la façana oest i, parcialment, de les façanes
nord i sud. També es van recuperar els segells de la torre i la il·luminació
interior i exterior.
El mobiliari de
l'església va ser traslladat a l'església de Sant Pere d'Oceja. El mobiliari inclou
una estàtua de Sant Hilari, element central d'un retaule que es conserva al Palau
dels Reis de Mallorca i realitzat cap al 1685, així com una estàtua de Sant
Miquel del segle XVIII.
Hi ha un
recorregut de 15 Km., anada i tornada, que forma part dels camins de memòria.
Caminant per aquestes terres molts catalans i espanyols van haver de marxar del
país, al final de la Guerra Civil, per refugiar-se a França.
Text i recull
dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M.
Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada