dimecres, 19 d’abril de 2017

SANT PERE DE PERAFITA. LLUÇANÈS. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Visitàvem el poble de Perafita (408 h. 2009/754m. alt.) situat al centre de la subcomarca del Lluçanès.


Sembla ser que  el nom és un derivat evidentment d’algun antic menhir o pedra dreta.  La primera notícia que es té del lloc de Perafita data de l'any 909, quan es cita l'indret com a límit de la parròquia d'Olost. 

L’església de Sant Pere és esmentada en els testaments dels senyors de Lluçà des del 1074. El 1098 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, havia cedit al monestir de Sant Joan de les Abadesses la dominicatura que tenia a Perafita, amb la casa que havia bastit prop de Sant Pere. La població i el terme pertanyien a la demarcació del castell de Lluçà i la part de la parròquia no integrada municipalment era de la demarcació de Sant Boi de Lluçanès, possessió tradicional de la mitra de Vic.

L'any 1121 es documenta per primera vegada la categoria de parròquia  de l'església de Sant Pere tot i malgrat, que ja ho fos des de molt abans. A pesar de tenir el terme dividit en dos dominis prou potents, la parròquia conservar la seva independència.


Aquest temple, que possiblement existia molt temps abans d'aparèixer documentat, fou refet en major o menor grau durant el segle XII; aquestes obres es dedueixen a partir de la presència en l'església parroquial actual d'un timpà romànic procedent de l'anterior església parroquial que sembla construït del segle XII. Ja en el segle XIII en el lloc havia un petit nucli de cases, origen de l'actual poble de Perafita.

Durant el segle XVI calgué construir un nou campanar, a causa del deteriorament del campanar romànic, obra que fou encarregada a un mestre d'obres de Vic i en la qual col·laboraren econòmicament els pagesos del terme parroquial.

La població fou incendiada en la guerra de Successió, quan prengué, amb Jaume Puig de Perafita, pare d’Antoni i Josep Maria Puig i Sorribes, un decidit partit contra Felip V.

En la segona meitat del segle XVIII un nou temple fou edificat per a substituir la vella església romànica, petita i segurament afectada pels anys. De l'església romànica només es conserva un timpà.

El nou edifici, construït en estil barroc, no fou acabat fins a l'últim detall, quedant per polir la façana i el campanar de planta octogonal. Un segle més tard, a 1863, es presentà un projecte –obra de l'arquitecte Elies Rogent- que malgrat haver estat aprovat pel bisbat i pel govern estatal, i estar les obres adjudicades per subhasta pública l'any 1864, no es portà a terme.

L'any 1885 es començà a parlar de canviar la ubicació del cementiri, situat davant de l'església, ja que es trobava al mig del poble i no reunia massa bones condicions. L'any 1886 es construí un de nou fora de la població. En el lloc de l'antic cementiri es construí la placeta i l'escalinata d'accés a la parroquial, i s'arranjaren els voltants. El tema de la façana es reprengué l'any 1889, durant una visita pastoral, però tampoc en aquesta ocasió es realitzaren les obres.

Durant la Guerra Civil el temple fou saquejat; van desaparèixer nombroses imatges i ornaments, entre ells un magnífic retaule barroc que ocupava tot el fons del presbiteri. Acabada la guerra, la reparació no es feu esperar, i a 1941, amb l'església ja rehabilitada, el bisbe Joan Perelló beneí i consagrà l'ara de l'altar major, que fou de nou consagrat l'any 1965.

Ens els anys noranta es varen realitzar obres importants en l'església parroquial; es va refer la teulada, es va pintar la nau, es posà calefacció, etc. Entre els anys 1991-1993 Joaquim Busquets va executar una notable decoració del presbiteri digna de veure. 

El timpà de l’antiga església romànica es troba situat a l’interior de l'església. És de pedra marga amb forma semicircular, envoltat per una petita cornisa a tall de marc. La composició esculpida en baix relleu és senzilla, formada en la part central per la imatge de Crist en majestat (figura que només s'aprecia en una part), assegut, amb el nimbe cruciforme, voltada dels símbols evangelistes.


Romangué fins a 1985 damunt d'una porta al costat de migjorn de l'església, a la intempèrie. L'any 1987 fou col·locat en una fornícula a l'interior de l'església per tal d'evitar-ne la degradació total i es va recobrir de vernís. Es tracta d'un monument molt excepcional i rar a la regió, que va en la línia del timpà de la façana principal de la catedral de Vic (avui en dia desaparegut) o els timpans de les esglésies de Sant Joan i de Sant Pol, a Sant Joan de les Abadesses.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada