dimecres, 10 de maig de 2017

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DE QUERALT

TERRA BERGUEDANA 

El Castell de Madrona, malgrat ser molt documentat, presenta una gran dificultat de localització. Seguint les traces de Martí de Riquer, que ha estudiat molt bé la zona, i la documentació referent al tema del seu treball sobre el trobador Guillem de Berguedà, aquest castell: “cal localitzar-lo, sens dubte , a l’imponent tossal escarpat del Castellberguedà, que s’aixeca davant Berga, prop del Santuari de Queralt”. Les seves restes  i l’església de Sant Pere de Madrona formarien part de l'indret on avui s'aixeca el temple.
El Santuari es troba al capdamunt de la Serra de Queralt, a una alçada de 1.200 metres, apartat de qualssevol nucli de població. Per la seva peculiar ubicació se l'ha anomenat el "Balcó de Catalunya". L'amplitud del seu paisatge i les sensacions que provoca són un bon motiu per pujar-hi.  

El conjunt de Queralt està compost pel Santuari on es venera la imatge de la Mare de Déu de Queralt i un notable edifici annex que, en el seu moment, acollí l'hostatgeria; on ara hi ha el restaurant i l'estació del funicular inclinat que s’hi accedeix des dels aparcaments.  

L’església actual, d’estil barroc, es va construir al segle XVIII. L'exterior és força auster i l’estructura es confon amb la resta de les dependències del Santuari. El parament és de pedres unides amb morter, deixades a la vista, i les cobertes són a dues aigües amb teula àrab.


L’interior està format per una sola nau central amb dues capelles laterals. A la part alta hi ha un espaiós cambril on es venera la imatge de la Verge. La sagristia està situada darrere l'altar major.  

Originàriament hi havia un monumental retaule barroc fet per en Pere Costa, destruït el 1936. El projecte de l'actual retaule es deu a l'arquitecte Ramon Masferrer (1958), mentre que l'altar major va ser  ideat per Mn. Josep M. Ballarín (1965) que fou capellà custodi de Queralt.  Està format per tres compartiments: el central dedicat a la Verge amb una capçalera de quatre graons per banda i  dues capelles endinsades a les naus laterals. 

La portalada que dóna accés al temple és obra de l'arquitecte Josep A. Coderch (1966) que va fer una restitució molt simple, però molt ben trobada per a la funcionalitat originària de l'edifici.  

Als anys setanta s'acabà el campanar (una torre circular que s'aixeca independent al costat de l'església) i s'hi van col·locar les noves campanes. Als noranta es féu la restauració definitiva de l'interior de l'església i el cambril, sota la direcció de l'arquitecte berguedà Lluís Boixader que li va conferir l'actual aspecte.  

El present capellà custodi, Mn. Ramon Barniol, ha emprès les últimes reformes importants per a la conservació del Santuari, com la costosa reparació de les parets de l'església i la resolució definitiva dels fums dels llantions; construint un espai que ha originat una nova capella lateral. 

La imatge de Santa Maria de Queralt és una talla de fusta del segle XIV, d’estil gòtic, tot i que conserva trets romànics molt marcats. Es representa asseguda, amb una alçada d’uns cinquanta centímetres. El rostre de la Verge és captivador per la seva mirada i el seu somriure. 

La mà dreta de la Mare de Déu sosté una oreneta, la qual s’ha esdevingut el símbol de Queralt. Amb l’esquerra manté el seu fill, dret damunt del genoll, i  amb el peu trepitja una mostela.  

La llegenda de la Troballa. Segons una antiquíssima tradició, els ramats de Vilaformiu solien pasturar per les solanes de Campmaurí i vessants de Queralt. Un bon dia el pastor veié com un dels bous s'enfilava costa amunt amb una faisó totalment incomprensible. No el pogué atrapar fins a la meitat de la cinglera del Castell Berguedà (nom amb què es coneix el cim més alt de la serralada). En arribar-hi, amb gran sorpresa, veié el bou agenollat davant una petita imatge de la Mare de Déu mig amagada; l'agafà, l'embolicà amb la seva caputxa i, recollint els ramats, se'n tornà a casa seva però, quan volgué ensenyar-la, aquesta havia desaparegut.  

Aquest mateix fet s’esdevingué, novament, l’endemà. Llavors, la família de Vilaformiu decidiren visitar aquell paratge, on van veure la imatge entaforada en un replec de la roca a l'ombra d'un cirerer que havia florit fora de temps. A partir d'aquell moment entengueren que la Verge volia ser venerada en aquell mateix indret, i en aquell lloc s’edificà la Santa Cova.



La Cova. La capella de la Cova, també dita de Santa Helena, es considera com una part del Santuari. És un petit oratori adossat a la roca de Queralt. La construcció presenta dues parts ben diferenciades. La inferior, amb un seguit d'arcs de mig punt sostinguts per grossos pilars de pedra ben treballada, revestida amb formigó i ciment amb diversos bancs. La part superior presenta una estructura de pedra natural de la Serra de Queralt. Un seguit d'òculs escampats per tota la paret i una entrada de mig punt, tancada per una reixa, il·luminen l'interior. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa M. Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada