Santa
Maria de Mijaran
és una antiga canònica augustiniana i santuari marià situat al nord de la vila
de Vielha, aigua avall de la Garona.
La fundació de l’antic monestir de
Santa Maria s’ha atribuït, segons una llegenda, a sant Paulí d’Aquileia en el
segle VIII. Una altra tradició la relaciona amb Carlemany en el segle IX, sobre
un anterior temple pagà.
D'aquesta primera fundació no en
queda cap resta, potser a causa de la profunda transformació que sofrí en el
segle XII, època a la qual pertany el temple, segons consta a l'alta de
donació de Saint Marcet, atorgada als templers l'any 1144, on es diu que per
voluntat expressa de Bernat de Comenge, bisbe, administressin així mateix les altres
esglésies de la Vall d'Aran.
Apareix documentat per primera
vegada l’any 1175, en una concessió de delmes que hi va fer el rei Alfons I el
Cast. Des del segle XII consta que el governador de la Vall i els seus
assessors celebraven el jurament de respectar i guardar les llibertats i els
privilegis aranesos. El 1265 el rei Jaume I va celebrar un acte públic en
aquesta església.
Al segle XIV, en el convent edificat
vora l’església, ja hi residien els frares augustinians de Sant Agustí del
Panyo, vinguts de Tolosa de Llenguadoc. La Vall d’Aran depenia eclesiàsticament
de França, i concretament del bisbat de Sant Bertran de Comenge. L’any 1439 es
va celebrar en aquesta casa un capítol general dels agustins (coneguts com
Eremites de Sant Agustí) de la província de Tolosa.
Però, l’any 1506, el rei Ferran II
el restaurava i de nou es poblava amb frares augustinians procedents de Santa
Maria de Gràcia, de Lleida, els quals hi van mantenir la comunitat fins al segle
XIX. El 1835, el convent fou novament enderrocat.
Durant la Guerra Civil Espanyola,
l'edifici de l'església va utilitzar-se com a polvorí i fou esclatat l’abril de
l'any 1938, a l'entrar a l'indret les tropes franquistes.
Actualment les seves ruïnes han
estat consolidades i restaurades.
Es tracta d'una església de planta
basilical —característica de la Vall— amb tres naus, la central molt més ampla
que les dues laterals, que acaben a l'est en un absis i dues absidioles semicirculars
d’arc apuntat.
Inicialment pensada per ser coberta
amb fusta per quatre pilars circulars, el segle XV es substituïren per
grans contraforts interiors amb arrencada d'uns arcs torals per aguantar millor
el pes de la volta.
En un moment no determinat es
suprimí l'absidiola lateral sud que va ser substituïda per
una capella rectangular. La porta d'entrada que presentava dues arquivoltes es
trobava situada a migjorn, amb un campanar d'espadanya tot just al costat.
L'absis, de tres panys
compartimentats entre amples lesenes, està externament ornamentats amb dobles
arcuacions llombardes que reposen en mènsules i, per sobre dels arcs, presenta
un petit fris de dent de serra i una petita cornisa de pedra porosa de color
vermellós que contrasta amb el cuidat aparell de la resta d'aquest element
central. Aquesta combinació també és utilitzada a les esglésies de Santa Maria
de Taüll i a la de Cap d'Aran. Al centre de l'absis −amb volta de quart
d’esfera− s'obre una finestra de doble esqueixada.
D'aquesta església procedeix una
estela de pedra que es conserva al Museu Etnològic d'Era Val D'Aran. Presenta
un escut esculpit amb una inscripció de difícil lectura a la part superior, i a
la inferior la figura molt tosca d'un cavall o ase. Hi ha una llegenda que diu
que a aquest lloc hi havia un ase diabòlic que a les nits enderrocava els murs
de l'església, i de dia els monjos els tornaven a construir, fins que l'ase fou
capturat i se’l féu treballar en la construcció de l'església.
Procedent d’aquesta església a Sant Miquèu (Miquel) de Vielha es conserva el Crist de Mijaran, una peça de fusta policromada amb la figura de Crist, fragment d'un davallament del segle XII, està relacionat estilísticament amb el taller d'Erill. Es venerava la imatge d'Era Mare de Diu de Mijaran que fou destruïda l’any 1936.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada