divendres, 13 d’octubre de 2017

SANTA MARIA DE MIJARAN. VIELHA-MIJARAN. VAL D’ARAN.

PETJADES PER LA VALL D’ARAN 

Santa Maria de Mijaran és una antiga canònica augustiniana i santuari marià situat al nord de la vila de Vielha, aigua avall de la Garona.



La fundació de l’antic monestir de Santa Maria s’ha atribuït, segons una llegenda, a sant Paulí d’Aquileia en el segle VIII. Una altra tradició la relaciona amb Carlemany en el segle IX, sobre un anterior temple pagà. 

D'aquesta primera fundació no en queda cap resta, potser a causa de la profunda transformació que sofrí en el segle XII, època a la qual pertany el temple, segons consta a l'alta de donació de Saint Marcet, atorgada als templers l'any 1144, on es diu que per voluntat expressa de Bernat de Comenge, bisbe, administressin així mateix les altres esglésies de la Vall d'Aran.
 
Apareix documentat per primera vegada l’any 1175, en una concessió de delmes que hi va fer el rei Alfons I el Cast. Des del segle XII consta que el governador de la Vall i els seus assessors celebraven el jurament de respectar i guardar les llibertats i els privilegis aranesos. El 1265 el rei Jaume I va celebrar un acte públic en aquesta església. 

Al segle XIV, en el convent edificat vora l’església, ja hi residien els frares augustinians de Sant Agustí del Panyo, vinguts de Tolosa de Llenguadoc. La Vall d’Aran depenia eclesiàsticament de França, i concretament del bisbat de Sant Bertran de Comenge. L’any 1439 es va celebrar en aquesta casa un capítol general dels agustins (coneguts com Eremites de Sant Agustí) de la província de Tolosa.

 
L’any 1472, al final de la guerra entre Joan II d’Aragó i Hug Roger III, comte de Pallars, el cenobi va ser destruït i ela frares agustinians van retornar al seu lloc d’origen.  

Però, l’any 1506, el rei Ferran II el restaurava i de nou es poblava amb frares augustinians procedents de Santa Maria de Gràcia, de Lleida, els quals hi van mantenir la comunitat fins al segle XIX. El 1835, el convent fou novament enderrocat.  

Durant la Guerra Civil Espanyola, l'edifici de l'església va utilitzar-se com a polvorí i fou esclatat l’abril de l'any 1938, a l'entrar a l'indret les tropes franquistes.

Actualment les seves ruïnes han estat consolidades i restaurades. 

Es tracta d'una església de planta basilical —característica de la Vall— amb tres naus, la central molt més ampla que les dues laterals, que acaben a l'est en un absis i dues absidioles semicirculars d’arc apuntat.
 
Inicialment pensada per ser coberta amb fusta per quatre pilars circulars, el segle XV es substituïren per grans contraforts interiors amb arrencada d'uns arcs torals per aguantar millor el pes de la volta.
 

En un moment no determinat es suprimí l'absidiola lateral sud que va ser substituïda per una capella rectangular. La porta d'entrada que presentava dues arquivoltes es trobava situada a migjorn, amb un campanar d'espadanya tot just al costat.  

L'absis, de tres panys compartimentats entre amples lesenes, està externament ornamentats amb dobles arcuacions llombardes que reposen en mènsules i, per sobre dels arcs, presenta un petit fris de dent de serra i una petita cornisa de pedra porosa de color vermellós que contrasta amb el cuidat aparell de la resta d'aquest element central. Aquesta combinació també és utilitzada a les esglésies de Santa Maria de Taüll i a la de Cap d'Aran. Al centre de l'absis −amb volta de quart d’esfera− s'obre una finestra de doble esqueixada. 

D'aquesta església procedeix una estela de pedra que es conserva al Museu Etnològic d'Era Val D'Aran. Presenta un escut esculpit amb una inscripció de difícil lectura a la part superior, i a la inferior la figura molt tosca d'un cavall o ase. Hi ha una llegenda que diu que a aquest lloc hi havia un ase diabòlic que a les nits enderrocava els murs de l'església, i de dia els monjos els tornaven a construir, fins que l'ase fou capturat i se’l féu treballar en la construcció de l'església.
 

Procedent d’aquesta església a Sant Miquèu (Miquel) de Vielha es conserva el Crist de Mijaran, una peça de fusta policromada amb la figura de Crist, fragment d'un davallament del segle XII, està relacionat estilísticament amb el taller d'Erill. Es venerava la imatge d'Era Mare de Diu de Mijaran que fou destruïda l’any 1936. 

Santa Maria de Mijaran forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada