dijous, 14 de juny del 2018

MONESTIR DE SANT QUIRZE DE COLERA. RABÓS DE L’EMPORDÀ. ALT EMPORDÀ I

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Els orígens de San Quirze de Colera són difícils de precisar a causa a la problemàtica d'un document que molts historiadors consideren una falsificació del segle XIII. En aquest s'assenyala que la fundació fou avalada ja a inicis del segle IX per Carlemany. En aquest s'esmenta que vers l'any 785 dos germans, Libenci i Assinari juntament amb els seus familiars, fundaren un monestir tant per fer vida cenobítica i per poder treballar les terres. Després d'aprisiar aquestes terres varen anar a la cort de Carlemany per obtenir un precepte de possessió.


Abans de l’any 815 van aconseguir un precepte reial on s’esmentaria ja el monestir, alhora que el feia beneficiari de diversos béns. Tot i la poca fiabilitat d’aquestes dades, s’han descobert importants elements arquitectònics i enterraments d’aquella època que demostren, si més no, la seva antiguitat. Aquell precepte de Carlemany va significar el tret de sortida d’una sèrie de donacions i fundacions de parròquies sota la direcció del monestir de Sant Quirze.

Més endavant el monestir, que era una fundació particular propietat de la família dels fundadors, va rebre d’aquests la propietat dels béns. Després d’un intent d’intromissió per part del comte d’Empúries Alaric, l’abat de Sant Quirze va demanar el 844 a Lluís I el Pietós el reconeixement de la fundació i dels drets adquirits.

Després d’un període sense notícies del monestir, possiblement motivat per algunes incursions bèl·liques, es torna a esmentar a l’any 927, i el nom del seu abat, Manuel, que marca el començament d’un període de puixança, amb diverses donacions al seu favor.

El 935 el bisbe de Girona va inaugurar l’església monàstica, aixecada gràcies a l’ajut econòmic del comte Gausbert d’Empúries, que va beneficiar Sant Quirze amb més propietats i drets. En els anys següents el monestir intervingué decididament en diversos actes relatius a altres centres monàstics de l’entorn.


L’any 1123, el bisbe Berenguer de Girona va presidir la cerimònia de consagració de la nova església i en aquell moment també es va esmentar l’església de Santa Maria. Ens els anys següents es continuaren registrant donacions importants a favor del monestir. El 1288 es lloc va patir els efectes del pas de tropes franceses.

Al segle XV comencen a trobar-se indicis de decadència, i de l’existència d’abats comendataris. Hi ha constància que el 1441 el claustre es trobava en perill de ruïna. El 1592 el monestir fou suprimit, extingint-se la comunitat i integrant-se amb el de Sant Pere de Besalú.

Amb l’exclaustració de 1835, els béns de Sant Pere de Besalú foren subhastats. El monestir de Sant Quirze de Colera, amb totes les seves pertinences i terres, va ser adquirit pel general liberal Ramon de Nouviles i de Ràfols. Els edificis foren utilitzats amb finalitats agrícoles i abandonat en ocasions. El 1931 fou declarat Monument Nacional. Els descendents del Ramon de Nouviles n'han estat propietaris fins que el 1994 el van vendre a l'Ajuntament de Rabós per la quantitat simbòlica de 1.000 pessetes. En els darrers temps s’hi han fet obres de consolidació i restauració.

La consagració de l'església del monestir a Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet no fou fins a l'any 935, quan el bisbe Guiu de Girona, a demanda de l'abat Manuel, consentí. En el text que recull la consagració també s'esmenta que l'església havia estat reedificada enderrocant parts inútils fins als fonaments i mantenint les parts aprofitables, es parla dels ornaments reparats, dels canals i de les construccions útils reformades, de les campanes i les obres refetes. Cal esmentar que sota el protagonisme de l'abat Manuel, el cenobi va viure un període d'engrandiment i prosperitat.

Encara de més significació pel futur del monestir foren els importants alous que li van llegar els comtes d'Empúries Rosselló Gausbert i el seu fill Gausfred durant gran part del segle X. Amb aquestes possessions l'abadia consolidà uns forts dominis jurisdiccionals al llarg d'un ampli territori que s'estenia per l'Albera i que comprenia, ja en aquest moment, el tram de litoral que, aproximadament, correspon al que avui pertany als municipis de Portbou i Colera.
Aquesta no fou l'única consagració, donat que es tenen notícies d'una altra l'octubre del 1123 als mateixos sants del monestir, però també de l'església de Sant Maria, aquesta vegada a mans del bisbe Berenguer de Girona, en presència d'Arnau, bisbe de Carcassona, de Pere, bisbe d'Elna i de molts altres personatges, tant laics com religiosos. Aquest és un moment d'intensa renovació edilícia i que també correspongué a un període d'ampliació dels territoris del monestir vers tramuntana. Al segle XIII es consoliden els seus drets jurisdiccionals amb diverses butlles papals, compres de terres, etc. Malgrat això, també fou objectiu militar; durant la campanya de Felip l'Ardit (1285), fou envaït per tropes de Jaume de Mallorca (1288).

L'església de Sant Quirze és de planta basilical de tres naus, amb transsepte i tres absis semicirculars, orientats a llevant. La nau central i el creuer estan coberts amb volta de canó, mentre que les naus laterals i els absis presenten voltes de quart d'esfera. L'absis central, de mida més gran que les absidioles laterals, també presenta arcuacions llombardes a l'interior del temple i s'obre a la nau mitjançant un doble arc de mig punt en gradació, amb les impostes bisellades, que també es repeteix a l'absidiola de tramuntana. La de migdia, en canvi, presenta un arc rebaixat que fou modificat tardanament.


Entre l'absis central i l'absidiola meridional es construí posteriorment una capella de planta rectangular, coberta amb volta apuntada i oberta al transsepte mitjançant un arc també apuntat. Les naus són separades per pilars cruciformes als que s'adossen les pilastres que sostenen els arcs torals i formers. Els arcs interns del temple són de mig punt.

Pel que fa a les obertures, cada absis presenta una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. N'hi ha dues més de les mateixes característiques situades al creuer, una al mur de migdia i l'altra a l'extrem nord-oest de l'estructura. A la part superior de la nau central, damunt de l'absis, hi ha una finestra circular adovellada. El temple també compte amb tres portes d'accés, tot i que les de tramuntana i ponent estan actualment tapiades. 

La porta situada al mur de migdia, actual accés a l'interior, és d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals fets de carreus desbastats. La porta ubicada al frontis, a la banda de ponent, està formada per dos arcs de mig punt en gradació, amb una llinda de força amplada i el timpà omplert amb carreus escairats. Damunt seu hi ha una finestra de grans dimensions de doble esqueixada i arcs de mig punt. A banda i banda hi ha dues finestres de les mateixes característiques, tot i que de mida més petita.


La façana està rematada per un campanar d'espadanya format per quatre grans pilastres sense cloure, més el basament de dues més. Exteriorment, la capçalera triabsidal és l'única part de l'edifici que presenta decoració llombarda. La construcció està bastida amb pedres poc treballades de mida mitjana, disposades en filades. Als murs de migdia i tramuntana, l'aparell combina la tècnica de l'opus spicatum amb petits carreus alineats sense espiga. Davant de la façana principal, i adossades al costat de migdia del creuer, hi ha restes del primitiu temple preromànic, consistents en unes escales de pedra i la primera crugia del temple primitiu, així com rastres del basament d'un absis al costat de l'actual absidiola de migdia.

Com considerem que la nostra visita ha quedat curta, donada la importància de l’obra del monestir, i del seu interior, properament acabarem aquesta crònica.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada