Durro és un poble (107 h. 2009/1 386
msnm.) situat damunt la riba dreta del riuet de Durro. Va pertànyer com tota la vall de Boí, als barons,
després comtes, d’Erill.
En els primers anys de la seva
existència aquesta església parroquial pertanyia al Bisbat de Roda fins que
l’any 1140 en un conveni general totes
les parròquies de la Vall de Boí s’integraven aL Bisbat d’Urgell. Això succeïa
a l’annexionar-se tota la Vall de Boí al comtat de Pallars.
En documentació de l’any 1399
s’anomenen els noms dels co-rectors, vicaris i beneficiats
L'edifici s'integra en el conjunt
d'obres pròpies dels constructors que bastiren les esglésies de la vall de
Boí. En aquest cas, ateses les característiques generals del temple, es
tractaria d'una església bastida en una data lleugerament més tardana que la
resta, que podria coincidir amb la segona meitat del segle XII. L'església
de Durro fou profundament reformada amb la construcció de la volta en una època
indeterminada, probablement al segle XIII, i la substitució de la
capçalera original -formada per un absis semicircular del qual resten alguns
vestigis- pel transsepte que envaeix el porxo que, com a Erill la Vall,
s'havia afegit el cos de l'església.
Aquest porxo ha d'ésser datat, com a
molt aviat, a la segona meitat del segle XII. En tot cas sembla raonable
suposar que l'edificació del porxo fou contemporània de la construcció de la
volta de la nau i sempre anterior a la substitució de l'absis primitiu pel
transsepte.
És un temple de notables
proporcions, compost per una única nau, llarga i estreta, que havia estat
capçada, vers llevant, per un absis semicircular avui desarticulat i substituït
per un cos d'edifici de pla trapezial que fa les funcions de sagristia. La nau
és coberta amb una volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, dividida en
quatre trams per arcs torals, que recolzen sobre uns ressaltats encastats els
murs perimetrals. A l'angle nord-est es dreça un campanar de torre modificat
posteriorment, que no segueix la proporció esvelta dels campanars de la vall.
L'estructura de l'església es
complica amb la incorporació d'un porxo, construït més tard, sostingut amb
arcades, estès al llarg del mur meridional, on a l'extrem de llevant es
lliurarà al braç sud d'un transsepte que ocupa l'àmbit de l'últim arc del
porxo. La base del campanar forma el braç nord del transsepte, on ha
desaparegut l'absis, del qual queda l'arc d'obertura al mur de llevant del
campanar. Tot el conjunt, llevat del campanar, que té una coberta piramidal, és
abrigat amb una teulada de doble pendent, recoberta amb llicorelles que abraça
també el porxo.
El temple és il·luminat pràcticament
per un sol vitrall situat a la capella lateral sud, atès que la nau només té un
finestral central obert al mur de ponent, de doble esqueixada i arc de mig
punt. La porta s'obre al mur sud, dins el porxo i és feta amb un arc de mig
punt, ressaltat per dures arquivoltes que arrenquen de sengles columnes
laterals. Al mur nord, prop de l'angle nord-est, hi ha una altra porta, lliça,
sense decoració.
La nuesa dels paraments de la nau,
accentuada per la uniformitat de l'aparell, només és trencada per uns ressalts
angulars i per una cornisa estesa al llarg dels murs laterals, parcialment
decorada amb un escacat, que és sostinguda per arcuacions cegues sobre
mènsules. L'aparell, fet amb carreuons de mides mitjanes molt ben treballats,
segueix l'habitual disposició de filades horitzontals, en aquest cas
perfectament ordenades. La sagristia, pel que sembla, fou bastida, si més no en
part, amb els carreus de l'absis prèviament enderrocat, entre els quals n'hi ha
uns que destaquen perquè tenen elements esculpits, especialment un arquet amb
un carpet perfectament definit.
El campanar, erigit a l'inici del
mur nord, prop de la capçalera, és constituït per una torre de planta quadrada,
originada a partir d'una socolada llisa sobre la qual se sobreposen cinc pisos
tot i que el darrer, que acaba amb una coberta piramidal de pissarra, ha estat
escapçat per la meitat. La separació entre els pisos, seguint els esquemes
decoratius de les esglésies de la vall de Boí, és determinada per arcuacions
cegues desenrotllades sota frisos de dents de serra. Dissortadament aquest
campanar va sofrir, a més de l'escapçament, un seguit de transformacions que
van comportar l'aparedament del finestrals del primer pis i del segon (avui
oberts, després de la restauració de què ha estat objecte) i la substitució
dels finestrals romànics geminats per uns altres d'ogivals al tercer pis i al
quart. Així mateix, l'accés primitiu, que comunicava amb la nau, fou obturat
per un mur, on s'obrí un porta.
Una de les particularitats d'aquest
campanar és que té ornamentació llombarda (dents de serra i arcuacions cegues)
també a l'interior.
Coronant el mur de ponent resten uns
brancals d'una probable espadanya, avui desballestada.
La portada d'accés a l'església de
Durro que, com ja s'ha esmentat, és oberta sota un porxo, presenta una
decoració escultòrica força senzilla, però correcta. Per sobre del dos arcs en
gradació amb arquivoltes sostingudes per columnes amb capitells, hi
ha un arc que deriva del guardapols, tot i que la seva funció és únicament
ornamental; una sanefa escacada cobreix tota la superfície. El mateix motiu
ocupa tota la línia inferior de la cornisa d'aquesta mateixa façana, sota
l'embigat que cobreix el porxo.
Per sobre de l'arc derivat del
guardapols, just sobre la línia a la clau de l'arc de la porta, hi ha un crismó treballat
en baix relleu força interessant. La imatge del crismó, monograma de Crist, és
formada per caràcters X i P, que són les dues primeres lletres gregues del nom
de Crist; i les lletres A (alfa) i w (omega), com a principi i fi de totes les
coses que representen la figura de Crist. Els quatre caràcters en combinació
són inscrits en un cercle. Aquest, és alhora, inscrit en un quadrat, els espais
lliures del qual són ocupats per quatre figures. Dos ocells afrontats ocupen
els carcanyols superiors, tot recordant compositivament el tema
iconogràfic d'origen paleocristià dels paons bevent de la font de la vida.
Els carcanyols inferiors són ocupats per dos animals, un bou i potser
un lleó, que podrien simbolitzar dos dels quatre evangelistes. La resta dels
espais lliures (franges verticals del quadrat entre els animals superiors i els
inferiors) és ornada per elements florals o vegetals que es tornen a repetir en
els capitells de la portada.
Aquests capitells, quatre en
total, presenten una decoració força senzilla i malmesa per les restes de guix
que amaguen els detalls del relleu. Els dos externs són decorats amb fulles
força estilitzades, que recorden simplement l'ús de fulles d'acant en la
decoració del capitell clàssic. Un d'ells, el del brancal de ponent, és coronat
per un cimaci ornat per una sanefa escacada. Els dos capitells interns
presenten bàsicament figures d'animals contraposades que ajunten els angles.
Recorden, tot i el mal estat en què es conserven, les composicions més
clàssiques del romànic rossellonès, a base de figures lleonines contraposades i
en actituds diverses. El capitell de la banda de ponent presenta a la cara
externa un quadrúpede que recorda la figura d'un ase, mentre que a la cara
interna presenta un rostre humà al centre -ocupant el lloc del dau central, fet
que també és usual en tota l'estructura de tradició rossellonesa- i les restes
del que potser era un altre quadrúpede; la parella d'animals, doncs, es presentaria
afrontada i alçant una pota davantera cap a l'angle. El capitell de la banda de
llevant, en canvi, sembla presentar una parella de lleons, oposats i girant el
cap vers l'angle tot flanquejant un vegetal derivant de l'acant que ocupa
l'angle.
La part alta del tambor d'aquests
dos capitells figurats, que es confon amb el que pot ser el cimaci, és decorada
mitjançant una sanefa de fulles entrellaçades semblants a la del crismó, i en
el cas del capitell de ponent, recolzada sobre una mena de motllura trenada.
El collarí dels dos capitells amb decoració vegetal és llis, mentre que els dos
figurats és torçat.
Les combinacions ornamentals, com
també el repertori vegetal o floral emprat en tota la decoració descrita,
juntament amb la utilització d'un repertori d'imatges clàssic en el romànic que
ha perdut el sentit de la seva simbologia i composició, fan pensar que ens
trobem davant un conjunt força tardà, corresponen probablement a mitjan segle
XIII.
Durant el període gòtic es va afegir
un espai format dues capelles amb voltes d'ogiva, una decorada amb l'altar del
Roser (segle XVII) i l'altra amb el del Sant Crist (segle XVIII). Al mur sud es
conserva una arcada a sota de la qual hi ha l'altar de Sant Antoni (segle
XVIII). A la capella amb coberta de cúpula, hi trobem l'altar de Sant Joan
(segle XVIII). L'altar major (segle XIX) és presidit per les imatges de la Mare
de Déu, sant Josep i sant Joaquim. Al cor es conserva un banc fet de diferents
peces, dos dels plafons mostren treball de calats medievals que es relacionen
amb el banc de Sant Climent de Taüll.
Al Museu Nacional d'Art de
Catalunya es conserva la talla de fusta de la Mare de Déu que formava part
del conjunt del Davallament. De la figura del Crist només es conserva una
fotografia: la imatge es va cremar l'any 1936. Totes dues imatges es
relacionen estilísticament i iconogràfica amb el conjunt del Davallament
d'Erill la Vall i es poden datar al darrer quart del segle XII.
L'any 1983 es va restaurar
i sobre aixecar la teulada. L'any 1994 es va restaurar el campanar pel servei
de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, sota la
direcció de l'arquitecte Carles Solsona. L'any 2000 es van iniciar les tasques
de restauració de les església i dels seus béns mobles, que van acabar a finals
de l'any 2002.
L'església de la Nativitat de la
Mare de Déu de Durro va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 1991 i
forma part del conjunt romànic català de la Vall de Boí declarat Patrimoni de
la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre de 2000.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada