La vila de Salardú (592 h. 2017/1267
msnm.) és situada a la dreta de la Garona, prop de l’aiguabarreig d’aquesta amb
la Unhòla, que envolta el nucli pel N i per l’E.
La seva situació estratègica a
l’entrada de la vall pel port de la Bonaigua donà lloc que des d’època medieval
la vila fos fortificada i considerada com a segona plaça reial de la vall, cap
del terçó de Pujòlo, on tenien residència un dels batlles i dos cònsols. Pel
costat de llevant tenia una gruixuda muralla amb baluards i torres de defensa
que protegien la porta dita de Pallars (portal petit, d’arc apuntat, fet al
segle XIII, que al principi del segle XX encara es conservava); la muralla
continuava pels altres costats, però el 1613, ja es trobava derruïda.
A la part
alta, on hi ha l’església, hi havia el castell de Salardú, amb recinte de
planta quadrada, amb mur i contramur (el primer amb la porta a llevant, amb
torres, i el segon amb portal a migdia). La torre mestra devia ser l’actual
campanar, elevada al mig de la plaça d’armes. Resten molt escasses restes de la
fortificació.
L’església de Sant Andreu de Salardú
és una construcció de transició dels segles XII-XIII, dins el romànic tardà dit
d’escola lleidatana, s’emparenta també amb el romànic més genuí de les valls de
Boí i d’Aran. L’edifici és de tres naus, la central coberta amb volta per
aresta que descansa sobre pilars cruciformes, i les laterals amb volta de quart
de cercle, reforçada per robusts contraforts..
La capçalera és formada
per tres absis semicirculars, decorats exteriorment amb un seguit de
permòdols esculpits que ressegueixen també la cornisa de la nau.
La portada, romànica, al mur de
migdia, és formada per cinc arquivoltes en degradació que descansen,
la primera, sobre dos permòdols amb capets humans esculturals, i la resta sobre
quatre columnes per banda, de fust llis i capitells decorats amb
flors i motius geomètrics.
Just a sobre del guardapols de la
portalada hi ha un crismó que conté els típics elements iconogràfics, però
presenta certes peculiaritats respecte als crismons d'altres esglésies
araneses; l'alfa, l'omega i la S (Sant Pau) estan solucionades de manera
diferent i són més elaborades; el pal de la T no roman incorporat en el pal
inferior de la P sinó formant part d'un dels braços de la X .
La façana és situada a la nau de
l'epístola, a migdia. Està aparellada amb petits carreus i està reforçada per
un gruixut contrafort. La finestra de migdia consta de triple arquivolta
apuntada sostinguda per columnes de fust llarg i petits capitells decorats amb
fullatges i entrellaçats. L'arquivolta exterior és l'única decorada amb dibuixos
geomètrics. El capitell de l'antic pòrtic ocupava la part central de la façana
de migdia de l'església, aproximadament a dos terços d'altura es poden encara
veure les obertures que servien de suport de les bigues que formaven la
coberta. En el mur i a l'esquerra de la porta s'obren dues arcades cegues
simètriques, unides per una columna central monolítica exempta, rematada per un
capitell, ben treballat, decorats amb ocells que tenen als caps fruits i porten
en els becs un animal. L'arquitrau està decorat amb serps i rosetes.
A la façana nord-oest de l'església
hi ha una fornícula excavada a darrere d'una de les columnes del costat nord i
inserida dins d'un arc de mig punt tancat a la part inferior per una llinda.
Sota d'aquesta llinda hi ha encastada una pedra amb símbols esculpits en baix
relleu; aquests símbols consisteixen en una creu grega dins d'una esfera; al
mig un motiu ornamental en forma de vas amb un braç al centre; i en l'altre
extrem un símbol estel·lar o solar de sis puntes també inserida dins d'un
cercle. És possible que es tractés d'una pica beneitera per la seva ubicació
just a l'altre extrem de l'entrada.
El campanar és octogonal i
afegit, de dos pisos (segle XV), forma un cos a part de l'angle sud-oest, és
molt esvelt i està proveït de sageteres que li donen un caràcter defensiu.
La capçalera està formada per tres absis semicirculars ornats amb permòdols i coronada per un campanar de cadireta.
A l'interior es conserva un dels
exemplars més interessants d'escultura romànica, la talla del Crist o Majestat
de Salardú (segle XIII). L’imatge de Crist és clavada en una creu acabada als
seus extrems en quatre plafons quadrats i una espiga llarga a l’inferior que
servia de mànec. Conserva restes de policromia i la imatge tenia una corona de
metall que perdé quan el 1936, en ocasió de la Guerra Civil, fou amagada a
l’estranger. D’una bellesa que recorda la del Crist de Mijaran, la figura porta
barba, el cos és cobert per un faldellí de talla i té els dos peus clavats amb
dos claus. És obra del mateix autor del Crist de Mijaran. Presideix l’altar
major amb les pintures al fresc restaurades recentment.
Es conserven pintures murals, unes
que representen Les Virtuts, del segle XVI, estan situades a la nau de
l'evangeli. Les altres, representant els símbols dels evangelistes, es troben a
la capella del costat de l'evangeli i van ser realitzades al segle XIX.
Cal esmentar també una pica
baptismal d'immersió, preromànica (segles IX-X), que es troba encastada al mur
de ponent sota un finestral gòtic (segle XIII). Només es veu la cara frontal,
que té decoracions de semiesferes als costats d'una estranya i ampla creu
grega.
Cal ressenyar també la reixa de
ferro, forjada el 1597, que separa l'absis principal de la nau. Està feta de
travessers rematats per espigues acabades en punxa. La porta està molt ben
treballada, amb una mena de filigrana amb volutes. Al seu voltant es donen dues
tradicions llegendàries.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada