Escalarre
és un poble (29 h.2009/993 m alt.) de la vall d’Àneu situat a l’esquerra del
riu d’Unarre i a la dreta del riuet de Burgo. En aquest lloc s’uneixen aquest dos cursos d’aigua i a la
seva confluència en la Noguera Pallaresa es forma el pantà de la Torrassa.
El
primer esment conegut del lloc d’Escalarre data dels anys 981-985, quan el
comte Ramon de Pallars retornà al monestir de Gerri uns alous, entre el quals
figura el lloc d’Escalarre. El 1090 el comte Artau II i la seva muller Eslonça
donà al mateix monestir un excusatum, a Martí Oriol, de la vila d’Escalarr,
que amb tota probabilitat deu correspondre al mas de Bernat Arisde que figura
en el llibre de comptes del capbreu de la cambreria de Gerri, datat vers el
1338.
L’església
de Sant Martí d’Escalarre és la costat del cementiri, als afores del poble.Es
tracta d'una església documentada des del segle XIV, en documents del Deganat
de la Vall d'Àneu, al qual pertanyia, tot i que la factura de l'església
presenta característiques indubtablement anteriors. Arribà a tenir el servei de
4 co-rectors, el 1770. Escalate és esmentada com a parròquia
de l’oficialat de la Vall d’Àneu, en el llibre de visites del 1574
La
forma actual de l’edifici és el resultat de diversos processos constructius de
lectura molt complexa, que arrenquen d’una base alt-medieval de la qual no es
pot precisar si fou ampliada, o al contrari, reduïda. Devia ser un edifici de
planta basilical, de tres naus, de les quals es conserven la central, ara
meridional, i la septentrional. Presenta dos absis semicirculars a llevant, un
dels quals actualment convertit en sagristia. La coberta és de volta de canó,
acusadament apuntada.
Al
mur sud, on hi hauria d’haver adossada la tercera nau si es tractés d’un
edifici de planta basilical, no es conserven traces de la comunicació amb
aquesta hipotètica nau, i hi ha adossades dues capelles. Tot i que no es pot excloure que
aquest mur hagués estat totalment refet, el seu aspecte dóna peu a plantejar la
hipòtesi que l’edifici actual és el resultat d’afegir una nau més ampla al sud
d’una església preexistent, que seria l’actual nau nord, que s’hauria ampliat
configurant una asimètrica església de dues naus. A l’absis nord hi ha dues finestres
de doble esqueixada, paredades, i a l’absis sud dues més, molt reformades,
també de doble esqueixada.
La
portada d’accés a l’església de Sant Martí d’Escalarre és formada per dues
arcades en degradació, amb cantonades abossellades que descansen sobre una base
amb decoració asimètrica, i una tercera a manera de guardapols. Tots els
elements que la componen són fets amb el mateix material. L’arcada exterior, o guardapols que
emmarca el conjunt, és formada per sis peces i concentra la major part del
treball escultòric. És decorada amb tres caps, dos a l’alçada del que seria la
línia d’impostes, en combinació amb un motiu floral inscrit per un cercle, i un
tercer centrat sobre la porta. D’aspecte esquemàtic, els trets facials són
insinuats amb incisions i baix relleu; el rostre de l’esquerra sembla apuntar
un somriure. La resta d’ornamentació és feta amb semicilindres i motius florals
inscrits per un cercle en alternança, repertori usual en algunes esglésies de
la Vall d’Àneu: una combinació semblant es pot trobar en les portades de Sant
Llorenç d’Isavarre, Sant Joan d’Isil i Sant Lliser d’Alós d’Isil, i en algunes
de les piques de la comarca.
Establir
una datació per a aquest conjunt és difícil, sobretot per la senzillesa dels
ornaments i la seva repetició al llarg del temps. Malgrat tot, potser per la
relació esmentada abans amb altres conjunts de la comarca, caldria pensar en un
període a cavall entre el segle XII i el XIII.
A l’interior de Sant Martí d’Escalarre és
conserva una pica baptismal amb vas d’estructura semiesfèrica i peu cúbic. El
vas és treballat amb pedra granítica i el peu amb pedra calcària. Una figura esquemàtica, braços en
creu i cames separades, i una creu de braços patents completen l’ornamentació
de la pica; totes dues és troben inscrites en formes romboïdals.
Text
i recull dades. Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada