SANT ANDREU DE GARGALLÀ. MONTMAJOR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem el grup de cases disperses del poble de Gargallà (57 h el 2005), a la capçalera de la riera de Gargallà (afluent a l’aigua d’Ora), centrades per l’església parroquial de Sant Andreu de Gargallà i l’hostal de Gargallà.

 

El lloc era possessió del monestir de Ripoll al segle X (com altres terres repoblades, entre els anys 982 al 1003, pel comte Guifre el Pilós al segle IX) i després passà a formar part de la batllia de Cardona, dins les terres de l’antic vescomtat. El lloc de Gargallà és esmena també en una document del segle XIV “Com est in villa Cardone”.

L’església de Sant Andreu conserva, amagades entre l’actual edifici i la rectoria, restes de murs preromànics que pertanyien a la primera església.

El temple actual és un edifici barroc del segle XVIII. La capella lateral, convertida en un baptisteri, és l’absis del temple pre-romànic primitiu, del segle IX.

L’obra actual correspon a un edifici barroc de l’any 1789 que reprodueix un esquema de transició entre el barroc i el neoclàssic, amb una nau flanquejada per capelles laterals.

L’església de Sant Andreu és un edifici d’una sola nau orientada a migdia (la façana) i coberta a doble vessant.

Un campanar de planta quadrada, amb quatre obertures i coberta a quatre vessants que s’alça a llevant.

La façana és molt simple, amb un òcul de reduïdes dimensions i una porta amb llinda coma únics elements.

La porta està inscrita per una senzilla motllura d’arc de mig punt que aixopluga una petxina i una llegenda epigràfica: ANNNI DOMINI MDCCLXXXIX. JESUS. MARIA.”; i el passatge del Gènesi: Gen. 28. TERRIBILIS EST LOCUS ISTE HIC DOMUS DEI EST ET PORTA COELI” quina traducció vindria a ser: Aquest lloc (món) és terrible i aquí la casa de Déu i porta del cel "

Ens va quedar per fotografiar, la porta era tancada i el mossèn absent,  potser la part més interessant del temple el baptisteri pre-romànic però sempre ens queda l’esperança de fer-ho un altre dia. Per fotografies, vistes del patrimoni català, l’interior de l’església és digne de conèixer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ERMENGOL DE L’ALDOSA DE LA MASSANA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem el poble de l’Aldosa de La Massana (745 hab. segons cens 2009) emplaçat a l’esquerra i pel damunt de la ribera d’Ordino, sobre antics dipòsits fluvioglacials. Arribant a l’Aldosa es contempla el magnífic pic de Casamanya. A la dreta del riu d’Anyós es troben els cortals d’Aldosa.

Arran de l'aprobació del Nomenclàtor d'Andorra l'any 2010, la població se li va afegir el "de la Massana" per diferenciar-lo de l'Aldosa de Canillo.

Enmig del poble es troba l'església sota l’advocació de Sant Ermengol.

La primera notícia que trobem de l’església data de 1709, moment en què es ven un terreny al costat de la capella de sant Ermengol de l’Aldosa.                      

Sant Ermengol és una església dels segles XVIII al XIX de estil popular d'època barroca.

L’edifici és de planta rectangular amb absis quadrangular, no marcat en planta ni en alçat.

Presenta una coberta de lloses de llicorella a dues aigües, sobre encavallades de fusta. Al carener del llosat hi ha el campanar d’espadanya, amb una obertura d’arc de mig punt, sobre el mur dels peus de l’església.

La façana està orientada a sud-oest i presenta una porta rectangular molt senzilla sobre la qual trobem un òcul. Tota l’església està arrebossada.

A l’interior trobem un cor de fusta al peus de la nau. L’absis està cobert amb volta de canó i la nau presenta un soler de ciment i un banc corregut d’obra al mur nord.

La capçalera interior està decorada amb una taula policromada del segle XVII del pintor Jeroni d’Heredia, emmarcada amb pintures sobre tela del segle XIX atribuïdes al pintor Josep Oromí, de la Seu d’Urgell.

El diumenge 28 de novembre de 2010 van tenir lloc a la Parròquia de La Massana diversos actes de celebració del mil·lenari de Sant Ermengol, patró del poble de l’Aldosa i patró secundari de la Diòcesi d'Urgell.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT VICENÇ D’ARTEDÓ. ALÀS I CERC. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem la població d’Ortedó segons el panell indicador de la carretera, malgrat l’Enciclopèdia Catalana ens dóna com a correcta la nomenclatura d’Artedó.

 

Artedó, o Ortedó és un poble (29 hab. segons cens 2009) situat a 1.166 m d’altitud, al vessant septentrional de la serra de Cadí, a la falda del puig de Sanatge.

El villare Artedone és documentat el 902. Segons Coromines, el nom prové del basc arte-dun , que significa ‘ple de roures verds’.

Les cases són esglaonades pel pendent; de pedra, algunes tenen balconades de fusta.

L’església parroquial, en un costat del poble, és dedicada a sant Vicenç; és de fàbrica moderna, de forma rectangular.

L’edifici és d'una nau amb coberta exterior de quatre vessants. Construcció rústega de pedres unides amb fang. Té campanar de base quadrada fet amb pedres millor treballades. A la llinda de la porta hi ha una inscripció amb la data de 1903.

Al fossar hi ha l’església vella de Sant Vicenç, que ha sofert força refeccions.

 

Al segle XIX donà nom a l’antic municipi de Cerc i en va ésser el cap.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA EULÀLIA DE PI. BELLVER DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA

Visitàvem el poble de Pi (135 habitants censats 2011) situat a 1.080 m. d’alt., és una entitat municipal descentralitzada del municipi de Bellver de Cerdanya.

 

Els límits geogràfics del terme són, majoritàriament, donats per accidents geogràfics. Pel sud delimita amb el cim de la serra de Cadí i pel nort amb el riu Segre. A llevant i a ponent s'estenen sengles serres que formen la vall de Pi. Al SW de la vila, corre per l’esquerra el torrent de Pi, afluent per la esquerra, del Segre que neix sota el serrat de la Muga i aflueix al seu col·lector davant Prullans.

Té els barris del Pedró i del Raval; de la seva església parroquial (Santa Eulàlia) depèn la de Nèfol, lloc amb el qual formà un municipi al segle XX.  

L'església de Santa Eulàlia, situada en el centre del poble, és romànica del segle XII, sota l’advocació de Santa Eulàlia. En l'any 1003, en el testament de Bernat, vescomte de Conflent, apareix citada per primera vegada. Formava part del pagus Tollonensis ( Santa Eulalia fundata in villa Pino).

 

Durant l'edat mitjana va ser una senyoria que abastava els nuclis que componen la parròquia de Pi, és a dir, Cortariu, Nèfol i el desaparegut poble de Gallissà. 

D'aquest primer temple no ha perviscut res. Posteriorment, a finals del segle XI o principis del XII, es va bastir un nou temple, profundament modificat. Es va construir amb una sola nau, probablement capçada a l'est per un absis semicircular, que va ser substituït per un de rectangular.  

Al voltants l'any 1775, tal i com s'indica en el la llinda de la porta d'accés  s’amplia notòriament fent desaparèixer l’absis. Hi ha traces de l'edifici romànic a les parets laterals, on hi ha restes, tapiades, de l'antiga porta. 

 

També han estat eliminats els contraforts ja que estaven molt malmesos, i aquests s'han substituït per una caseta al costat, que fa la mateixa funció. Ja què és molt petita, només hi cap una volta de canó. 

Església construïda amb pedra, d'una nau, i capelles laterals. Volta de canó apuntat amb llanterna. Rere cor de fusta. 

Portalada amb llinda als peus de l’edifici amb la data de 1775, i amb òcul superior, orientada a ponent.  

També en aquest sector s'alça la torre de campanar, que com la resta del temple ha resultat molt alterada, veient augmentada la seva alçada i cegades les finestres originals. 

 

Poc després de finalitzar la construcció de l'església, es va adossar un porxo o atri al costat sud. Aquest va ser cegat posteriorment i només resta visible una petita porta adovellada en el sector de ponent. Cal pensar doncs que inicialment la porta d'accés es trobava en el mur sud, protegida per aquest porxo. 

Un poble molt ben arreglat i amb noves construccions i d’antigues per admirar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ANDREU DE PALLOT. PUIG-REIG. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem l’església de Sant Andreu del Cal Pallot. És una església romànica del segle XII, situada al municipi de Puig-reig, molt propera a la riera de Merlès i del mas de Cal Pallot. .

Manquen notícies històriques sobre l'església de Sant Andreu. L'edifici pertany a una construcció del segle XII, dins l'onada de construccions religioses separades completament del primer romànic.

Malgrat les dates avançades d'aquesta església, cal fer referència al conjunt de tombes antropomorfes excavades a la roca i properes a l'església, al costat de tramuntana i que demostren que un edifici anterior fou construït en època preromànica.

Els orígens de l'església es remunten al segle X com ho certifica la necròpolis amb les tombes excavades a la roca. L'església era aleshores coneguda amb el nom de Sant Andreu Gamissans, topònim que es va conservar fins el segle XVIII (en la visita pastoral efectuada pel prior de Sant Martí de Puig-Reig de l'any 1726).

La "Villa Gamisane" és documentada des de finals del segle X i l'any 1312, l'església de Sant Andreu era parroquial, categoria que va perdre a l'època moderna.

L'església és d'una sola nau, amb carreus força regulars, sobretot a l'absis, de grans proporcions i seguint filades horitzontals i col·locats a trencajunts.

La nau està resseguida a l'interior per una doble bancada de pedra que la voreja i de la qual solament es veu la filada superior, degut a l'aixecament del nivell del terra.

Insòlitament la porta d'accés es orientada a tramuntana.  És formada per dos arcs de mig punt adovellats i en aquest mateix mur s'obre una fornícula d'arc apuntat. 

L'església és coberta amb volta de canó apuntada que arrenca d'una cornisa que segueix tota l'església.  

L'absis és separat de la nau per l'arc triomfal i té una finestra d'arc de mig punt monolítica amb dos arcs en degradació.  

Una finestra al mur de ponent de doble esqueixada i el campanar d'espadanya del qual resten solament una de les dues obertures, són elements en difícil estat de conservació.  

Destaquen les seves pintures murals romàniques a l’absis i l’arc triomfal atribuïdes al mestre de Lluçà i vinculades a les de l'església de Sant Martí de Puig-reig.  

A destacar també, les tombes antropomorfes al perímetre del temple i malgrat és mal cuidat una tina excavada a la roca.  

L’església de Sant Andreu de Pallot esta catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. Actualment el conjunt presenta un estat força deteriorat. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.

 Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT ROMÀ DELS VILARS. ESCALDES-ENGORDANY. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem en el nostre periple andorrà l’església de Sant Romà del Vilars en la parròquia d’Escaldes-Engordany.

 

L’església de Sant Romà es troba entre les feixes del solà d’Engordany, a pocs metres de les cases dels Vilars, a 1.861 m. d’altitud. al peu del pic de Padern.

Sant Romà és una església d’estil preromànic, l’origen de la qual se situa al segle X, que havia estat propietat del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles.

És una església rural i austera, de les més antigues d'Andorra. 

La planta de d'una única nau rectangular amb un absis quadrangular a l'est separat de la nau per un arc triomfal que ocupa tota la llum. És curiosa la finestra monolítica de la paret sud de l'absis, tallada en un bloc de tosca, llastimosament mig tapada per una reixa. L’absis té dues altres obertures de forma el·líptica, als murs sud i est.

En el costat oest es va aprofitar, en època desconeguda, el desnivell del terreny per construir un nou cos de dues plantes amb un pòrtic cobert i a sobre el cor.

La porta quadrada s'obre a la façana sud. El sòl de la nau té un desnivell de 55 cm.

Els murs són de blocs irregulars de pedra calcària i llicorella seguint una distribució horitzontal. La teulada a dos vessants cobreix també l'absis.

Del mur oest sobresurt un campanar d'espadanya d'un sol ull amb coberta de mig punt bombada, fet de pedra tosca diferent de la resta de la construcció.

 

En l'església parroquial de Sant Pere Màrtir es conserva un retaule provinent de Sant Romà dels Vilars.

Un antic lloc per conèixer i remuntar-nos en la història andorrana.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT CRISTÒFOL DE TAVERTET. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Visitàvem el poble de Tavertet(158 hab. 2009) el terme passa la cinglera de Tavertet i s’aboca a la vall del Ter, a l’indret del mas Sulroca o Surroca, sota l’Avenc. Aquesta gran cinglera que separa el Cabrerès de la vall del Ter dóna un encant especial a la població i a una bona part del terme, i ha afavorit el caràcter de lloc d’estiueig i residencial.

 

El territori és accidentat, i les planures o comellars dels masos es troben a frec de cingleres o en repeus o cimadals de muntanyes. Les terres es formaren durant les primeres èpoques del Terciari. Hom destaca la Rocallarga (1.187 m) a les terres de llevant.

La primera notícia que tenim de Sant Cristòfol de Tavertet data del 1070 a través d´un document en què els vescomtes d´Osona-Cardona (Senyors de Rupit) donen com a feu a Robert Umbert dues cavalleries de terra que tenia Ramon Miró de Tavertet, excepte l'església.

L’església de Sant Cristòfol de Tavertet, inicialment composta per una sola nau romànica, amb dos arcs torals de reforçament i un absis semicircular decorat amb arcuacions cegues i lesenes, correspon segurament a l’esmentada el 1070. En dit absis s'obren 3 finestres d'esqueixada amb el presbiteri marcat per graons i la nau coberta amb volta de canó.

 

A la fi del segle XII o principi del XIII hom li afegí a l’extrem de ponent una torre campanar de planta quadrada, inserit a la nau amb obertures semicirculars al cim, geminades a llevant i ponent, i simples als altres costats. I possiblement la unió amb la rectoria.

A principi del XVII, una segona nau a la banda de tramuntana, unida a la primitiva per grans arcs i coberta amb voltes d’ogiva.

Un segle més tard fou feta la sagristia i un altar o capella a migdia. Al segle XX l’absis que havia estat sobrealçat, i l’aparell romànic, han estat restaurats.

El portal es troba a migdia i es adovellat i de grans dimensions. Per accedir a la porta s'ha de passar per sota d'un pont amb arc rebaixat que comunica amb la rectoria. Les parets interiors són de pedra vista.

 

Als peus de l'església de Tavertet, hi ha la pica baptismal de pedra. Es troba assentada damunt d'un basament ortogonal amb una forma arrodonida que es cenyeix en un cilindre anellat damunt el qual s'assenta el recipient, també ortogonal, amb decoracions incises en cada una de les cares. Les decoracions tracten de formes triangulars formant sanefes, un escut amb les quatre barres i una estrella de cinc puntes, una mena de cercla que inscriu les inicials del nom de Jesús, i la resta només està decorat per les incisions dels cops de buixarda. La pedra és de gres i l'estat de conservació és bo. Malgrat tot, en la pica baptismal, no consta cap dada que permeti donar cronologia a la peça, i no es descarta que el peu i la tassa siguin d'època diferent.

 

En un dels graons del presbiteri es conserva un capitell amb una llosa al damunt. Es desconeix el seu emplaçament original. Té forma de piràmide truncada invertida, decorada amb formes vegetals, rostres d'àngels i la Verge amb l'Infant amb els braços recollits damunt ell. Sant Josep es recolza damunt un bastó i fulles de palma al centre de cada cara del capitell. L'altre angle està molt deteriorat i no acabem de distingir l'escena que s'hi representa. Els rostres són poc marcats, els ulls tenen forma d'ametlla i només estan insinuats.

També es conserva una imatge gòtica d’alabastre de Santa Maria, dita antigament la Verge del Cor, datada al principi del segle XV. La imatge original està guardada i la que hi ha a l'església és una rèplica.

A tramuntana hi ha el cementiri.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.