El
poble de Sant Vicenç de Torelló, nom també adoptat el
1937 per al municipi de Lloriana de Ter, (555 m i 1.401 h. el 2005)
es troba enmig del terme, en un petit serrat, abocat a la vall del Ges, prop de
la carretera de Torelló a Sant Pere de Torelló. Principalment és format per dos
sectors El sector antic es troba al voltant de l’església parroquial de Sant
Vicenç, documentada des del 1059, i anteriorment continuava amb un segon nucli
vers el N, conegut per raval de Serrallonga.
La
consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll es donava a questa definició.:
diminutiu
de Torell (art. 2), procedent del radical pre-romà tor- o tur-,
‘elevació del terreny’.
El
938 ja es tenen notícies documentals d'una primera església relacionada amb una
necròpolis de tombes antropomorfes excavades a les margues, que formava part de
l'antic terme del castell de Torelló, documentat ja el 881.
Al
segle XI, coincidint amb la reorganització de la diòcesi la consagració
d'altres esglésies de la comarca (Sant Maria de Lluçà, Sant Maria de Manlleu,
Sant Julià de Vilatorta...) l'edifici fou reconstruït, configurant l'estructura
inicial de l'edifici actual, que apareix documentat en la llista de parròquies
del bisbat de Vic de 1025 a 1050 i posteriorment, el 19 d'agost de 1057?,
consta com a parròquia juntament amb Sant Feliu de Torelló, també del terme del
castell de Torelló.
A
finals del segle XI i, relacionat amb el desenvolupament d'un petit nucli de
població al costat de l'església, es modificà la capçalera i es construí el
campanar. Adossat al mur septentrional, es comunicava amb el presbiteri
mitjançant una porta i un arc. A l'exterior tenia una important banqueta de
fonamentació inclinada cap al nord-est mentre que a l'interior descansava sobre
el sòl.
Poc
després, als segles XII-XIII, s'hi afegí un porxo que servia d'entrada a
l'església i també era lloc habitual de reunió dels fidels tant per activitats
religioses com civils. La cronologia exacta és difícil de precisar però la
tipologia i el fet que la seva banqueta es recolza a la de l'absidiola fa
situar-lo a finals del segle XII o començaments del XIII, en tot cas posterior
a la construcció de la nova capçalera.
A
partir del segle XIV i fins el XVII es produïren una sèrie de transformacions
que configuraren l'edifici actual, sobretot al XVII quan degut a un moment
d'esplendor econòmic es van produir canvis molt importants en l'estructura de
l'edifici. Es van obrir dos nous arcs de mig punt als costats de la nau i s'hi
van afegir dues naus laterals. La de migdia, aprofitava l'estructura de l'antic
porxo i la de tramuntana quedà adossada al campanar.
Com
que s'havia d'eliminar l'entrada sud del temple es va obrir un nou accés als
peus de l'església amb portalada barroca. S'hi col·locaren els nous altars del
Roser i de Sant Isidre a qui li van dedicar un retaule el 1686. Es féu una
teulada nova per unificar cobertes i s'aprofità una petita espadanya romànica
per construir un comunidor, un petit porxo on s'aixoplugava el sacerdot que
conjurava el mal temps amb oracions i exorcismes.
El
nou temple fou consagrat el 1640. El 1812 es construí la sagristia al lloc de
l'absidiola del segle XI que s'enderrocà. Posteriorment, durant les
restauracions d'entre 1982 i 1986 es revertí el procés, enderrocant la
sagristia i reconstruint l'absidiola.
Paral·lelament
a les dades arqueològiques, de les quals en destaca una moneda que data
aquestes construccions, se sap documentalment que durant molt de temps hi hagué
dues capelles al temple, la de Sant Vicenç situada a l'altar major i la de
Santa Maria del Racó, fàcilment identificable amb l'absidiola, la qual disposa
de sacerdots encarregats del seu culte des de 1290 fins el 1812, període
d'utilització d'aquesta estructura arquitectònica.
La
total restauració duta a terme entre 1982 i 1986 destaca les diferents fases
constructives de l'edifici a més de conservar l'antiga coberta romànica in situ
i fer un accés perquè es pugui visitar, cosa no gaire corrent que en els
treballs de restauració ja que no se sol valorar l'estudi dels rebliments de
coberta, entesos com a successió estratigràfica i com a part del jaciment
constituït per l'edifici i el seu entorn.
Els
fonaments de la pica baptismal, han permès relacionar-la amb el nivell
d'ocupació d'un paviment de còdols construït i utilitzat a partir de finals del
segle XI, la mateixa època en què es construeix la nova capçalera. La
recuperació de la pica, ha permès tornar-la a situar sobre els seus fonaments,
als peus de l'església.
Actualment
és una església de tres naus amb capçalera d'absis semicircular a la nau
central i una absidiola, també semicircular, a la nau sud, però amb l'eix
perpendicular al presbiteri. Adossat a la nau nord s'aixeca un campanar de
torre.
La
porta d'entrada és de factura barroca i està situada a la façana sud, damunt la
qual s'aixeca un campanar d'espadanya. La teulada és a dues vessants.
L'aparell,
de carreus de pedra, és irregular al llarg de l'edifici degut a les diferents
fases constructives, que també han afectat les obertures de tipologies molt
diferents: finestres d'arc de mig punt i doble esqueixada, espitlleres,
finestres quadrades i d'arc rebaixat i un òcul.
L'església
del segle XI era un edifici romànic d'una sola nau i capçalera semicircular que
tenia l'accés a la façana sud. L'espai destinat als fidels coincideix amb la
nau major actual i les runes de l'absis estan sota la banqueta de l'actual.
La
coberta de la nau, una volta de canó en pedra, s'ha conservat fins l'actualitat
així com les lloses de pedra sobre la volta. El paviment era de terra, pedres i
calç.
El
campanar és una torre de planta quadrangular, de quatre cossos amb decoració
llombarda: arcs cecs i una alineació de dents de serra a la part superior. Les
obertures són variades. Una finestra espitllera situada a la façana de llevant
del primer pis, una finestra d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes del
segon pis i una finestra geminada d'arc de mig punt a cadascuna de les façanes
del tercer i quart pis. L'aparell és de filades de carreus de pedra units amb
argamassa de calç. La coberta és piramidal a quatre aigües feta amb lloses de
pedra i coronada amb un parallamps.
El
porxo està situat a la part meridional de l'església, té la mateixa llargària
que la nau. Encara que queda totalment integrada a la nau, perdent així la seva
funció d'accés a l'església, es distingeix encara clarament, tant des de
l'interior com des de l'exterior. Consta de dues arcades laterals, situades a
llevant i a ponent i dues altres alineades cap a migdia. Totes sostingudes per
pilars de secció quadrangular. Els arcs són de mig punt rebaixats. Tenia una
coberta, actualment desapareguda, que s'inclinava cap al sud. L'aparell és de
carreus grossos als arcs i de pedres poc treballades a la resta de la fàbrica.
L'actual
capçalera substituí la del segle XI. Consta d'un absis semicircular acompanyat
d'una petita absidiola al costat sud del presbiteri i oposada al campanar.
Segurament eren cobertes amb voltes de quart d'esfera i lloses de pissarra.
Portalada barroca 1624. Porta amb llinda formada per blocs de pedra ben
tallats. A la part superior te un frontó circular tallat amb una fornícula al
mig amb la imatge de Sant Vicenç.
Els
fonaments de la pica baptismal, van ser trobats a l'angle nord oest de la nau
central de l'església, durant uns treballs arqueològics. Consisteixen en una
plataforma circular amb dos graons, al centre de la qual hi ha l'encaix per
posar-hi la pica i el desguàs. La pica baptismal, que havia desaparegut en
època barroca, també ha estat recuperada. Es tracta d'un element aproximadament
hemisfèric, tallat en un sol bloc i decorat amb un cordó en relleu, ornamentat
amb incisions, que envolta la vora de la pica i la base.
Com
es pot veure aquesta vegada em trobat forces des, preferentment a Viquipèdia.
La contrada, oberta a la part alta de la Plana de Vic, és molt agradable com
molts pobles de l’interior del nostre país. L’església apareix molt ben
conservada i en el lloc hi ha diversos cartells que ens donen molta informació.
A
admirar les modificacions de l’edifici que segurament en principi era una
petita església romànica per donar servei religiós als habitants el castell i
els fidels de l’entorn. Però des de llavors amb passat tants anys que tot varia en l’intent humà de millorar-lo.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
