MARE DE DÉU DEL ROSER. ARDÒVOL. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el lloc d’ Ardòvol i la seva església que va estar sota l’advocació de Sant Climent però actualment està sota la de la Mare de Déu del Roser.

 

Ardòvol és un llogaret (12h.2009) de la sub-comarca del Baridà a uns dos quilòmetres de Prullans. Està situat enmig de terres ben regades, a 1.340 m d’altitud als darrers contraforts de la serra de l’Esquella. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna la seguent definició.: pre-romana; potser basca, potser cèltica, segons Corominas Est. 183. En documents de l'alta edat mitjana apareix escrit Ardocale (a. 890), Auoldo i Auolle (any 839): cf. Guiter Phon. Top. 15. 

Aquesta parròquia fou consagrada a Sant Climent el 9 de gener de 890, per Ingobert, bisbe d’Urgell. Segons indica l’acta de consagració, l’església era situada “infra pau Tol-lonense, infra fines de villa iamdicta Arcodale”, i havia estat edificada pels habitants del lloc, els quals amb motiu d’aquest acte solemne, la dotaren amb diversos béns situats dins el terme de l’esmentada vil·la d’Ardòvol. D’altre banda la parròquia d’Avoldo és citada a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu, documentat datat l’any 819, però que sembla que fou redactat a la darreria del segle X.

 

Copiant Catalunya Romànica ens diu que en les dates de la seva visita estava l’edifici en estat ruïnós. Actualment ha estat recuperat i restaurat l’any 1998 havent-lo inaugurat el Conseller de Governació Xavier Pomés i Abella i el bisbe d’Urgell Joan Martí i Alanis. 

L’edifici és d’una sola nau i ha sofert nombroses reformes, una de les quals,  es commemorada a la porta d’entrada, totalment refeta, on hi ha la data de 1817. 

Actualment és una església de una sola nau rectangular i sense absis. La nau és coberta amb volta de canó. Hi ha una finestra a migdia. A la façana la porta d’entrada està feta de grans dovelles. Pel seu color de marbre propi de les contrades veïnes.  

Damunt el portal hi ha una finestra quadrada i dalt de tot el campanar d’espadanya d’un ull amb una campana. 

Al costat de la porta dues grans plaques porten gravades les dades de l’església: les de la primera consagració i les de la darrera restauració.

 

Es admirable després de trobar-ne tantes d’oblidades i caigudes veure una de restaurada. El nostre agraïment a les persones que amablement ens ha atès deixant-nos la clau per poder visitar-la per dins.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA CECÍLIA DE FIGOLS VELL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el petit poble de Fígols conegut per les seves mines i la seva església sota l’advocació de Sant Cecília.

El poble de Fígols Vell (1.154 m d’altitud i 42 h el 2006), erròniament anomenat també Fígols de les Mines, és de cases disperses i gairebé no se'l pot considerar un nucli. S'estén per una plataforma situada entre els cingles de Vallcebre i els cingles de la Garganta, per damunt de la vall del Llobregat.

L’església de Santa Cecília de Fígols, al comtat del Berguedà, pertany a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell i fou construïda dins l’antic terme del castell de Fígols. 

El castell de Fígols apareix esmentat per primera vegada en la documentació el segle XI, entre els anys 1068 i 1095, Pere Ramon, fill de Beatriu, jurà fidelitat al comte Guillem de Cerdanya pel castells de Peguera, Fígols, Vallmanya i la casa i Fortalesa de Berga.  

La primera notícia de l’església és, però, anterior, per tal com és referenciada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Document dels final del segle X o començament del XI, també en el document datat l’any 839, però falsificat el segle XI on es detallen els censos que rebia Santa Maria de la seu d’Urgell. 

La nova església de Santa Cecília fou consagrada l’any 1134; l’acta de consagració, ja amb la fórmula moderna, explica que l’església fou consagrada pel bisbe Pere Berenguer d’Urgell, el qual, després d’invocar els Evangelis i els llibres sants, col·locà en l’altar les relíquies de Santa Cecília, Sant Pelai, Sant Marçal i altres sants. 

L’any 1224 l’abadessa de Santa Maria de Valldaura féu donació a Pere de Berga d’un mas de la parròquia de Santa Cecília de Fígols. El caràcter parroquial de l’església quedà confirmat en la visita efectuada al deganat de Berga l’any 1312.

Al segle XVIII conservava aquest caràcter i tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Mateu de Fumanya i Sant Miquel de Peguera. 

L’edifici de Santa Cecília conserva pocs elements de la seva estructura romànica. Fou modificat sensiblement els segles XVII i XVIII, l’església original s’endevina sota les grans reformes efectuades. Devia ésser una església d’una sola nau rectangular a la qual s’afegí, a banda i banda, diferents capelles, així com la rectoria i un porxo a l’entrada. 

 

Són visibles encara el mur romànic de tramuntana així com les parts inferiors del campanar. És visible també el mur de romànic de llevant i de tramuntana a l’exterior i tot el campanar de planta quadrada, la part més interesant del conjunt.

Tant la nau com el mateix campanar foren sobrealçats i malgrat les substancial modificacions hom imagina una interessant església d’una sola nau rectangular, sense absis, coberta probablement amb volta de canó i amb la porta a migdia. 

El campanar de planta quadrada té encara visibles les obertures als dos nivells, formades per arcs de mig punt adovellats a totes les cares, però que avui es conserven tapats completament. 

La primera església fou ampliada per sector de ponent i unida  a la rectoria, construïda en part sobre la nova coberta de l’església. Al mur de llevant, al presbiteri, és visible encara una finestra de doble esqueixada, coberta amb un arc monolític tapada a l’interior pel retaule barroc. 

Els murs romànics presenten un aparell senzill, fet amb blocs de pedra força irregulars, col·locats en filades paral·leles i a trencajunt. 

L’església de Santa Cecília podria ésser una construcció del segle XI, probablement ampliada el segle XII amb la construcció d’una nova volta i l’elegant campanar. 

En una de les reformes fou trobada a l’altar major una lipsanoteca en forma d’urna. Actualment s’ignora on va anar a parar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MATEU DE FUMANYA. FIGOLS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem l’església de Sant Mateu de Fumanya situada en un petit pla, a 1450 m d’altitud, al peu de les anomenades Roques de Fumanya.

 

Sant Mateu de Fumanya, dins l’antic terme del castell de Fígols, al comtat de Berga, fou una església dependent del monestir de Sant Llorenç prop Bagà; (actualment a Guardiola de Berguedà). Aquesta dependència explica possiblement el fet que Sant Mateu no for mai una església parroquial. 

La primera notícia concreta de l’església  i del lloc de Fumanya apareix en la documentació del monestir de la vall del Bastareny. Concretament l’any 983, en l’acta de consagració de l’església monacal, de Sant Llorenç prop Bagà, s’especifica que l’església i el lloc de Fumanya són propietats d’aquest monestir. 

El monestir féu valer els seus drets sobre l’església i el lloc enfront de les pretensions de Pere de Berga. L’any 1175 Pere de Berga  reconeixia que ell i la seva muller Estefania, havien retingut injustament drets als llocs de Sant Climent de Vallcebre, Sant Mateu de Fumanya i Santa Maria de Vilosiu que pertanyien al monestir. El judici fou presidit pels comtes de Barcelona, Urgell i Pallars, pels bisbes Guillem de Barcelona, Pere de Vic i Bernat d’Urgell amb altres prohoms. A canvi d’aquest reconeixement el monestir i el seu abat havien de donar-li la quantitat de dos-cents cinquanta sous.

 

Al segle XVIII Sant Mateu de Fumanya era sufragània de Santa Cecília de Fígols, juntament amb Sant Miquel de Peguera. Actualment l’església resta sense culte.

Sant Mateu de Fumanya és una esglesiola senzilla d'una sola nau rectangular rematada per un absis semicircular al costat de llevant. L’absis és de considerables proporcions i gairebé tan ample com la mateixa nau. Aquest santuari és cobert amb volta de quart d'esfera. Al segle XVIII el mur d’aquest absis fou rebaixat per tal de poder adossar-hi un retaule barroc. La coberta de quart d’esfera també en patí els efectes i per sostenir-la li fou encavallada una biga de fusta transversalment.  

La coberta és a dues aigües de teula àrab. Les obertures originals foren alterades en el curs de les obres posteriors. L’absis conserva en la seva part central una finestra adovellada i de doble esqueixada, malmesa en les obres del segle XVIII. 

La porta original era al mur de migdia, prop del mur de ponent de la nau però fou reemplaçada per una de nova en el mateix indret. Aquestes darreres obres d’època moderna ampliaren l’església amb la construcció de dues capelles laterals de petites proporcions. L’interior també quedà alterat, els altars, l’arrebossat, el cor i l’obertura d’una porta, actualment tapiada al mur de ponent. En el mateix mur trobem un campanar d'espadanya, molt massís, amb dues obertures.. Les obres posteriors el varen refer i es va obrir un doble pis d’obertures que foren tapades més tard per obrir–hi l’òcul senzill que encara es conserva.

 

El parament és de pedres irregulars sense treballar, disposades en fileres i unides amb morter i sense cap tipus de decoració.  

Malgrat les obres i les modificacions sofertes es considera l’església com una construcció del començament del segle XI. 

Actualment està patint el pas dels anys i l’abandonament, malgrat la construcció potser millor dit la reconstrucció de cases al seu voltant. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT VICENÇ DELS BANYS. PONT DEL BAR. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Anàvem en direcció a la Seu i van veure la petita capella situada en l’establiment dels Banys de Sant Vicenç. Una vegada estacionats davant del balneari visitàvem l’edifici religiós i fèiem les oportunes fotografies.

 

Als Banys de Sant Vicenç (7 h. 2007) està compost pel balneari, que dóna nom al poble, la caseria i la capella, a la vorera dreta del Segre. El seu nom ja indica que la presència d’aigües termals és coneguda des de fa temps. El document més antic que en parla data de l’any 965.  

Els Pal, propietaris d’un hostal, van adquirir els drets sobre els brolladors i el 1775 el van transformar en balneari. El 1870 Antoni Pal i Solé va ampliar les instal·lacions amb un nou edifici, que durant la Guerra Civil va ser confiscat i utilitzat com a hospital, i finalment destruït per les bombes. Aquest nou edifici, d'arquitectura vuitcentista, era un bon exemple d'implantació en el terreny, amb 4 plantes per damunt i 4 per sota el nivell de la carretera. Una encertada composició de forats i una galeria correguda donen un aspecte auster i compacte a l'edifici actualment molt deteriorat i abandonat.

El balneari va tornar a l’antic edifici, que s’ha anat modernitzant amb equipaments de termalisme i que avui és també un acollidor hotel.  

Les aigües són sulfurades càlciques i silicatades, brollen a 42°C i són molt indicades per a combatre el reumatisme i les malalties de la pell, leucorrees, endometritis i clor-anèmies.  

Al costat del balneari es va instal·lar a començaments de segle la capella de la Mare de Déu del Remei. Ens estranya les dues nomenclatures: del Remei i de Sant Vicenç. Potser en alguna reforma va canviar-se l’advocació de la capella o persisteixen les dues. o potser la capella del Remei és situada en el nou i abandonat establiment i en tornar al vell va construir-se la dedicada a Sant Vicenç. Si alguna persona ens sap aclarir la dubte li agrairem molt. 

Edifici religiós d'una nau rectangular, coberta en part amb volta de canó i creueria. A l'exterior coberta a dues aigües i amb teules. Construcció rústega amb pedres sense fer filades. Segons dades de Viquipèdia és una obra popular dels segles XVII – XIX.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT SADURNÍ DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el poble de Montmajor i la seva església sota l’advocació de Sant Sadurní.

 

Al pla de Montmajor, al NE del municipi, es formà el poble de Montmajor (258 h. 2006/ 853 m. alt), capital administrativa del municipi, al peu d’un turó on al segle X es va construir el primer castell. El poble és modern, format des del començament del segle XX, en què es va construir la nova església parroquial de Sant Sadurní (1918) i l’edifici de l’Ajuntament (abans l’ajuntament es reunia a Gargallà).  

Del castell de Montmajor només queden les restes d’una torre circular del segle XI i una part del fossar que l’envoltava, i també les restes de l’església de Sant Sadurní de Montmajor, un petit edifici del qual només es conserven unes poques filades del mur de la nau i que és documentat des de l’any 1050.

 

El castell de Montmajor, esmentat ja el 1170, formà part del vescomtat de Berga i fou propietat del trobador Guillem de Berguedà, que el llegà el 1187 al seu germà Berenguer. Després de l’extinció del vescomtat, és documentat en poder del vescomte de Cardona Ramon Folc el 1243, que el cedí a la seva germana Geralda, abadessa de Valldaura, com a dotació per al monestir, i posteriorment en poder de Pere de Berga, castlà del castell de Berga; la seva néta, la comtessa Sibil·la de Pallars, el cedí el 1309 a Jaume II.  

 

En foren feudataris els Ferrer de Castellet. Martí de Riquer identifica el castell de Montmajor amb les restes (una torre ben conservada i fonaments de muralles i l’església) del serrat de Can Sabata, que domina l’antic camí ral de Berga a Cardona i l’actual població. 

El 1907 el rector Climent Camp va sol·licitar al Bisbat de Solsona poder viure fora de la rectoria de Sant Sadurní del Castell de Montmajor perquè estava en molt mal estat de conservació i va demanar construir una nova rectoria. Això, juntament amb el fet que els veïns del nou nucli de Montmajor situat a la zona dels Plans volien disposar d'un temple més proper, va fer que es demanés de fer una església nova. El 1911 la nova rectoria ja estava construïda al peu de la costa i s'hi va començar a construir el nou temple seguint el projecte dels germans arquitectes Casimir i Esteve Sala i Codinet aprofitant les pedres de l'antiga església del castell.  

El 17 de setembre de 1922 el bisbe de Solsona Valentí Comellas va inaugurar la nova església. El seu campanar, que es va començar a construir posteriorment, es va culminar el 1950. També s'hi va traslladar el cementiri de la parròquia. Entre el 1911 i el 1922 es van celebrar misses en una sala de la rectoria que servia com a oratori. El pressupost de la nova església fou de 10.000 pessetes.

Església d'una sola nau amb capelles laterals a mode de transsepte, amb el presbiteri a tramuntana formant un absis poligonal. 

La façana està situada a migdia i l’entrada és una porta amb llinda amb una motllura que dibuixa un arc apuntat i una rosassa amb quatre lòbuls.  

Té un campanar amb la forma d'una torre amb la planta quadrada adossada a la banda occidental i a l'est de l'església hi ha la rectoria. Una volta d'aresta cobreix la nau interior. 

El parament és de grans carreus de pedra units amb morter. És una construcció eclèctica de tipus historicista.  

L'interior és totalment enguixat i cobert amb volta de creueria. La coberta exterior, a dues aigües de teula àrab.  

A les capelles laterals conserva els retaules: el retaule de Sant Esteve del Pujol de Planés, renaixentista, i el de la Mare de Déu del Roser del Pujol de Planés, barroc. també la imatge de la Dolorosa que estava a al retaule major de l'antiga església del Sant Sadurní del Castell de Montmajor i una imatge de Sant Llop de la mateixa església

 

Està catalogada com a patrimoni des del 1982.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA BÀRBARA DE DAS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

Voltant per la Cerdanya, en moltes ocasions els nostres ulls s’havien fixat en aquesta bonica església, situada en un veral de la carretera venint de Puigcerdà.

 

En la nostra consulta el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: desconeguda. Cal deixar anar la proposada per Montoliu Noms fluv. 18, del llatí de aquis, que topa amb serioses dificultats fonètiques i sintàctiques. Das té tot l'aspecte d'esser d'origen pre-romà. 

S'estén al vessant NW de la Tosa d’Alp, dita ací la Tosa de Das, des del cim on coincideix amb els termes cerdans d’Alp i Urús i amb el de Bagà (Berguedà), fins a la plana, on transcorre el Segre. 

Das és documentat al segle X: Adaç i Adaz . Posteriorment formà part de la baronia d’Urtx, que posseïren els Urtx fins que el 1316 fou adquirida pel rei. 

 

El poble de Das, (l’antic nom segons fonètica local és Adàs) tenia 86 h el 2001, és situat a 1 219 m d’altitud, al faldar de la muntanya i de cara a l’extensa plana conreada. El nucli vell de la població, més la zona de xalets i apartaments, constitueixen un centre d’estiueig.  

 

L'ermita de Santa Bàrbara és a la sortida del nucli de Das a l’antiga carretera que connectava aquest nucli amb el d’Urús. Al municipi de Das hi havia antigues explotacions mineres de lignit al nucli de Sanavastre, primer en galeria i posteriorment a cel obert; i de manganès en galeria a la zona de Coma Oriola a la muntanya de la Tossa. La mineria va ser al llarg del segle XX una activitat econòmica important en el municipi i testimoni d’aquesta és l’existència de la capella de Santa Bàrbara, patrona dels miners. 

Edifici d'una sola nau amb sostre de fusta i l'altar en hemicicle. A cada costat de l'altar s'obre una petita finestra de mig punt, així com als costats de la porta i una damunt. 

Totes les obertures estan emmarcades amb dovelles fetes de roca calcària. La façana és rematada per un campanar d'espadanya fet de maó massís on es troba la campana. A sobre de la porta es troba un ull de bou.  

 

El material constructiu és pedra local calcària disposada de forma irregular sobre un sòcol fet de grans carreus de calcària vermella de la zona. Excepte la façana tot l’edifici està arrebossat. 

La inscripció que hi ha a la porta, sobre llosa calcària de color vermell, indica la data de 1902, per la qual cosa hom creu que aquesta ha de ser la data de la seva construcció o de la darrera remodelació. 

Santa Bàrbara de Das és un monument protegit com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTUARI DE FONT ROMEU. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Tornàvem a ser a l’Alta Cerdanya i cercant certs records de joventut visitàvem també el santuari de la Mare de Déu en Font Romeu, més conegut amb el nom de l’Ermitatge.

Famós lloc de peregrinació dels Pirineus dóna prova del pelegrinatge català, sobre la carretera de Santiago de Compostel·la, al qual Font-Romeu deu el seu nom: Font del Pelegrí. La capella de Nostra Senyora, va ser construïda en l'emplaçament d'una font on s’havia produït el miracle de la trobada de la imatge per un pastor de vaques, en el lloc on un bou rascava el terra.  

Font Romeu és un municipi de l’Alta Cerdanya, a la Solana, (2145 h.2009) estès al vessant del bosc de la Calm, des del curs alt del riu d’Angostrina (límit nord-occidental del terme) fins prop del pla de la Perxa i la vall del riu d’Angost.

 

El poble (1.741 m) és el nucli de població més alt de la Cerdanya. El municipi comprèn també els pobles de Vià i Odelló de Cerdanya.  

El nucli de Font-romeu té l’origen en el santuari de Font-romeu, on és venerada la Mare de Déu de Font-romeu, imatge bruna de fusta del segle XII. Molts testaments dels segles XIII i XIV contenen deixes consistents en diners, olis i ciris a favor seu. Durant l’hivern és guarda a Odelló (són notables les processons de trasllat de la imatge: el 8 de setembre, que té lloc un gran aplec, el baixar, i el diumenge de la Trinitat, el pujar. D’aquesta forma el manté la tradició lligada amb el moviment dels ramats transhumants que pugen a la muntanya a la primavera i en baixen a la tardor.  

Els edificis actuals van ser construïts el segle XVII i ampliats repetidament.

Situats prop de la font considerada miraculosa, en el mateix lloc de l’oratori i una capella primitius.  

 

Els edificis s'organitzen al voltant d'un pati rectangular tancat al nord per la capella de la Verge. Si l'exterior de la capella és més aviat auster, a l'interior està decorat amb una riquesa excepcional. Hi ha un cambril que acull la imatge de la Mare de Déu de Font-romeu. El cambril és una peça de 4 per 4 metres col·locada a l'est de l'església prolongant la nau, darrera de l'altar major, i s'hi accedeix per una escala a cada costat. La decoració del cambril és obra de Josep Sunyer, amb escenes de la troballa llegendària de la marededéu. 

L’altar major també obra del l’escultor Josep Sunyer als anys 1704 i 1707 va ser pintat per Felix Escribá, pintor daurador de la Germandat de Sant Lluc. 

El cambril va ser protegit com a monument històric el 1928 i el conjunt del santuari el 1999.

 

Nostra Senyora de Font-Romeu és honrada pel seu poder d’intersecció principalment en la cura de malalties. 

A partir del començament del segle XX el poble esdevingué un centre de turisme d’alta muntanya.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.