MARE DE DÉU DE MOGRONY. GOMBRÈN. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.

En les nostres recents visites al territori del Ripollès en aquesta ocasió recalaren en el santuari de Santa Maria de Mogrony, prop de Gombrèn.

 

Primera sorpresa al cercar dades en unes publicacions com Enciclopèdia Catalana consta amb el nom de Mogrony.  El diccionari Alcover-Moll i altres publicacions com Alpina escriuen Montgrony. Particularment acceptaré les dues grafies en aquesta ressenya. 

En la recerca etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.:  segons Balari Oríg. 69, del llatí *mucrōniu, derivat de mucrōne, ‘mamelló, punta’. En un document de l'any 875 es troba anomenat un «castrum Mochronio» (Botet Geogr. Gir. 852). 

Es troba en el cingle de la Serra de Sant Pere, a uns 1370 m.  Damunt el cingle on està situada la capella hi ha l'església de Sant Pere de Montgrony. 

El petit temple es troba adossat a la gran penya per la qual puja l'atrevida escala que guanya el pla de Sant Pere. Aquesta escala, lligada amb la famosa llegenda del Comte Arnau, comença  a la gran hostaleria del santuari. La capella pròpiament dita és a mig camí i té com a mur la part nord de la nua penya. 

L’edifici fou edificat vers el 1400 aprofitant la roca, època en què havia ja un petit edifici a l'indret actual. Reconstruït en 1650-52, conté una imatge romànica bruna, que fou refeta en una bona part després que un incendi casual de la capella el 1892 destruís l'antiga. Segurament aquesta Marededéu era del principi del segle XIII, i probablement havia ja estat venerada a l'església de Sant Pere.

 

Sota el santuari hi ha una font, dita de la Mare de Déu de la Llet, amb una petita capella (s. XVII) on hi ha gravada la llegenda del trobament de la Mare de Déu que hi havia al santuari en època de Carlemany; la pietat popular convertí la imatge de la font en patrona de les dones lactants.

Una tradició vol que fos trobada el 804 per un pastor i un bou de Can Camps, prop d'una font que hi ha a un quart del santuari, a mig pendent de la costa, on s'erigí la capelleta amb una inscripció al·lusiva i una imatge gravada que deixa anar l'aigua pels pits; per això ha estat anomenada la Mare de Déu de la Llet i advocada per les dones que alletaven els seus fills. Font, imatge i inscripció, on es parla del primer i llegendari Hug de Mataplana del 804, són obra del segle XVII, coetània a la del santuari.

L'hostaleria fou renovada i ampliada al segle XVIII -un projecte de construir un gran santuari no es dugué a terme-, i ho va a tornar ser en l'últim terç del segle XX.
 

El santuari de Santa Maria de Mogrony, és un dels principals centres de devoció mariana del Ripollès i fins de les comarques veïnes. 

El lloc bé és mereix una visita i a nosaltres en queda per veure la capelleta de la Mare de Déu de la Llet, però com som una mica tossuts hi tornarem per conèixer-la. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

MARE DE DÉU DE LES NEUS. LA MOLINA. ALP. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Pujàvem per la carretera que d’Alp porta a la collada de Toses quan en un revolt ens sorprenia, en una petita elevació, la vista de la bonica església sota l’advocació de la Verge de les Neus. 

La capella és situada al peu de les pistes d'esquí de Supermolina. L’edifici d’estil neo-romànic (1926) té un absis semicircular, obra de l’arquitecte Josep M. Ros Vila. 

És una capella de pedra i ciment d'una sola nau amb arcs de diafragma i embigat. La  coberta de dues vessants de pissarra acaba amb un pronunciat ràfec. 

La façana, orientada a migdia, presenta un porxo davant la portalada amb els seus tres arcs de mig punt sostinguts per llises columnes.  

La porta d'entrada és de fusta, ornamentada amb trossos de tronc tallats transversalment i decorats amb escenes evangèliques.  

Tres finestres il·luminen l’interior del temple dues al mur de llevant i l’altre més petita a l’absis. Un ull de bou dóna llum a la sagristia. 

Damunt del porxo s’alça un petit campanar d'espadanya amb dues campanes. 

Al presbiteri, a l'absis, hi ha unes decoracions murals amb àngels i pastors fetes per J. De Vilallonga l'any 1952, al centre del qual hi ha la Mare de Déu de les Neus, obra de l'escultor E. Colom, també del 1952.  

Davant l'absis, a l'exterior de la capella, hi ha un bonic clavari de fusta. 

 

Una església molt bonica, molt ben situada i una mostra del romànic del nostre segle.
 

 

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT JOAN DE MATAPLANA. GOMBRÈN. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem a la vall de l'Espluga, la isolada església de Sant Joan de Mataplana, davant de les restes del castell de Mataplana.

 

La capella de Sant Joan era la capella de l’antic castell de Mataplana, centre d’una important baronia. Les seves restes, en curs de neteja i excavació són a tocar de la capella. Apareix documentada des de mitjan segle XIII, en el moment d’esplendor del casal de Mataplana, quan la pubilla Blanca de Mataplana (1266-1289) hi fundà un benefici, i el seu fill Ramon d’Urg, en fundà un altre el mateix segle. Aquests dos beneficis es refongueren en n de sol, que existí fins el segle XVIII. L’any 1349 consta que un sacerdot havia de residir a l’indret, per l’atenció de la capella.  

L’any 1376, amb la venda del terme de Mataplana al monestir de Sant Joan de les Abadesses i l’abandó del seu casal, la capella caigué en decadència  i passà a ser una simple capella rural, dependent de la parròquia de Sant Pere de Mongrony, i els beneficiats deixaren de residir-hi.

En les visites pastorals a partir del segle XVII, s’hi feren amonestacions per tal de millorar-hi el culte, en decadència després de l’abandó del casal. Així l’any 1618, els visitadors ordenaren l’acabament de les parets i la coberta, moment en que es pot situar l’estranya volta actual. i les refeccions que s’hi palesen als murs. Això, no atura la seva decadència, i el 28 de setembre de 1832, el bisbe Corcuera trobà l’església usada com a magatzem de fulles d’om per a porcs, fet que el portà a ordenar que no s’hi celebres culte. Aquest és tornà a celebrar l’any 1859. 

L’any 1936 fou profanada i pràcticament abandonada, fins el 1969, en que fou retornada al culte i reparada, procés que ha culminat recentment, quan el propietari actual i ha efectuat noves obres de rehabilitació. 

Actualment hi ha visites concertades un diumenge al mes per visitar el castell en fase de rehabilitació i el museu del comte Arnau a Gombrèn. 

És un edifici d'una sola nau trapezoïdal coberta amb volta de canó i absis semicircular ultrapassat amb volta de quart d'esfera, orientat a llevant. 

 La porta oberta a la façana de ponent és amb arc de mig punt i a damunt hi ha un campanaret d'espadanya de dos ulls. 

Els murs són de carreus vistos, ben treballats a l'exterior, i l'interior ha estat repicat però resten visibles petits elements de decoració mural pintats al fresc. 

La nau es cobreix amb volta de canó i al capdamunt amb teula àrab.

 

Segons les dades consultades a Enciclopèdia de Catalana l'església data del 1175 i ha estat objecte de diverses restauracions, els anys 1618, 1859 i 1969. 

La seva supervivència pot ser deguda a la devoció i ús dels habitants dels masos propers. Va ésser restaurada vers el 1970, i en l'actualitat depèn de Mogrony i té culte un cop l'any.  

Catalunya Romànica dóna la informació que es conserven dues taules pintades corresponents als dos laterals de l’altar. Una és conserva al Museu Episcopal de Vic i l’altra al Museu d’Art de Catalunya.  La manera de fer els laterals és relaciona estilísticament amb el frontal d’Avià, el de Rogers  i altres.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MARTÍ DE VINYOLES. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.

Continuant nostra recerca pel terme de Les Llosses visitàvem l’església de Sant Martí de Vinyoles també anomenada de Vinyoles de Portavella degut a la propera i antiga casa senyorial de Portavella.

 

El poble i antiga parròquia de Sant Martí (11h. 2009) ocupa un lloc dominant (1.020 m alt.) als vessants meridionals de la serra de Santa Margarida. L’antiga parròquia era una de les sis parròquies integrades, originàriament en el terme del castell de la Guàrdia de Ripoll.

 

La “serra de Vineolas” apareix esmentada en una afronaciódel terme de l’església de Santa Maria de Matamala, en l’acta de dotació del monestir de Ripoll, de l’any 888, document de controvertida originalitat. L’any 938 el lloc de “Vineoles” apareix en el precepte de Lluís d’ultramar de reconeixença de les possessions del monestir de Ripoll. La parròquia com a tal, és constatada ja des de l’any 925, en el moment que el bisbe Jordi de Vic cedí al monestir de Ripoll el domini de l’església i parròquia de Sant Martí de Vinyoles, que en l’aspecte civil depenia del castell de la Guàrdia de Ripoll. 

L’any 982 es confirma l’existència de la parròquia de Vinyoles en un reconeixement de propietats del monestir ripollenc. La parròquia de Sant Martí de Vinyoles torna a aparèixer en tres llistes parroquials del bisbat de Vic realitzades entre 1026 i 1154. 

La vida parroquial durant l’edat mitjana degué continuar parella a les altres possessions de Ripoll, i la seva vitalitat, relativa, es feu palesa al segle XVIII, quan, a partir de l’any 1703, fou reformada profundament amb l’afegitó de dues capelles, i posteriorment el campanar, la sagristia i noves capelles, malgrat que la seva població no passà mai de les quinze famílies, incloses les tres de la seva sufragània de Santa Maria de Tremolosa. 

Com s’ha dit anteriorment es tracta d’un temple molt modificat per l’additament de les capelles laterals, una sagristia i un campanar que descansa sobre l’absis. Originàriament l’edifici devia esser d’una sola nau, coberta amb volta de canó seguit i absis de planta semicircular, avui mutilat per la sagristia i l’escala de la torre-campanar. 

Com a elements arquitectònics singulars entre els paraments, només queda una finestra absidal de doble esqueixada, força malmesa i la porta a la façana de ponent, coberta amb una arquivolta senzilla.

 

Els paraments inferior de la nau estan enguixats i per fora arrebossats , la qual cosa fa que l’aparell només visible a la parta i a l’absis on s’aprecien uns carreuons col·locats en filades ordenades, ben tallats i units sense, en treballs, morter de calç que els travi. 

Un jove rector de Matamala, Pere Fradera, impulsà la recuperació d’aquesta ermita, dirigint un equip de voluntaris que treballaven fins i tot amb la participació d’estrangers.

L’any 1927 ingressà al Museu Episcopal de Vic una biga de baldaquí  procedent d’aquesta església.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTA MARGARIDA DE VINYOLES. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la nostre afició, moltes vegades tenim sort del nostre mitja de transport, i en aquesta ocasió ens va mostrar el seu valor. Per tant hem d’agrair-li, apreciat 4x4, la seva col·laboració. 

 

Visitàvem en el terme municipal de Les Llosses l’església de Santa Margarida de Vinyoles situada en un pujol, a 1206 m. alt) de la serra del mateix nom. 

A la consulta etimològica del significat del nom el diccionari Alcover-Moll en dona aquesta definició. : De Vinyoles ens remet a Vinyola: Del llatí vineola, “vinya petita”.

 

El santuari de Santa Margarida ha esta considerat com la capella de l’antic castell de la Guàrdia de Ripoll, el lloc del qual es troba al peu del conjunt del santuari. 

Sembla que ja existia el segle XIII, però si la identificació anterior és correcta, deu ser força més antic. En el meu recull em surt una data d’una altre font que parla de 1208. De tota manera, sabem de cert que existia amb anterioritat a l’any 1324.

L’edifici actual fou bastit després de l’any 1854, englobant i substituint l’anterior edifici, com a resultat d’un vot popular fet durant l’epidèmia d’aquell any, tal com consta en la inscripció que hi ha a la porta.  

La petita església romànica queda annexionada a unes altres construccions de diferents èpoques, la de l’albergueria i la nova església, i ocupa l’extrem sud oriental del conjunt. 

La part romànica del santuari és una sala de planta lleugerament  trapezoïdal, sense absis diferenciat , amb una finestra d’esqueixada simple en el frontal del presbiteri i una altra de doble esqueixada a la façana de migjorn, on també hi ha la porta, d’arcada adovellada, amb grossos carreus.  

L’edifici actual és  d’una planta rectangular, molt modificat, amb una nau sobrealçada i coberta amb volta de canó, amb l'interior en disposició abarrocada i amb motllures de guix, i un campanar de torre posterior. Té afegit a una banda la sagristia i l'altra l'antiga casa d'ermitans.    

 

Durant força temps, tant el santuari com la residència foren abandonats, però al principi dels vuitanta, gràcies a la iniciativa del rector de Matamala, s’endegà una restauració que representà el cobriment del sostre amb una falsa volta, la reconstrucció del campanar i diverses reformes a la residència.

 

Santa Margarida de Vinyoles és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT VICENÇ DE MAÇANÓS.LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Baixàvem per la carretera de Les Lloses en direcció a Berga quan en una entrada del camí ens sorprengué veure una església. Immediatament vam aturar el cotxe i ens ficàvem pel camí. Pocs metres després ens aturàvem en un petit grup de cases i visitàvem l’església.  Al costat de l’església hi havia un rètol que senyalitzava la domus de Maçanós.

 

Hom creu que la primitiva església, coneguda des del 982, es trobava en un dels puigs propers al mas Maçanós. Depenia del monestir de Ripoll, i abans de ser sufragània de Matamala ho fou de Sant Esteve de Comià (1607). El seu terme ja havia format una quadra civil sotmesa a Ripoll abans que el monestir adquirís la jurisdicció de tot el terme de la Guàrdia. A l’indret del mas Maçanós, documentat l’any 982, hi hagué una domus o casa forta, solar d’un antic llinatge dels cavallers, els Maçanós, documentat els segles XIII i XIV, com a feudataris del castell de la Guàrdia i del de Palmerola.

 

Aquesta domus en els seus orígens va estar habitada per nombroses persones, trobant a l'any 1173 el primer representant de la família Abernat de Maçanós. Essent Ramon de Maçanós, el jutge de Matamala durant l'any 1285. Gràcies al seu estatus, posseïa moltes propietats per les que els seus habitants pagaven un cens anual amb especies com el blat, carn, formatge, etc..., que només constituïa un preu simbòlic per recordar qui era el senyor de les terres, aigües i molins. Actualment és una casa rural. 

L’església del segle XVIII i estil barroc, és un edifici de planta rectangular, amb una sola porta d'accés des de l'exterior, sobre la que hi ha un petit ull de bou. A la banda d'esquerra del presbiteri, una altre porta condueix a la sagristia amb  llinda de pedra treballada, mentre la resta de murs, en pedra grollera, es troben arrebossats.  

La coberta a dos aigües està formada per cabirons de fusta i teula àrab, essent l'interior de la nau decorat amb una cornisa i una falsa volta de canó feta de maons arrebossats amb dibuix de carreus.  

La volta és reforçada per nervis d'obra en forma d'arcs, que es recolzen sobre falsos capitells. Els murs van ser repicats per deixar vista l'obra en pedra, segon és de moda en algunes restauracions.

 

Sobre la porta d'accés existir un petit cor de cabirons, llates i barana de fusta, i a l'exterior un petit campanar es troba al cantó esquerra de la façana, servint de prolongació a aquella. 

Davant del temple un petit cementiri, amb tan herbei que quasi tapava  el fossar.  

L’antiga parròquia de Sant Vicenç de Maçanós, des de fa segles és sufragània de la de Matamala, a causa del seu escàs poblament (tres famílies 1686).  

Sant Vicenç de Maçanós està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANTUARI DELS OMS. SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el Santuari dels Oms, situat a poca distancia de Sant Jaume de Frontanyà i fàcil d’accedir per una pista cimentada. Al seu costat una ferma casa de pagès reconvertida actualment en casa de colònies.

 

El santuari (la Mare de Déu dels Oms) és situat a 1 180 m alt., en un coll que separa les aigües de les rieres de Merlès i de Borredà.  

El santuari és un edifici del segle XVIII construït sobre una base romànica del segle XIII. Entre els anys 1410-1411 hi han notícies històriques referents a diferents llegats. L'any 1785 s'acabà la construcció actual. 

És una edificació aïllada situada en un amplia collada i carena coberta de prats, en un paratge compartit per la casa de pagès. És un temple d'una sola nau amb capelles lateral i un gran presbiteri de secció quadrada, coronat amb un llanternó, on s’hi troba el cambril de la Mare de Déu

La façana principal, orientada a migdia, té una àmplia porta de mig punt dovellada i un senzill òcul circular. Al costat de la façana principal s'aixeca un esvelt campanar de planta quadrada amb pinacle.  

L'exterior arrebossat amb teulada de teules aràbiga.  

La porta de fusta de la sagristia és d'un sol batent que gira sobre un sol eix i obre només en un sentit. Està ricament decorada amb tons de blau, vermell i daurats. La part de dins de la sagristia està força malmesa. Possiblement la porta pertany a l'ampliació feta al segle XVIII.  

El temple fou cremat en iniciar-se la guerra civil de 1936-39; s’explica però que se'n pogué salvar la imatge de la Mare de Déu.  

La Mare de Déu dels Oms és una imatge romànica per a uns i gòtica per altres. Està força restaurada i es representada asseguda amb les mans obertes i col·locades una a cada costat del seu fill que té assegut sobre els genolls.  

També hi ha pintures murals que decoren tot l’interior del santuari i que son l’únic exemplar a la comarca de pintura mural, que representen la gran processó feta l’any de la gran plaga de la llagosta que tanta desolació reportà als pagesos de Sant Jaume en veure destruïdes totalment les seves collites.

 

La imatge de la Mare de Déu és advocada per a les trencadures i les malalties del bestiar. 

S’hi celebra l’aplec del dilluns de Pasqua Florida. 

El santuari dels Oms està catalogat com a Bé Cultural d’Interès local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.